El 0-0 entre la selecció espanyola i Egipte en el darrer assaig abans del Mundial del proper mes de juny ens va deixar una actuació grisa de La Roja però diria que no és preocupant. No va ser un bon partit dels homes de Luis de la Fuente que van estar mancats de ritme a la primera meitat i, d'efectivitat i encert, a la segona.
El més destacable de la nit, sens dubte, va ser el debut de Joan Garcia amb l'absoluta i, a més, a Cornellà-El Prat. Un moment especial que, desgraciadament, alguns van voler embrutar. Li pesi a qui li pesi i li piqui a qui li piqui, no era el dia per xiular-lo ni per recordar el seu passat perico. No es tractava d'una provocació, no calia buscar polèmiques. Era el dia d'un debutant, d'un futbolista que complia un somni i que mereixia més respecte. De fet, aquells que el van xiular li van donar més transcendència del que realment va ser. Es va tractar d'un debut més d'un futbolista més amb la selecció espanyola.
I, per si no fos prou, tampoc em van fer cap gràcia els càntics racistes i xenòfobs que es van sentir en alguns moments contra els musulmans. Tolerància zero contra tots ells. Cal prendre mesures perquè això no torni a passar, perquè el futbol no pot ser un altaveu d'odi ni de racisme. El que es va viure per culpa d'alguns a la graderia de l'RCDE Stadium va ser, fastigós i lamentable.
El victimisme de De la Fuente
Les paraules de Luis de la Fuente reclamant més respecte pels aturades de seleccions evidencien certa desconnexió amb la realitat del calendari actual. El seleccionador espanyol demana protagonisme per als combinats nacionals, una reivindicació comprensible des del seu rol, però que omet un element fonamental: són els clubs qui sostenen el sistema, qui paguen els salaris i els qui assumeixen el risc de perdre els seus jugadors.
Arribats a aquest punt de la temporada, amb els títols encara per decidir i una plaga de lesions que afecta pràcticament tots els equips, resulta difícil entendre segons quins discursos. Les aturades internacionals trenquen dinàmiques, carreguen de minuts uns futbolistes ja exigits al límit i, massa sovint, també deixen els clubs amb baixes sensibles en el moment més determinant del curs. El mateix Raphinha n'és l'exemple més clar i, davant d'això, reclamar més respecte sense mostrar empatia amb aquesta realitat sona, com a mínim, poc encertat.
Les seleccions formen part de l'essència del futbol, però el seu valor no s'imposa per decret. Es construeix amb context, sensibilitat i equilibri. Si des de les banquetes nacionals s'entengués millor la situació dels clubs, probablement també augmentaria la consideració cap a les aturades internacionals. El respecte ha de ser recíproc.
El de Raphinha no és una lesió, és una tragèdia
La lesió de Raphinha ha arribat en el pitjor moment possible i torna a obrir un debat que fa massa temps que arrosseguem. No és normal que, a aquestes alçades de curs, els futbolistes hagin de viatjar a l'altra punta del món per disputar un amistós. El calendari és insostenible i el Barça paga ara les conseqüències amb la baixa d'un dels seus jugadors més diferencials.
A més, aquest curs, Raphinha ja havia acumulat massa problemes físics a la mateixa zona. Era una situació de risc evident però si no s'hagués lesionat amb el Brasil, potser hauria tornat a caure amb el Barça. No se'l veia del tot còmode i anava molt al límit en els darrers partits. Però sí, per descomptat que és més dolorós perdre'l per culpa del virus FIFA.
El que no s'ha de fer és retreure-li la seva actitud al camp al futbolista blaugrana. Raphinha és competitiu, intens i sempre ho dóna tot. És la seva manera d'entendre el futbol. No se li pot demanar que aixequi el peu de l'accelerador amb la selecció quan tampoc ho fa amb el Barça. Precisament aquesta actitud és la que l'ha convertit en un dels millors del món. Rapha és així.
Aquesta lesió és una autèntica tragèdia per al Barça i per a Flick. L'equip perd profunditat, desequilibri i gol en un tram decisiu del curs i, en especial, en els duels de Champions davant l'Atlètic. El maleït virus FIFA ha tornat a colpejar i condicionar la temporada del Barça, un cop més. Tant de bo algun dia els clubs es plantin i diguin prou. És una autèntica broma de mal gust.
