Mai un 3-0 a favor del Barça s'havia celebrat tan poc. La victòria contra l'Atlético va ser insuficient per remuntar i capgirar l'eliminatòria de Copa.
A només un gol de forçar la pròrroga, és inevitable recordar el gol anul·lat a Cubarsí al Metropolitano. O de l'errada de Joan Garcia. O de la fragilitat defensiva de l'equip. O de l'expulsió d'Éric. O dels errors de Ferran Torres que continua en molt baixa forma.
No ha pogut ser, no hi haurà triplet, però si l'equip és capaç de continuar exhibint aquest futbol i aquesta intensitat podem ser molt optimistes. Podem somiar en gran. També amb la Champions.
Per la seva banda, l'Atlético i Simeone s'ho haurien de fer mirar. Si jo fos seguidor colchonero, estaria molt enfadat amb la imatge que va donar l'equip al Camp Nou. Plantejament d'equip petit, sense personalitat en cap dels seus futbolistes i amb un entrenador que no va més enllà del pit i collons.
En fi, no ha pogut ser. La bala de la remuntada potser caldrà gastar-la més endavant a la Lliga de Campions. De moment, cal recuperar forces i no perdre més efectius. Venen dies més importants que la Copa i el Barça ha demostrat que està preparat per al que sigui. La nit de dimarts ha de marcar el camí a seguir. Estem molt orgullosos d'aquest equip.
Cuidem més en Lamine
Les paraules del passat dissabte de Lamine Yamal conviden a reflexionar. Després d'un partit brillant contra el Villarreal, el jove crack blaugrana va admetre una realitat sorprenent: "No era feliç jugant".
En un entorn com el del Barça, on cada talent emergent és un projecte immediat d'estrella, el cas de Lamine mereix un capítol a part. Ell no és un més, té un talent extraordinari però també té una edat que sovint oblidem. El futbol modern viu accelerat, cada partit construeix herois i cada mala ratxa sembla una crisi, també per a ell.
Lamine Yamal, en canvi, ens ha recordat una cosa molt més simple i és que el futbol també és per gaudir-lo. Darrere del fenomen hi ha un noi encara en construcció que ha passat per una incòmoda pubàlgia i moments difícils.
Potser el debat no és si se li està carregant massa responsabilitat, potser el debat és si entre tots, aficionats, mitjans i entorn, estem disposats a deixar-lo créixer al seu ritme.
El talent de Lamine Yamal és indiscutible però la seva carrera, si ha de ser històrica, també necessita temps. Lamine ha de tornar a somriure jugant a futbol. Lamine és d'un altre planeta.
La caiguda lliure del Reial Madrid
Passi el que passi aquest cap de setmana, el Reial Madrid continua amb la seva particular caiguda lliure. Males sensacions, mals resultats i una afició que ja no aguanta més el rendiment ni l'actitud dels seus jugadors.
La derrota davant el Getafe no va ser una simple ensopegada, és la confirmació d'una crisi que s'intuïa des de fa setmanes. El Reial Madrid havia recuperat el lideratge gairebé per casualitat, les sensacions ja eren alarmants i ara que tampoc acompanyen els resultats, el buit competitiu es fa evident i la situació adquireix una dimensió molt més greu.
El vestidor transmet crispació. Els gestos i el llenguatge corporal parlen d'un grup sense rumb clar. Quan el talent individual no n'hi ha prou, es necessita estructura, identitat i lideratge; avui l'equip sembla mancar de les tres coses. L'afició, acostumada a l'exigència màxima, ha passat del murmuri a la indignació oberta. No es qüestiona només el rendiment de certs jugadors ni l'entrenador, sinó també la planificació esportiva i la gestió de Florentino Pérez. El president torna a situar-se al centre del debat.
Fa temps que això es veia a venir. Sense reacció immediata, el març amenaça amb sentenciar Arbeloa, Florentino i bona part de la plantilla.
