Dimarts a Albacete, en una nit de Copa que semblava de tràmit, el Barça va aconseguir alguna cosa més que la classificació per a les semifinals. Va recuperar Ronald Araujo i això és fins i tot més important que el bitllet per a la següent ronda en la competició del KO.
Després d’uns mesos marcats pels dubtes generats per una estranya sensació de desconnexió, Araujo per fi va tornar a sentir-se futbolista. Contundent en els duels, atent a les cobertures, liderant la línia defensiva i transmetent aquella seguretat en el joc aeri tan seva que es va veure recompensada amb el gol.
Molts culers coincidien: “Aquest és l’Araujo que necessitem”. No només pel rendiment, sinó per presència, caràcter i jerarquia. Perquè Araujo no és un central qualsevol; també és un jugador molt estimat al vestidor i que eleva el nivell competitiu de l’equip quan se sent important.
I aquí hi ha el quid de la qüestió. Més enllà del bon partit a Albacete, el gran repte és tornar a fer sentir l’Araujo una peça clau del projecte. Que no sigui només un recurs puntual, que entri de manera continuada a l’onze i en les rotacions.
El partit de Copa va ser un gran pas endavant, però no definitiu. Ara, amb el pas dels dies i els partits, sabrem si realment Araujo ha tornat o si a l’estiu caldrà prendre una decisió dolorosa sobre el seu futur.
Sense brillantor però amb Lamine
Uf! Va faltar poc! Sabíem que el partit contra l’Albacete costaria però potser no ens imaginàvem que el Barça acabaria patint tant al Carlos Belmonte. No va ser una victòria brillant ni còmoda, però sí madura i amb ofici i, a la Copa, a vegades això és fins i tot més important que jugar bé.
L’equip blaugrana va haver de treballar de valent davant un rival intens i sense complexos però va acabar trobant el premi gràcies a la qualitat individual dels seus jugadors. En aquest context, va tornar a destacar el nom de Lamine Yamal. El jove crack blaugrana segueix en estat de gràcia, probablement en el seu millor moment del curs tant pel que fa al joc com a escala golejadora. Desequilibrant i determinant, Lamine s’ha convertit en una arma decisiva en els moments clau independentment de la competició i el rival.
En definitiva, una vegada més el Barça va fer els deures a la Copa. Els blaugranes també saben patir i ja són a només tres partits de tornar a aixecar el títol que, històricament, millor se’ls dona.
El dia de la marmota
La victòria del Barça va tornar a deixar al descobert una assignatura pendent que comença a ser recurrent en els últims partits, l’eficàcia.
De moment no cal encendre les alarmes però resulta sorprenent veure com un dels equips més golejadors d’Europa s’ha encallat en la definició en més d’una ocasió ja en tan poc temps. En cas de no haver estat per això, hauríem vist una golejada d’escàndol al Martínez Valero.
Un altre tipus d’escàndol es va veure al Bernabéu. A Madrid, el relat és molt diferent. Els d’Arbeloa van superar el Rayo Vallecano entre xiulets, amb molt poc futbol i noves polèmiques arbitrals que tornen a esquitxar els blancs. Un penal molt justet i més de nou minuts d’afegit van rescatar el Real Madrid d’una tarda dolenta. Els d’Arbeloa transmeten cada vegada més dubtes i evoquen velles sensacions del passat. L’equip té un evident problema de joc i de discurs futbolístic, però també una capacitat històrica per sobreviure en el caos.
Passen les jornades i avança la temporada i, fidel al seu estil de sempre, el Real Madrid segueix més viu que mai en la lluita pel títol de Lliga.
