El futur de Robert Lewandowski torna a estar al centre del debat blaugrana. El davanter polonès continua aportant gols, però el seu rendiment irregular i la sensació que l'equip necessita més continuïtat ofensiva han obert interrogants tant al vestidor com a la secretaria tècnica.
També el mateix jugador manté dubtes sobre la seva continuïtat, conscient que el projecte entra en una nova fase i que el club haurà de prendre decisions de pes. En aquest context, l'estiu que prepara Deco es preveu intens i ple de moviments.
La prioritat, si s'obre la porta a una transició, podria ser el fitxatge d'un davanter centre com Julián Álvarez que garanteixi el present i el futur. Però no seria l'única peça i és que també es busca un central experimentat i de garanties, un lateral per ampliar recursos defensius i, fins i tot, un jugador de banda amb desequilibri.
Com gairebé sempre, el gran condicionant serà econòmic. El Barça vol reforçar-se però primer haurà de saber amb quin marge real compta per fitxar i, sobretot, per poder inscriure. Una cosa és voler reforçar la plantilla i una altra molt diferent és poder fer-ho.
Arriba l'hora de Joan García
La porteria de la selecció espanyola torna a obrir el debat just quan el nivell dels candidats és més desigual que mai i tot i que Luis de la Fuente ha deixat fora de la llista per a l'amistós contra Sèrbia a Joan García. Unai Simón no ha comès errors amb la Roja que justifiquin un relleu immediat però la seva temporada està lluny del seu millor nivell i això inevitablement convida a replantejar la jerarquia.
En aquest context, el meu preferit és Joan. El seu creixement ha estat constant, amb seguretat sota pals, valentia i maduresa competitiva per transmetre una confiança absoluta. A més, només David Raya està signant millors xifres que el de Sallent, cosa que l'hauria de convertir en l'únic porter amb arguments sòlids per discutir-li el lloc.
I el quart en discòrdia és Alex Remiro, que sembla més una alternativa per reforçar el grup i el vestidor que una amenaça real per ser titular.
De la Fuente ha de ser valent. Apostar pels millors també implica prendre decisions i, ara mateix, això passa per donar protagonisme a Joan García i assumir que el futur ja és present. Joan García ha de ser porter d'Espanya al Mundial.
I 17 anys després... un altre 2-6!
2-6. La victòria del Barça Femení davant el Reial Madrid no va ser una golejada. Va ser una definició del moment d'unes i d'altres. És el recordatori que el Barça Femení no només guanya, sinó que domina, imposa i, sobretot, marca el camí a seguir del futbol mundial. En un escenari complicat i davant el rival que més soroll mediàtic genera, l'equip blaugrana va oferir una exhibició de personalitat, talent i fam competitiva. Pressió alta, circulació vertiginosa, arribades constants i una sensació permanent que el partit es jugava exactament on volia el Barça.
No només va ser qüestió d'encert. Va ser una exhibició de futbol total amb una naturalitat insultant. Quan el partit demanava pausa, hi havia pausa. Quan demanava accelerar, l'equip trobava espais amb una facilitat impropia dels quarts de Champions. 100% ADN blaugrana.
Aquest equip ens ha acostumat al caviar i això ens ha portat a normalitzar l'extraordinari. I potser aquí hi ha la reflexió final: sovint sembla que no se li reconeixen prou els mèrits ni la dimensió real del que està aconseguint aquest equipàs. Són una autèntica passada. Bravo noies!
