Ha arribat el dia, avui el Barça pot endur-se el seu 29è títol de Lliga i no existeix rival millor davant del qual aconseguir-ho que el Reial Madrid.
Segurament aquest Clàssic arriba en un moment estrany, per la situació que viu internament el conjunt blanc i la distància que separa ambdós equips, la qual cosa és possible que hagi provocat un excés d’eufòria comprensible en l’afició blaugrana, que espera una gran victòria en un partit que és sempre difícil i impossible de preveure.
És evident que el Barça arriba al gran partit del Camp Nou en una molt bona posició, líder amb onze punts d’avantatge i la possibilitat de sentenciar el títol de Lliga a falta de tres jornades, sabent fins i tot que un empat li val per cantar l’aliró i endur-se el trofeu més important del curs, el que certifica el millor equip i el més regular, i és evident que aconseguir aquest èxit davant l’etern rival a casa és massa bonic com per no atrevir-nos a somiar-ho, amb Arbeloa i Vinicius al capdavant.
En català diem “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”, i com en tots els partits, primer cal jugar i després, si tot va bé, celebrar, per la qual cosa cal tenir molt clar que no s’ha guanyat el títol encara i que el Madrid, amb tots els seus problemes interns, serà un rival difícil, ja que per al conjunt blanc també seria ideal poder evadir-se de tot el que els ha passat amb una victòria en el Clàssic que impedeixi la gran celebració blaugrana.
Toca centrar-se en un partit important encara que no definitiu, ja que el Barça pot endur-se el títol de Lliga dimecres sense cap problema, tenint molt clar que l’objectiu avui és assegurar el títol i la victòria en el partit més important que haurà vist el nou Camp Nou des del retorn de l’equip, i que pot presumir si tot va bé, de la primera gran celebració, que pot ser històrica perquè seria el primer Clàssic que donaria un títol de Lliga.
Evidentment és el moment d’aprofitar la feblesa del Reial Madrid, que ha viscut una de les pitjors setmanes de la seva història recent, per deixar tocat un equip que divaga sense rumb, en un mar de dubtes, amb un entrenador que té les hores comptades i uns jugadors assenyalats i a la rampa de sortida, el context perfecte perquè el Barça pugui fer sang i convertir el Clàssic en la puntilla final al Madrid d’Arbeloa, que podria viure en directe la celebració del títol del rival al qual tant ha faltat al respecte en roda de premsa.
Lluny queda el debat estèril sobre un passadís que ni s’ha produït ni s’anava a produir, per la qual cosa toca centrar-se en els 90 minuts que s’acosten, el moment d’ambdós conjunts, els seus perills, les baixes i, també, dos estils i models que xoquen molt més enllà d’un simple partit de futbol, i a partir d’aquí, gaudir-lo al màxim i poder-lo convertir en una gran festa que recordarem durant anys.
Passi el que passi toca posar les notes a final de curs, sent autocrítics però també sincers, perquè no és gens fàcil guanyar tres de les últimes quatre Lligues en la situació que tenia el Barça i fer-ho amb un equip tan jove i amb tantes ganes de donar alegries a una afició que s’ho mereixia.
Avui toca lluitar per guanyar en nom de tot el món barcelonista, d’una manera de ser, un model; un orgull que intenten embrutar dia rere dia amb tota la maquinària; la Masia i el sentiment culé, i un cop aconseguit, celebrar com cal el títol per la ciutat de Barcelona. Serà llavors quan tocarà seure al sofà (com Xabi Alonso avui) i gaudir de tres jornades de Lliga d’infart amb el descens en joc mentre es treballa en el futur i la propera temporada, ja que com deia Pep Guardiola “tot guanyat, tot per guanyar”.
Avui és el dia, avui toca tancar la Lliga, amb prudència i il·lusió volem veure el Barça campió.
