Notícies relacionades
- L'abraçada més emotiva de Hansi Flick després de perdre el seu pare i guanyar la seva segona Lliga amb el Barça
- El Barça aixeca la Lliga a la cara del Reial Madrid i ret el millor homenatge al pare de Flick
- Rashford i Ferran Torres destrossen el Reial Madrid en la festa del clàssic per cantar un aliró històric
- Lamine Yamal, al contrari que Mbappé: la seva lesió no l'allunya del Barça en els partits decisius
El Barça ha estat tan dominant que ni tan sols ha hagut d’esperar al bon temps per ser campió d’aquesta Lliga. És la segona de Hansi Flick, la tercera de Lamine Yamal i l’enèsima de La Masia, orgullosa i principal raó per la qual el Futbol Club Barcelona ha travessat un lustre caminant pel fil de la catàstrofe financera però també campionant gairebé, gairebé com si no passés res. Dos gols en la primera mitja hora del Clàssic d’ahir van ser suficients per liquidar un Madrid de cartró pedra, els símbols del qual, des de Juanito a Florentino, són manosejats per advenedissos i corcats per l’òxid. Entestat en l’absurd que el futbol sigui aliè al resultat, el club de Chamartín deambularà d’aquí a final de temporada com un espectre pels soterranis més foscos del seu abjecte present, com si la reforma del Bernabéu hagués consistit a reubicar-lo sobre un antic cementiri indi.
Al Camp Nou, mentrestant, un Barça constantment acusat de feble i estancat celebra el seu cinquè títol en dues temporades. La seva progressió sobre el camp és molt notable. Fermín, Pedri, Gavi o Éric Garcia semblen veterans amb 100.000 hores de vol sobre els atribolats caps dels rivals, mentre Lamine, Cubarsí, Gerard Martín o Bernal trituren la credibilitat dels seus encara més capcots crítics. És obvi que alguns rivals, especialment l’Atlètic de Madrid, han trobat la fórmula per derrotar-los en una eliminatòria o dues. Però trencar l’esperit d’aquesta generació indomable de jugadors blaugrana sembla una tasca molt més complexa. Estaria bé que, almenys d’aquí al Mundial, els propagandistes habituals d’aquí i d’allà ens estalviessin el brunzit incoherent de les seves anàlisis, de la mateixa manera que Mbappé va decidir ahir, amb bon criteri, estalviar-se una nova medalla de subcampió al coll.
Dos que es passen pel forro el que balbucegen d’ells els auguris són justament els dos golejadors d’ahir, que per cert podrien haver-se’n anat al vestidor amb un doblet per barba si no fos per Courtois. Per obrir el marcador, el desnonat Rashford, que semblava atrapat en una espiral de mediocritat molt sorprenent per a un futbolista amb el seu xut i la seva velocitat, va esculpir una obra digna de Miquel Àngel en el marbre d’una falta directa a la vora de l’àrea. Va ser la seva rúbrica a una temporada intermitent però brillant, que finalment redreça aquell obscur trànsit de nen bonic a joguina trencada del Manchester United. És dubtós que el Barcelona pugui acomodar-lo a la plantilla que ve, però com a mínim el guardarà al seu Olimp de cedits de postín. No per escuet, menys distingit.
Per la seva banda, Ferran Torres va culminar una nova combinació ràpida dins l’àrea amb una altra mossegada a la xarxa, perenne especialitat seva als Clàssics des d’aquells temps remots en què va arribar del City amb, reconeguem-ho, aspecte de moll. Una vegada més, va fer una exhibició de moviments sense pilota, va liderar la pressió de la davantera i va convertir els centrals del Madrid en pedra. No sé si mai el barcelonisme arribarà a tenir-li el respecte que mereix, però és cada cop més evident que el de Flick ja se l’ha guanyat amb escreix. I per mi que el renovin fins al 2037 si ha convençut a Hansi, el nostre Hansi, un d’aquells indòmits entrenadors de futbol que realment saben ser passionals i equànimes alhora. També en el just equilibri entre aquestes dues virtuts, ahir va triar dirigir el partit tot i conèixer-se poques hores abans la mort del seu pare, Hans Flick sènior. Sense cap mena de dubte, avui pot mirar al cel i dir-li amb un somriure: "Això és futbol, pare".
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
