A la història de Cruyff com a entrenador hi va haver un episodi que va marcar després les seves relacions amb Núñez, del qual va passar a declarar que era el seu millor amic fins a atacar-lo sense pietat i desitjar-li el pitjor. Al mig de tot hi havia la pretensió de l'holandès de disposar de la clau de la caixa del club per fitxar jugadors i fixar sous i primes, cosa que Núñez li va negar per raons òbvies.
La història va començar el 10 d'octubre de 1990, quan a l'extint Vicente Calderón, Koeman es va fracturar el tendó d'Aquil·les del peu esquerre, en un partit contra l'Atlètic. Així va augmentar el malefici que perseguia les estrelles del Barça de principis dels anys vuitanta, com Maradona (hepatitis i fractura de turmell), Schuster (triada de genoll) i Quini (segrest).
Cruyff va voler pal·liar una baixa tan sensible, de més de mig any de durada, fitxant un jugador del Liverpool anomenat Jan Molby, migcampista de nacionalitat danesa, de 27 anys. El seu preu era de 280 milions de pessetes i Cruyff el va presentar com imprescindible per guanyar la Lliga. A Núñez no li va fer gens de gràcia tal despesa, quan havia pagat un any abans 1.000 milions per Koeman i s'havia fitxat per 200 milions a Nando (Sevilla).
Entre l'espasa i la paret
L'insistència de Cruyff va acabar quan Núñez el va posar entre l'espasa i la paret, inclòs el seu segon, Carles Rexach. “Si fitxem Molby i no guanyeu la Lliga, quedareu acomiadats. Si guanyeu la Lliga sense Molby, us renovaré dos anys més”, els va arribar a dir. Tots dos van desistir del fitxatge, tot i que el Liverpool havia baixat fins a 100 milions el seu preu, i van seguir el consell de Núñez d'ascendir algú del planter. Aquest “algú” va ser, entre d'altres, un espigat i prometedor jugador anomenat Guardiola que, amb 19 anys, va debutar el 18 de desembre de 1990, contra el Cadis.
Molby acabava contracte el juny següent i era un dels descartats del Liverpool per tornar a les competicions europees, en què en aquell temps només es permetien tres estrangers al camp. Les plantilles dels clubs anglesos s'havien omplert d'estrangers durant aquella sanció de deu anys sense participar, després de la tragèdia a la final de la Copa d'Europa disputada a Brussel·les, el 1985, entre la Juventus i el Liverpool, on hi va haver 39 morts. La UEFA va rebaixar la sanció a sis anys, de manera que la 1991/92 els anglesos es disposaven a tornar a Europa. Però abans havien de liquidar l'excés d'estrangers, per la qual cosa Molby es podia fitxar a cost zero al cap de mig any.
“General manager”
Cruyff va quedar tocat per aquell fracàs negociador perquè el representant de Molby era ni més ni menys que Cor Coster, el seu sogre. La seva insistència tenia un rerefons molt clar de negoci familiar.
Però Johan no es va resignar i al cap d'un any va proposar a Núñez anar més enllà del seu càrrec d'entrenador per convertir-se, a l'estil anglès, en el “general manager”. En altres paraules, volia assumir la responsabilitat de la gestió esportiva, establir objectius, prendre decisions, concedir baixes i altes i portar el control econòmic, i, de tant en tant, reportar a la directiva sobre els com i per què de la seva feina.
Dit d'una altra manera, substituir la directiva i, com a remat, tenir la clau de la caixa. Però hi va haver un impediment. Aquells dies les Corts espanyoles havien aprovat la Llei de l'Esport (15/X/1990) que en el seu apartat quart de la disposició addicional setena assenyalava que: “Els membres de les directives dels clubs no societats anònimes respondran conjuntament i solidàriament dels resultats econòmics negatius que es generin durant el període de la seva gestió”. Això afectava de ple el Barça.
Es trenca la relació
A la primera assemblea del seu mandat, a l'agost de 1978, Núñez havia promès que, si la seva gestió generava pèrdues, les cobriria de la seva butxaca, cosa a la qual mai va renunciar. Però a partir de la promulgació de la Llei de l'Esport allò es convertia en una obligació legal i abastava la resta de la Junta Directiva. Si d'alguna cosa presumía Núñez era d'haver convertit el Barça en un club ric, que es podia permetre des de ampliar el Camp Nou fins a fitxar els millors jugadors del moment.
Cruyff mai va renunciar al seu objectiu, però durant les quatre Lligues consecutives i la primera Copa d'Europa hi va haver una treva fins que, després de la final d'Atenes (derrota 4-0 davant el Milan, el 1994), va destapar la caixa dels trons. Després d'aquella taca, Johan va voler renovar la plantilla al seu lliure albir, però com que no tenia el poder absolut en la matèria, va declarar que no donaria els seus noms al club per evitar que es fitxessin. I aquí es va trencar la relació. Núñez va considerar allò una traïdoria que afectava el major generador d'ingressos, que és la plantilla del primer equip. En menys de 24 hores va decidir la seva destitució a mitjans de maig de 1996.
A partir d'aquí van arribar les bronques, les polèmiques, les acusacions, els tribunals i la política. No debades, Cruyff va ser entronitzat i es va convertir en un estendard per acabar amb Núñez. Però aquesta és una altra història que donaria per molt més.
