La imatge de Joan Laporta xopant-se fins als ossos a la llotja del nou Camp Nou durant el partit contra l'Oviedo és tan poderosa com evitable. Poderosa perquè, encara que sembli contradictori, li afavoreix de cara a la imminent campanya electoral: un president que no s'amaga sota el paraigua, que aguanta estoicament el xàfec a primera fila, que se solidaritza amb la resta de socis a la intempèrie. Una estampa que faria les delícies de Karl Marx i Friedrich Engels: els poderosos assumint els mateixos patiments que els proletaris, sense aprofitar-se dels seus avantatges i suportant les adversitats amb la mateixa enteresa. Però també és una imatge evitable, si les coses s'haguessin fet bé des de l'inici, sense apostar per una constructora que era la pitjor puntuada del concurs, amb zero experiència en estadis esportius i que acumula una sèrie d'irregularitats contractuals que podrien omplir tota una habitació.
Fa temps que Laporta està en
campanya electoral. L'anunci oficial de la data, el 15 de març,
no va sorprendre ningú, per molt que l'oposició lamentés que aquell dia encara no estigui garantit que es jugui contra el Sevilla i que, a més, l'equip estarà immers en plena competició. De fet, uns dies abans es podria haver jugat el partit d'anada dels vuitens de la Champions.
Les seves decisions de
trencar relacions amb el
Reial Madrid, quan pràcticament tot el mandat havia anat acompanyat de Florentino Pérez, i de tornar a acollir amb els braços oberts
els membres de la Grada d'Animació, quan fa pocs dies encara els reclamava els diners de les multes, només s'entenen en aquest escenari específic.
A la darrera junta, l'encara president blaugrana --dimitirà a principis de febrer com marquen els Estatuts-- ja va advertir als membres de la seva junta que s'estrenyessin els cinturons perquè seria una campanya "bruta", on segurament sortiran molts rumors falsos i desinformacions amb la intenció de desprestigiar-los davant dels socis.
Malgrat tot, Laporta s'erigeix en màxim favorit i rival a batre. Amb dos arguments sòlids sota el braç, emulant el profeta Moisès baixant amb les taules dels manaments del Sinaí: l'aposta personal per Hansi Flick i el nou Camp Nou. L'oposició haurà de picar molta pedra si vol difuminar uns pilars tan sòlids, però també és cert que el terreny on s'assenten les principals bases poden acabar sent sorres movedisses.
A Laporta li interessa que hi hagi molta divisió de vot entre l'oposició, així que si passen dos o tres el tall de signatures, seria una autèntica benedicció per al dirigent blaugrana. En els debats tampoc sembla que tingui ara com ara rival: Laporta és un animal mediàtic, amb un carisma desbordant i una aura enlluernadora.
Però el soci no és el reflex de l'afició, ni de les xarxes socials, ni de l'opinió pública, ni tan sols dels mitjans de comunicació. Si fos així, millor seria ni plantejar-se eleccions perquè Laporta arrasaria. El soci sol ser una persona moderada, amant del seny abans que la rauxa, favorable a l'estabilitat institucional, compromès amb la serietat i la gestió ordenada, defensor del professionalisme per davant de la improvisació... i aquí és on l'actual president comença a tenir vies d'aigua i filtracions per tot arreu, més grans fins i tot que les que es van veure diumenge al Camp Nou...
