La Copa del Món de 2026 s'ha destapat com un torneig d'emocions fortes. Va començar sent el Mundial de les grans estrelles perquè Leo Messi va obrir la veda amb un hat-trick davant Algèria i li van seguir els passos Mbappé, Haaland, Vinicius, Harry Kane i Lamine Yamal. Aquest últim, amb un paper molt més discret a nivell golejador, només va marcar en el seu debut com a titular davant l'Aràbia Saudita. Els altres van més forts. Leo suma vuit gols. Mbappé, també. Haaland està en set. Harry Kane ja en porta sis. Ousmane Dembelé acumula cinc gols. Per darrere, amb quatre dianes, hi ha Vinicius (ja eliminat), Oyarzabal, Bellingham, entre d'altres.

Gairebé un mes després del seu inici, la competició s'ha transformat. Va començar sent el Mundial de les estrelles i s'ha convertit en el Mundial de les ploreres. Neymar es va acomiadar entre llàgrimes després de ser eliminat per la Noruega de Haaland, just després d'anotar, de penal, l'últim gol d'una Brasil mediocre a la competició. Cristiano Ronaldo també va trencar a plorar quan va caure derrotat davant Espanya, pres de la impotència. Luka Modric, que havia caigut una ronda abans a mans del seu excompany portuguès, també va dir adéu a la Copa del Món amb els ulls banyats en llàgrimes.

Leo Messi encara segueix viu al torneig, però va plorar com un nen, tremendament emocionat, després de remuntar davant Egipte. ¡Davant Egipte! Va ser conscient que encara li quedaven bales a la recambra, però per un moment va pensar que el carregador estava buit. Que s'abaixaria el teló d'una gran funció que va començar fa més de 20 anys.

El Mundial és la competició que millor simbolitza l'amor dels futbolistes per la seva professió, l'amor pel futbol. Aquí no importen tant els milions que ingressen als seus respectius comptes bancaris, sinó el llegat que deixen. Tots ells són conscients que se'ls acaba el joc i, després de tants anys complint el somni de milions i milions de persones, els toca dir adéu i tornar a la vida real. Ara es tracta de veure com s'acomiaden. Com dir adéu de la millor manera possible. Amb honor.

La majoria ploren perquè ja se'n van. D'altres ploren perquè encara no se n'han anat. Però Lamine Yamal no plora. Almenys, encara. El jove talent de Rocafonda és testimoni d'excepció del final de les grans llegendes que van marcar una era gloriosa en el futbol. L'era de Messi i Cristiano ha durat 20 anys i el jove Lamine, que no era ni un nadó quan ells van començar --ara té 18 anys--, ha tingut l'honor de compartir aquest Mundial amb ells. Ha tingut la fortuna d'enfrontar-se a Cristiano Ronaldo i eliminar-lo del Mundial amb la samarreta d'Espanya. Tots dos es van abraçar després del partit en un gest que ha donat la volta al món. Potser s'enfronti a Messi a la final.

Veurem si Espanya arriba tan lluny o sucumbeix, abans, davant Bèlgica o França. Veurem si Espanya es proclama campiona o perd. I veurem si Lamine plora per Espanya en cas d'arribar l'hora de mossegar la pols. O de guanyar. En qualsevol cas, el normal seria que ell no plorés, encara que amb el Barça ja ho ha fet en diverses ocasions.

Lamine ha tingut la fortuna de coincidir amb les més grans llegendes, inclòs el seu gran ídol, Neymar, però hi ha una gran diferència. La seva carrera tot just comença i té tot per davant per gaudir. Ells ploren perquè se'ls acaba el show. Lamine comença i a ell no li toca plorar encara. Li toca divertir-se. Li toca guanyar i començar a construir un llegat que, potser en un futur llunyà, pugui competir amb el dels ídols que ara se'n van i li deixen el testimoni.