L'Argentina al·lucina amb Leo Messi. És el futbolista més admirat i idolatrat des que l'albiceleste va guanyar el Mundial de 2022 a Qatar. Als seus 39 anys, Messi és el líder espiritual d'una selecció que, amb més caràcter que futbol, somia amb guanyar el seu quart títol.

Messi ja no és "el major pit fred de la història" del futbol argentí. Avui menja a la mateixa taula que Diego Armando Maradona. Avui, l'Argentina idolatra la seva estrella, el futbolista que il·lumina un combinat que no sedueix, però guanya. L'Argentina de Messi és com l'Ave Fènix. Sempre reneix de les seves cendres, com bé sap Egipte.

Lionel Scaloni, el seleccionador argentí, està en mans de Messi. Ningú discuteix la seva autoritat. Durant dues dècades, o gairebé, Leo ha estat el millor jugador del món, campió de tot. Ni Pelé, ni Cruyff ni Di Stéfano ni Maradona van estar tant de temps al cim.

L'amor de l'Argentina per Messi és racional. Molt més passional i exagerat era el que sentia per Maradona, el futbolista del poble, el futbolista que sempre es va rebel·lar contra l'autoritat. Ja fos per atiar Josep Lluís Núñez al Barça o per destrossar Joseph Blatter, expresident de la FIFA. "Si jo hagués abraçat Blatter seria de la família de la FIFA, però seria un fill de puta", va ser una de les seves frases més eloqüents.

Maradona es rebel·lava contra el poder i l'autocràcia del futbol. Insultava els dirigents més poderosos i s'abraçava amb Fidel Castro mentre exhibia un tatuatge del Che Guevara. A diferència de Messi, que va néixer al si d'una família de classe mitjana, El Diego sempre presumia d'haver nascut en un barri privat: privat d'aigua i d'electricitat. Leo, en canvi, forma part de la indústria del futbol.

Messi és estimat i respectat per tothom. Maradona era molt més visceral, però ell millor que ningú va saber connectar amb les classes més desafavorides, que li van perdonar els seus excessos i els seus pecats. Mai va voler ser exemple de res, però tota l'Argentina es va agafar a ell en el gran duel de l'albiceleste contra Anglaterra a Mèxic, quatre anys després de la Guerra de les Malvines.

Expliquen els seus antics companys que Maradona, sempre tan locuàs, no parlava amb ningú el dia abans. Tampoc, en les hores prèvies al partit. Molts pensaven que estava malalt i silenciava algun problema. La seva percepció va canviar minuts abans del partit, quan va reunir tot l'equip per demanar-los que guanyessin pels morts a les Malvines i qualificava els anglesos de "fills de puta".

Els futbolistes argentins morien per cada pilota. Tot valia per frenar els anglesos: puntades, colzades, el que fos. I Maradona va esperar el seu moment. El 22 de juny de 1986 era el seu dia i ho sabia. Necessitava una picardia i una genialitat per tombar Anglaterra i va marcar els dos gols més importants de la història dels Mundials. El primer, il·legal, amb la "mà de Déu". El segon, genial, després de tombar tots els rivals.

Els anglesos, impotents, cremaven contra Maradona. El seu seleccionador, Bobby Robson, va ser molt més pragmàtic i va assumir la derrota amb cavallerositat. "El primer gol és il·legal, però el segon val per dos". Mai l'Argentina havia plorat tant. El Diego va arribar al cor de tot el país. Amb Messi, les emocions són una mica més terrenals. Només Maradona és D10S, per sort per a Espanya.