Va tornar a caure derrotat el Barça en el Clàssic de tardor, i veu reduït el seu avantatge en el lideratge de la lliga a tres punts. Un Reial Madrid més equilibrat del que és habitual es va presentar al Camp Nou encomanat a un parell de migcampistes competents, Güler i Bernardo, i consagrat a un més que sorprenent sacrifici defensiu. Va tenir la sempre necessària fortuna en el primer gol de Mbappé, va trenar un contraatac esplèndid en el segon del francès, i va guanyar com ho podria haver fet qualsevol equip petit al camp del Barça: amb disciplina i convicció en els contraatacs. Els de Flick, per la seva banda, van trobar a faltar el talent de Dani Olmo per desfer embulls a primer toc i van oferir, excepte en trams més aviat curts, un partit insípid, a mig camí entre la pausa i l'ansietat. Va ser especialment sorprenent la seva fluixa primera part, farcida de passades imprecises i conduccions a destemps, parets sense profunditat i futbolistes que trigaven massa a llegir no ja on apareixeria el tercer home, sinó cap a on els passaria la pilota el seu company.
Perseguits sense cessar Lamine i Fermín, a Rodri i a Pedri els van faltar socis. Gordon, amb aquesta facilitat que té per llegir tots els temps del futbol, va ser l'únic suport fiable en un Barça mancat de creativitat. Potser per això va haver de ser una jugada d'estratègia la que va permetre a Raphinha empatar el matx a la segona part. Per moments, sobretot a la represa, el Barcelona va aconseguir col·locar els seus dos egregis migcentres sobre aquella corda al balcó de l'àrea des d'on atemoreixen qualsevol rival. Al capdavall, el seu cabal ofensiu va ser, en general, escàs.
No va ajudar la lesió de Xavi Espart a la mitja hora de partit, l'enèsima en una línia defensiva que malviu sense remei aparent. El jugador del planter, després de la seva exhibició contra el PSG, havia assolit l'estat mental perfecte per lligar Diomandé o el mateix Garrincha si se li creuava pel mig. Però les cames li van dir prou i els laterals blaugrana, tot i l'acceptable rendiment de Balde en un moment de màxima exigència, van tornar a debilitar-se a les zones de l'interval. L'esquena de Cancelo és molt llaminera i les sortides a la pressió de Cubarsí i Gerard Martín, evidentment rígids tot i la seva joventut, converteixen els seus retorns en innecessàriament èpics. Tots dos acumulen minuts i errors greus que una mica de refresc podria evitar-los.
El Barça es va tornar encara més anàrquic gràcies a dues entrades estranyes: primer la de Frenkie, molt eficient gràcies a no haver-se d'ocupar de res més que de donar lluentor a la pilota i que va estar a punt de marcar el 2-1, i després la de Gabriel Jesús, qui va perdre en una filigrana maldestra poc després d'entrar al camp la pilota que li va costar el partit al seu equip. Potser s'hauria de considerar el '9' brasiler, tot i que ha començat la seva etapa com a blaugrana amb no poca prestància, dins d'aquest tipus de jugadors que ja no estan per segons quin tipus de partits. Nit d'aigua freda per al barcelonisme. Malgrat tot, i bé que ho sap Xabi Alonso, això no ha fet més que començar.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana