En psicologia existeix un terme que defineix les persones que solen evitar la informació negativa, el conflicte o reconèixer els propis errors, ignorant d'aquesta manera els senyals de perill que emanen des de l'exterior. Es coneix com la síndrome de l'estruç per l'estranya manera que té aquest ocell de protegir-se quan se sent amenaçat: amagant el cap sota terra.
A Can Barça fa temps que ens movem sota l'ombra de l'estruç. Davant de qualsevol problema que s'albira a l'horitzó, les opcions són mirar cap a una altra banda o assenyalar enemics externs que només busquen la nostra ruïna, brandant el madridisme sociològic com a enemic número u del culer.
Que el club institucionalment es troba en una de les hores més baixes de la seva història, llastat pel 'cas Negreira' i altres disbarats com la publicitat del Congo o el contracte amb New Era, és una realitat palmària. Econòmicament, millor ni parlar-ne: fa cinc anys que no podem fitxar amb la regla 1x1 i, socialment, el soci és l'esglaó perdut de la cadena, a qui només es té en compte quan hi ha eleccions a l'horitzó.
Amb tants fronts oberts —ja ni esmento la demanda d'un soci anònim que s'acaba de saber fa uns dies—, el primer equip de futbol semblava viure en una bombolla, convencent en el joc i conquerint títols, inassequible al desànim, per més injustícies arbitrals i intents de desinscripcions que anessin apareixent, amb un auriga expert a les regnes, Hansi Flick, i amb un noi, Lamine Yamal, capaç d'emular la precocitat d'Alexandre el Gran.
El primer any tot va ser mel sobre flocs, i això que des de LaLiga van intentar dinamitar per civil o per criminal la inscripció de Dani Olmo, amb l'única taca de les semifinals de la Champions, que encara molts no entenen com l'equip no va acabar a la final de Munic davant la superioritat aclaparadora dels blaugrana.
Tanmateix, aquest segon any, Flick està patint l'indicible per mantenir l'equip fidel a les seves idees. Amb una plantilla que només s'ha reforçat amb encert sota els pals, Joan García està cridat a ser el porter de la dècada, la resta està pràcticament agafada amb agulles d'estendre. Posem diversos exemples: Lewandowski ja no està per competir a nivell top, però Ferran tampoc no és un golejador nat. Primer error flagrant de Deco: competir sense un davanter top.
Koundé és l'única alternativa a la banda dreta, tot i que durant la temporada travessa moments de manca de concentració preocupants. Aquí, Deco va portar Cancelo aquest hivern, però per ara el portuguès ha jugat més com a lateral esquerre. Va marxar Íñigo Martínez aquest estiu i no es va portar ningú, amb l'apaño de reubicar el lateral Gerard Martín com a central esquerre, i el problema afegit de tenir Ronald Araujo amb problemes de salut mental i un Christensen, que viu més al gimnàs que al camp.
Deco va portar Rashford davant la insistència de Flick de buscar una alternativa a Raphinha a la banda esquerra. El problema és que era el pla B, C, o D, ja que la prioritat era el colombià Luis Díaz. El jugador volia venir al Barcelona, però va aparèixer el Bayern pel mig i el somni d'una nit d'estiu es va esfumar: el Barça no podia pagar 80 milions i es va haver de conformar amb una cessió de Rashford, amb una opció de compra de 30 milions. L'anglès, per estadístiques, està complint, però a nivell de joc col·lectiu deixa molt a desitjar.
Quan vas al mercat com un equip menor, no pots després treure pit i dir que tens els millors jugadors del món. És cert que La Masia et dona molt i t'evita molts maldecaps, però no és la panacea. Aquests grandíssims jugadors necessiten anar acompanyats d'uns cracks, que siguin els que marquin les diferències quan les coses es posen dures. Jugadors que el Barça va tenir i que ara no té.
I escric això amb el Barça de Flick encara viu a les tres competicions: líder de LaLiga, a semifinals de la Copa i als vuitens de la Champions. Però cal ser realistes: LaLiga serà gairebé impossible amb els col·legiats abduïts, la Copa és aferrar-se a un somni impossible, perquè si bé el Barcelona és capaç de marcar-li quatre gols a l'Atlètic, sembla també molt difícil que no acabi encaixant un o més gols, i a la Champions, si el rival acaba sent el PSG de Luis Enrique, apaga i vámonos.
Aleshores serà el moment de les ploraneres, els laments i esquinçar-se les vestidures, però també el d'amagar el cap sota terra i esperar que acabi escampant la tempesta.