Sembla que a les pròximes eleccions, el soci del Barça haurà de triar entre dos estils molt marcats: carisma o gestió. Joan Laporta és imbatible en simpatia, populisme i xerrameca. És un actor de primera línia. Al matí pot afirmar, seriós, mirant a càmera, que està molt enfadat amb el Reial Madrid i que ha trencat relacions, i al migdia entrar al dinar de directives somrient al costat de Florentino Pérez o Emilio Butragueño. I ningú li ho retreu, perquè com que és tan carismàtic…
És cert que té bon caràcter i en les distàncies curtes t'encisa, però també té una campanya mediàtica al darrere brutal, mai vista en altres presidents del Barça. Alguns mitjans, la línia editorial i el perfil de periodistes dels quals tenen una influència política determinada, comencen les seves cròniques de les prèvies dels dies de partit, no amb les novetats esportives, sinó amb la imatge de Laporta fent-se fotos amb tres nens i dues senyores. Estranyament, els sembla més noticiable aquesta anodina estampa del president que la cara de Hansi Flick o Lamine Yamal abans d'un partit important per informar de quin jugador estarà a disposició i qui es queda fora per lesió. A Laporta ens el posen per esmorzar, dinar i sopar, cada dia. Habitualment somrient, però quan toca fer una botifarra en una llotja plena d'autoritats també li riuen les gràcies i al final et sembla molt familiar, entranyable, molt proper, com ho era l'Emèrit, Saben?. Recorden?. També se'l destacava sempre pel mateix que a Laporta.
Més enllà d'aquesta virtut evident, el realment important d'un dirigent és la gestió que duu a terme a l'entitat, club o organització, de la qual està al capdavant. Si el Barça continua anteposant el carisma, la gestió personalista, la improvisació, les operacions opaques, l'endollisme familiar, el malbaratament econòmic o el menyspreu als socis acabarà en mans d'algun oligarca en forma de societat anònima per molt que Laporta digui el contrari. És molt curiós veure els actuals dirigents del Barça reduir-ho tot a que com que la piloteta entra no cal tocar res. Són els mateixos que en la dècada del 2010 al 2020, la més exitosa esportivament de la història del club, amb una mitjana de 2,2 títols guanyats per temporada, no com en el mandat actual que no s'ha guanyat cap títol internacional, no paraven de criticar-ho tot i de portar els presidents del Barça als jutjats de Madrid, com l'Audiència Nacional, o reunions amb el sindicat Manos Limpias.
A Laporta, com que té carisma, sembla que se li permet caure constantment en la hipocresia. Va criticar Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu per fitxar brasilers amb André Cury i arriba ell i fa el mateix amb un fiasco, com Vitor Roque. No parava de criticar haver substituït Unicef pels petroli-dòlars de Qatar i va i elimina Acnur i l'ONU per associar la marca del club amb la República del Congo i l'Aràbia Saudita. El soci del Barça ha de reflexionar sobre si el club necessita un altre model de gestió, més professionalitzat, més transparent, millor gestionat econòmicament perquè el malbaratament i l'augment del deute no acabin traient-li al soci la propietat del club del seu cor. Ha de valorar si és millor un dirigent més seriós, més avorrit, però que torni a posar el soci i l'abonat al centre del club abans que l'actual model turístic i peseter. Potser seria millor per a l'entitat un president amb menys projecció mediàtica, però que sabés generar beneficis per no augmentar el deute, continuar tenint problemes per inscriure jugadors, o haver d'esperar que es lesioni un futbolista de gravetat per poder fitxar.
No es pot presumir de planter gràcies a l'herència rebuda per la bona gestió portada a terme durant els anys anteriors i, per darrere, retallar en el pressupost del futbol base, fer baixar el filial a la cinquena categoria, deixar escapar els talents emergents, com Jan Virgili o Dro, i prescindir dels millors entrenadors formatius. El carisma està molt bé, però potser al club li convé ara un senyor més gris, menys xerraire però millor gestor, que fos incapaç de fer la xapussa de Negreira, el cas del qual ha suposat un dany reputacional molt greu a l'entitat. Els socis han de decidir si volen continuar amb el model dels 80, dels Gil i Gil, Mendoza, Lopera i companyia, o modernitzar, professionalitzar i actualitzar el model de gestió de l'entitat, que està molt més en risc del que la gent es pensa.
