La Lliga és la vida

Com Champions no n'hi ha més que una i segurament la torni a guanyar un asturià (amb permís de l'Atleti, que si no s'enfaden, ja els coneixem), el Barça afronta les últimes cinc setmanes de la temporada embolcallat en el càlid mantell del seu avantatge en el lideratge de la lliga. Fa ja moltes jornades que el Reial Madrid és, de nou, l'únic rival digne d'aquest nom en l'única competició que no depèn d'una vermella a destemps o d'un contraatac encertat, sinó única i exclusivament de ser el millor de tots. El +9 que oneja al costat de la bandera blaugrana a falta de set jornades per disputar-se parla d'una magnífica feina a punt de culminar. Però, sobretot, de l'impacte d'Hansi Flick i el seu cos tècnic a la banqueta blaugrana.

Sembla que hagin passat cent anys des que Xavi, el seu germà i els catedràtics de l'Acadèmia Aspire ens deien que amb aquests jugadors era del tot impossible assolir un nivell competitiu d'elit. I no es confongui, astut lector: sempre em va semblar raonable que el geni de Terrassa parlés d'un equip en construcció, perquè és evident que ho continua sent. Però va resultar poc edificant que precisament ell, dedicat durant tota la seva carrera a fer millors els seus companys en cada possessió, no fos capaç de treure un rendiment més gran a un grup de jugadors molt similar al que ara vola a altitud de creuer amb Flick tot i les lesions associades a un ritme de joc més alt i amb menys conservació de la pilota, les molèsties pròpies de l'edat en els veterans i els lògics pecats de joventut en els juvenils.

Des que es va iniciar l'etapa de transició que podem amb justícia anomenar "l'Era Lewandowski", la funció principal de l'entrenador del Barça mai no va ser la gestió d'estrelles sinó la implementació d'un model de desenvolupament de futbolistes joves que els exigís prou per millorar. Era una aposta arriscada i que necessitava una gestió astuta de les exigències i bogeries de l'entorn. Hansi Flick la va saber llegir amb naturalitat, aprofitant la tecnologia del fora de joc semiautomàtic per dotar l'equip de dues virtuts en una: la primera, un recurs que alleugerís la seva tradicional feblesa defensiva, especialment perillosa en una època en què no hi ha més diners per fitxar defenses de jerarquia; i la segona, l'excusa perfecta per organitzar una pressió coordinada sense treva. Igual que un pare treu les rodetes de les bicis dels seus fills, Hansi va deixar els joves i veterans talents organitzadors i ofensius del Barcelona d'esquena a l'abisme, condemnats a recolzar-se i entendre's o ser assenyalats per la seva indolència.

Per descomptat, les corbes ascendents de Cubarsí i Lamine Yamal, per sobre de totes les altres, han multiplicat les possibilitats d'aspirar als títols que el Barça ja ha guanyat o està a punt de guanyar en aquestes dues últimes temporades. Però el rendiment d'altres canterans com Gerard Martín, el mateix Fermín López o Marc Bernal tampoc no ha estat casualitat. Flick ha aconseguit amb èxit, tot i tenir recursos més limitats que altres entrenadors blaugranes recents, transcendir un sistema fins a convertir-lo en ecosistema, propiciant el creixement orgànic, la selecció natural i, al mateix temps, que el Reial Madrid es miri amb fastigueig la medalla de subcampió en totes i cadascuna de les tres finals que ha disputat contra el Barça des que va arribar l'alemany. Els propers passos són ratificar la seva segona Lliga consecutiva i, si la caixa ho permet, fitxar un parell de futbolistes fets i drets per reduir decisivament la distància entre titulars i suplents quan s'acumulen els comunicats mèdics. Com tot el que ja s'ha aconseguit, serà més difícil del que al barcelonisme li agradaria, però el fruit de la feina feta fins ara és palpable: quan el Barça va caure eliminat de la Champions, la immensa majoria de la seva afició ja estava desitjant veure'l jugar contra el Celta. Com va dir Guardiola, la Lliga és la vida. I, al contrari del que va dir Arbeloa, la primavera és per a qui se la treballa.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana