Felicitats, campions. Com sempre, aquest Barcelona ha d'afrontar situacions personals adverses molt difícils. Ser Hansi Flick i rebre la notícia de la mort del teu pare en hores prèvies a un Clàssic és duríssim. Trobar-se mort al doctor Carles Miñarro a l'habitació d'un hotel abans d'un partit resulta una desgràcia. Entrenar amb un càncer i acabar retirant-te com Tito Vilanova és massa injust. I que et trasplantin un ronyó com li va passar a Eric Abidal va ser impactant. El del Barcelona de les últimes èpoques és una història de desgràcies, però acompanyades d'èxits col·lectius i la grandesa de crear equips amb talent, però especialment humans que demostren uns valors incalculables. Cal posar-ho en valor perquè tot això sí que són desgràcies que poden afectar un grup i, en canvi, han reforçat el sentiment de pertinença de tots els que han passat i han decidit quedar-se i estimar aquest club.
En paral·lel a aquesta maduresa, la història es comparteix amb un dels pitjors equips del Reial Madrid en la seva història moderna. Enfadats entre ells, amargats i sense valorar la vida, mentre es barallen per petiteses pròpies d'una immaduresa detestable. Tot això s'acaba reflectint al camp, amb un joc totalment obsolet. Després, que no em vinguin a dir que el terreny personal no acaba influint en el professional.
Irremeiablement, hi ha un fil conductor que uneix ambdós clubs, són vasos comunicants. I l'èxit d'un, també es mesura pels fracassos de l'altre. Guanyar la Lliga en un Clàssic, sent local i davant la teva gent al Camp Nou i ridiculitzant els blancs que, de sèrie, ja ho fan ells mateixos, és la cirereta d'or a una temporada on el títol gran ha estat la Lliga. Qui s'enrecorda de la Champions amb un final de temporada així? Els títols són imprescindibles, però en l'excepció que protagonitzen aquests equips, el fracàs de l'altre pot acabar tenint més valor que res.
