Com cantaven els Smiths, "hi ha una llum que mai s'apaga". I, un cop clausurat l'empatx de seleccions més indigest, aquesta llum il·lumina de nou els nostres caps de setmana amb tanta intensitat que tornar a casa, a la rutina dels dies sense partit, se'ns fa insuportable als culers. El Barça va reaparèixer a la Lliga contra un Getafe menys espavilat i canyero que de costum, i només va haver d'atabalar una mica la defensa rival per empaquetar una nova victòria que allarga el ple de triomfs de la temporada a nou de nou: vuit a la Lliga i un més a la Champions. No va ser necessari el concurs de Raphinha tot i ser el súper golejador d'aquest equip, ja que gran part de l'últim mercat de fitxatges disposat per Deco i Flick es va consagrar a disminuir-ne les càrregues. Al seu lloc, Gordon va lluir físic per prosseguir la seva ratxa golejadora amb Anglaterra a la Nations i estrenar-se, de rebot i amb ràbia, com a golejador blaugrana. Mentre que a la posició de '9', Gabriel Jesús va certificar la seva segona vinguda amb un partit ple d'habilitat, picardia i verí.

Pel que fa a l'anglès, no és estrany que es faci gran a cada partit que passa, ja que a la seva exuberància atlètica hi uneix aquell tipus de discerniment del joc que modernitza qualsevol proposta. En l'equilibri vertiginós entre migcentres i extrems que ha dissenyat el cos tècnic de Hansi, són clau Gordon i Lamine perquè barregen temprança i ruptura amb una precisió tal que ni tan sols necessiten més de 20 o 30 contactes amb la pilota per multiplicar els pans i els peixos de l'atac blaugrana. El desplegament d'ambdós converteix el Barça en un prodigi d'amplitud i mobilitat, un gresol de futbol en la dinàmica del qual fins i tot els centrals signen targetes de passada dignes del Guardiola jugador, i les arribades a zona de rematada s'acumulen de manera inevitable amb el pas dels minuts.

I resulta que en aquesta mateixa zona de rematada havíem confós Gabriel Jesús amb un pacient encara en convalescència quan en realitat estàvem davant d'un experimentat cirurgià. En la seva primera titularitat al Camp Nou, l'últim gran davanter de Sao Paulo va exhibir aquella artèria que tant lloàvem en Lewandowski combinada amb una habilitat natural per llegir línies de passada pròpies i contràries com si fossin llibres infantils. Si hi ha una qualitat que em sembla excel·lent en qualsevol gran davanter suplent és que quan salta al camp es mostri tan astut en comparació amb la defensa rival que sembli un home entre lactants. I sens dubte així ho semblaven referents del passat llunyà i recent com Begiristain, Larsson o De Jong (el bo).

Potser justament perquè aquest Barça amb tantes i tantes posicions doblades es fa un enemic inabastable, un Mourinho de trista figura ja ha gastat gairebé totes les seves millors rutines de víctima abans fins i tot de la jornada 10: assenyalament d'àrbitres, al·lusions a Negreira vorejant la querella, paperots, plantades a la premsa... Només li falta tancar el bo d'Antón Meana en una habitació per amenaçar-lo que s'ha buscat la ruïna. Com deu ser la cosa que fins i tot hi ha YouTubers avergonyits per la desvergonyiment dels propagandistes blancs en denunciar una i altra vegada allò indenunciable. Són les cremades pròpies d'un fulgor blaugrana que no cessa. Ja es poden posar crema solar, ja, perquè això tot just comença.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana