El Barça va apilar una altra victòria en la seva visita al Betis per elevar encara més cap als cels un inici de temporada colossal. Pedri i Rodri van posar música a la banda sonora del partit de principi a fi, i Lamine Yamal va estar, com li agrada, a l'epicentre dels dos grans terratrèmols que van obrir el sòl sota els peus del rival. El primer va rugir per sorpresa després que l'equip blaugrana es quedés amb deu per atenció mèdica a Gerard Martín. Els defensors i migcampistes blaugrana van donar una lliçó magistral de conservació de la pilota en inferioritat, van acabar traient-la jugada netament tot i la animosa pressió bètica, Koundé la va donar a Lamine Yamal i el que va passar després ja és història del futbol.

El segon, encara ressonant a les tertúlies futboleres, va començar amb el sempre intens Álvaro Vallés anant a aixecar de males maneres a Fermín, que es va quedar a terra després del 2-3 marcat per Abde. Era, òbviament, un intent de l'onubense per rebobinar la moviola del VAR fins al moment en què el marroquí se li va enfilar en la disputa per una pilota aèria, el va agafar dels pantalons en el descens i el va deixar ben plantat a la gespa abans d'iniciar la seva verinosa galopada. L'efecte dòmino que es va desencadenar després va incloure la recriminació de Lamine a Vallés, un primer cop de Bernal a Lamine i un cop torpe de tornada del de Rocafonda al mateix Bernal, que va agafar el 10 del Barça pel coll i, després d'una pausa mercurial, li va clavar dos cops de cap rabiosos a boca de canó davant la incredulitat de l'àrbitre i de tots els seus companys. Bé, de tots menys Lo Celso, talentós jugador però marruller com ell sol, que va aprofitar que a Lamine el tenia agafat Bernal per aparèixer per darrere del seu company i clavar-li una bufetada al noi. Sigui com sigui, el primeríssim cop de Bernal a Lamine Yamal a l'inici de la picabaralla ja l'havia condemnat a la targeta groga, la seva segona, i per tant a acabar el partit al vestidor.

Al capdavall, el Betis-Barça va ser un partit en què De Burgos Bengoechea, com és costum, va cometre pocs errors greus. El més greu, la mà de Cucho, li'l va corregir Del Cerro Grande des del VAR. I l'altre, la possible targeta vermella pel trepitjada de Llorente amb perill d'esquinç de grau III per a Fede Valverd... perdó, per a Gabriel Jesús, és interpretable. Tanmateix, ja durant el xoc a la Cartuja era evident que la prèvia del proper partit de Lliga del Barcelona, el Clàssic contra el Reial Madrid al Camp Nou, tornarà a ser pastura del soroll i la conspiranoia. Per això i res més va portar el Madrid a Mourinho The Creator, per inventar-se greuges, victimitzar-se, assenyalar àrbitres i comitès, i defensar les barbaritats dels seus jugadors més problemàtics. En definitiva, tirar del rotllo de sempre, no per gastat menys necessari per a un madridisme que, si no hagués sortit a la llum el lobby practicat pel Barcelona amb Negreira, ara mateix no tindria per menjar en la seva singladura a través d'un procel·lós desert futbolístic més que anxoves i jalapeños.

El problema que hi veig és el següent: l'estratègia de 2010 de l'aleshores gravitacional Mourinho ja es va demostrar més simple que una galleda. En resum, consistia a assenyalar insistentment un suposat tracte de favor al Barça per part de tots els estaments, amb l'arbitral al capdavant, per poder després sortir al camp amb Pepe, Carvalho, Di María, Cristiano, Marcelo, Arbeloa o Sergio Ramos a repartir hòsties (pardon my French) a Messi, Xavi, Iniesta, Pedro i companyia amb la màxima impunitat possible. Però no veig Mbappé, Tchouameni, Bernardo Silva, Cucurella o Güler repartint cops ni a Rodri, Pedri, Lamine, Gordon, Raphinha o Fermín acovardint-se per una mica de duresa, la veritat. En el pitjor dels casos, el Barça sortirà amb tres punts d'avantatge i una lliçó apresa. I en el millor... jejeje.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana