La conquesta de l'espai

Com si volgués homenatjar l'epopeia de l'Artemis II, el Barça va comparèixer de nou al Metropolitano, al primer duel de la llarga sèrie contra l'Atlètic, llançat a la conquesta de l'espai. Malgrat la brometa del Madrid a Mallorca, el de dissabte a la nit era l'inici d'un viatge tortuós per als blaugranes. L'influx del bloc baix, empenta gravitatòria que manté els del Cholo Simeone sempre junts i enganxats a terra, pot ser una llosa molt pesada per a un rival que aspira a assaltar els cels. Però Hansi Flick es va avenir a provar el que ja feia temps que s'albirava com una alternativa tàctica interessant per enfrontar-se a un Atleti com aquest, sense gaire interès per dominar la pilota ni desgastar els seus somnis europeus: alinear la parella Fermín-Dani Olmo però no al costat d'un davanter centre sinó en el seu lloc. Junts, per fi no barrejats, els rossos van ser les dues primeres fases d'un mateix coet travessant l'atmosfera i bramant cap a la porteria rival.

L'efervescència i precisió de Fermín no van ser cap sorpresa. El dimoniet onubenc ja és el futbolista que més busquen Lamine Yamal i Pedri quan és sobre el camp, cosa que no fa sinó certificar-lo com l'estrella emergent més clara d'aquest Barça. Però li va faltar punteria en la rematada i despreniment en una internada en la qual tenia sol, solet a Marcus Rashford per obrir el marcador al segon pal. Per contra, aquesta vegada qui va posar l'equip blaugrana en òrbita quan més ho necessitava, per sota en el marcador i a pocs minuts del descans, va ser Olmo. Quan no comparteix onze amb Lewandowski o Ferran, els seus amagos de ruptura, la seva col·locació d'esquena a porteria i les seves parets són or per als extrems que trepitgen àrea. Rashford, que estava ficat en un 'embolic' posicional amb Joao Cancelo, va mantenir la seva fe en el 20 fins que aquest el va deixar en zona de rematada per batre Musso.

Encara que s'arribés al descans amb empat al marcador, i el partit girés cap a una nova trajectòria per la inèrcia d'enviar a la dutxa a Nico González —enèsim dels trilions de laterals esquerrans als quals Lamine Yamal expulsarà durant la seva carrera—, l'enlairament de la nova fórmula es pot considerar un èxit. A partir de la represa ja no feien falta propulsors sinó enginyers de l'aproximació al gol. El primer, Ferran Torres, es va quedar curt en tots els càlculs. L'altre, Robert Lewandowski, va demostrar per què durant anys ha sostingut ell solet la cursa espacial polonesa: ni tan sols li cal rematar a porta per alunissar un partit decisiu. La raó, per descomptat, és que absolutament tot la resta ho fa de meravella: fixa els defenses per generar espais, llegeix a la perfecció el moment d'atacar la diagonal entre els centrals, sempre troba zona de rematada, i si no li arriba la passada sempre té la canya preparada, per si de cas. Ja no pot ser la referència golejadora d'aquest Barça, però en l'última mitja hora d'un partit pelut continua sent el seu millor recurs.

És una notícia especialment positiva que Lewa comenci aquest llarg abril marcant. Perquè, fins i tot amb la felicitat d'aixecar-se gairebé campions de Lliga en un radiant matí de primavera, a aquest Barça encara li falta la part més perillosa de qualsevol odissea espacial: una reentrada a l'atmosfera de la Champions que pujarà la temperatura del fuselatge blaugrana fins gairebé el punt de fusió. És la forja que separa els herois dels màrtirs. I l'única manera de no quedar-se per sempre flotant en la ingravidesa del que va poder ser i no va ser.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana