Julián Álvarez i els precedents a Espanya de contractes que van ser rescindits sense pagar la clàusula de rescissió

Julián Álvarez roman pres a la presó de l'Atlético de Madrid. La Aranya ha descobert en aquests dos anys vestit de blanc-i-vermell que al Wanda Metropolitano no celebrarà gaires títols. Concretament, el davanter argentí no ha aixecat cap trofeu a Neptú fins ara. Per si això fos poc, el seu somni d'infantesa era jugar al FC Barcelona, el club més llorejat de la Lliga espanyola.

Tanmateix, el club matalasser ha impedit per tots els mitjans possibles que el seu millor jugador fitxi per un rival directe com el Barça. La direcció es remet a una clàusula de rescissió de 500 milions d'euros, inassumible i impossible d'amortitzar segons les normes del Fair Play que regeix la Lliga. En aquesta tessitura, a l'espera d'un miracle que no arriba, el jugador de 26 anys només pot acollir-se a la via legal per marxar sense pagar el preu estipulat: l'article 16.1 del Reial Decret 1006/1985. Quatre precedents marquen el camí a Julián: tres en el futbol i un en el bàsquet.

L'article 16.1

En primer lloc, l'article 16.1 permet a un esportista professional rescindir unilateralment el seu contracte "sense causa imputable al club". Amb això, l'entitat tindrà dret a percebre "una indemnització" que "en absència de pacte al respecte" fixarà la jurisdicció laboral. "Les circumstàncies d'ordre esportiu", el "perjudici" causat a l'equip, els "motius de la ruptura" i altres elements que el jutjador consideri estimable condicionaran la quantia de la compensació.

En el supòsit que Julián recorri aquest camí, sí que existeix una indemnització pactada prèviament: la clàusula de rescissió estipulada en el seu contracte. Tot i així, el jugador té la potestat d'al·legar davant el jutge que el preu de la seva sortida, 500 milions, és abusiu. El magistrat decidirà en funció del perjudici real i les circumstàncies. En el pitjor dels casos, el Barça s'arriscaria a haver d'abonar aquesta quantitat com a indemnització a l'Atlético. En els casos de l'hemeroteca, no hi havia quantitats tan altes en joc.

Rescissió unilateral

El cas més sonat fa referència a Iban Zubiaurre. L'any 2005, el lateral dret de la Real Sociedad tenia 22 anys i mantenia discrepàncies amb el club txuri urdin sobre la durada del seu contracte. Mentre que el jugador considerava que el contracte expirava al final de la temporada 2004-05 després d'haver disputat 16 partits en tot el curs, l'entitat havia exercit una renovació automàtica per un any més.

De sobte, l'Athletic Club va presentar el defensor com a nou fitxatge per sis temporades l'1 de juliol de 2005, sense haver signat un contracte per escrit. El jugador no es va presentar al primer entrenament amb la Real, el 4 de juliol, de manera que el seu club va interpretar que havia extingit unilateralment el seu contracte. En conseqüència, li van exigir una indemnització taxada en els 30 milions de la seva clàusula de rescissió.

Indemnització rebaixada

La reclamació judicial procedent de Donostia va col·lidir amb una demanda de Zubiaurre per acomiadament improcedent, però el jutge va fallar en contra del jugador i va determinar que havia rescindit unilateralment. Finalment, el Jutjat Social número 1 de Sant Sebastià va concloure que els 30 milions constituïen una quantitat abusiva i va rebaixar la indemnització fins als cinc milions.

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc i el Tribunal Suprem van referendar la sentència posteriorment. L'article 16.1 del Reial Decret 1006/1985 considera el seu nou club com a responsable subsidiari, però l'Athletic i Zubiaurre van arribar a un acord per repartir el cost de la compensació.

La rescissió de Téllez

El segon cas s'assembla més a Julián Álvarez, ja que es tracta d'un jugador que va rescindir conscient que el seu contracte seguia vigent. Óscar Téllez es va comprometre amb el Pontevedra CF el 1996 per dues temporades. Si resolia el seu vincle unilateralment, el contracte establia una indemnització de 15 milions de pessetes, uns 90.000 euros. No obstant això, en el seu primer curs el club li devia més de 7.000 euros.

Primer, va intentar extingir la relació contractual per impagaments mitjançant l'article 50 de l'Estatut dels Treballadors. Amb això, no va comparèixer al judici i el van tenir per desistit. Posteriorment, al juliol de 1997, es va acollir a un canvi de residència a Vitòria davant l'oposició del club a donar-li la carta de llibertat.

Téllez va fitxar pel Deportivo Alavés, el Pontevedra va presentar una demanda contra tots dos reclamant els 90.000 euros, i el Jutjat Social número 1 de Pontevedra va reduir l'import a pagar pel futbolista i el club vitorià a només 18.000 euros. Entre altres factors, el magistrat va valorar els impagaments al jugador. Posteriorment, Óscar va arrelar a Mendizorrotza, va arribar a una final de la Copa de la UEFA perduda davant el Liverpool (5-4) el 2001 i va arribar a debutar amb la selecció espanyola absoluta el mateix any.

El 'cas Mista'

El major paral·lelisme amb Julián es troba en l'exemple de Miguel Ángel Ferrer Martínez, més conegut com a Mista. El canterà del Real Madrid jugava al filial blanc i percebia uns quatre milions de pessetes per any, al voltant de 24.000 euros. No obstant això, la indemnització per trencar el contracte arribava als 750 milions de pessetes, 4,5 milions d'euros.

El mateix jugador considerava la quantitat desorbitada, i per això va decidir acabar el seu contracte unilateralment al desembre de 1998. El Tenerife va fitxar el davanter sense que el club blanc rebés cap pagament. La Lliga va arribar a organitzar una assemblea extraordinària amb el tema monogràfic de Mista. Els equips van acordar per majoria no tramitar la seva inscripció i obrir un expedient al conjunt tinerfeny per contractar un futbolista que havia rescindit sense pagar la seva clàusula.

El cas va arribar a instàncies judicials després de la demanda presentada per Mista, que considerava abusiva la indemnització del seu contracte. "Vam haver d'anar a judici per poder sortir del Madrid. Vam acabar als Tribunals perquè el Madrid exigia 750 milions de pessetes per la meva rescissió (4,5 milions). Al final el jutge ens va donar la raó i només vam haver d'abonar quatre milions de pessetes (24.000 euros). Qui els va pagar? El Tenerife", va explicar el 2019 l'exjugador en una entrevista amb el Diario As. Es tracta de l'escenari que més convindria a Julián Álvarez, ja que l'import a pagar va disminuir substancialment.

Indemnització íntegra

Ens traslladem al bàsquet per a l'últim precedent. L'any 2000, Albert Miralles va signar un contracte de dues temporades amb el Joventut. El vincle estipulava una indemnització de 200 milions de pessetes, és a dir, 1,2 milions d'euros, per extinció unilateral. Un curs més tard, el jugador va voler fer les maletes. El club verd-i-negre es va oposar a la seva sortida, però el pivot es va acollir al RD 1006/1985 per rescindir i recalar a l'Ourense.

El Joventut va obrir foc als jutjats amb una demanda i es va endur la raó. Tot i que el Jutjat Social número 1 de Mataró va decretar una indemnització de 600.000 euros per haver complert la meitat del seu contracte abans de marxar, el litigi va arribar fins a les instàncies del Tribunal Suprem. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va revocar la primera sentència i va xifrar la compensació en els 1,2 milions inicials. Miralles va presentar recurs davant la Cort Suprema, i aquesta va fallar en contra seva. Entre el jugador i el club gallec van haver d'abonar l'import íntegre reclamat des de Badalona.