Notícies relacionades
- Ronald Araujo reneix de les seves cendres per treure el Barça d'un embolic: de descartat a protagonista
- Homenatge de Nike a Ronaldinho: els jugadors del Barça vesteixen la samarreta de la temporada 2005-06 amb el '10' a l'esquena
- L'elogi impressionant de Joan Laporta a un crack del Barça: "Em recorda a Johan Cruyff"
- Dos grans perjudicats a l'onze titular de Flick per al Barça-Rayo Vallecano
L'esperat verb del retorn al Camp Nou s'ha fet carn amb estrèpit faller durant l'última setmana. Ja es va intuir en la remuntada inconclusa de les semifinals de Copa contra l'Atlètic la guspira d'enamorament entre un Barça encara exiliat en esperit i un estadi encara ple de formigó i gebre. En els dos partits següents, disputats tots dos al creixent coliseu blaugrana, el mateix Sevilla que va derrotar els de Hansi Flick per 4-1 a la primera volta en va rebre cinc. I el Newcastle, convençut que amb cama forta i múscul llarg podia continuar fingint que no se li acaba la qualitat en Gordon i Tonali, en va encaixar ni més ni menys que set. Ahir, en l'últim vermut abans de marxar, el Barcelona va despatxar un Rayo tan incisiu i sòlid com de costum amb un gol a pilota aturada en l'únic error defensiu ressenyable de Pathé Ciss: pensar que Araújo ja no és un home de ferro sinó de sorra.
Fins i tot amb el escuet resultat davant els vallecanos, si ens limitem a 'boxscorejar', com diuen els seguidors de l'NBA, es podria pensar que el Barça ha arribat a l'últim parèntesi de seleccions (prou ja, per caritat) poc menys que volant. Però ni la sostinguda avantatge a la Lliga sobre el Madrid ni la major golejada en una eliminatòria de Champions des del 7-1 al Leverkusen del recordat repòquer de Messi són tan frondoses com per no deixar-nos veure el bosc. És a dir, que les baixes a la defensa blaugrana són més decisives del que s'esperava, que alinear regularment tres juvenils sobre el camp -de vegades quatre- parla d'una pedrera excepcional però no precisament d'una plantilla luxosa, i que sort del bon encert amb el porter, perquè el tema del davanter centre del Barcelona és, en aquest 2026, un assumpte dramàtic.
La realitat és que la màquina escurabutxaques dels rivals segueix calenta quan hi llencen la moneda als passades profundes a l'esquena dels laterals, les centrades al segon pal i la pilota aturada. Segurament perquè Balde i Koundé tenen molt més pes defensiu del que sovint se'ls vol reconèixer. I també perquè el valor de l'exercici col·lectiu de la pressió després de pèrdua depèn en excés dels noms a la fulla d'alineacions: la seva cotització puja amb Éric, Raphinha, Pedri, Ferran i Fermín, però es desploma amb Lewandowski, Olmo, Rashford, Cancelo i Ronald.
Així les coses, el Barça juga a tomba oberta força per sobre de les seves possibilitats, encara més encomanat si cal a Sant Joan i al fora de joc semiautomàtic, i amb una efectivitat golejadora que oscila entre el no-res i el tsunami de manera molt poc anticipable. El gran problema és que amb aquesta manera de jugar l'equip apila esforç sobre esforç fins al sobreesforç final. Així les coses, fins i tot una lleu molèstia es resol amb un canvi prudent i, com es deia al segle XX, molt sovint sembla que li faltaran tres pessetes pel duro. El més dur, irònicament, ve just ara. I a sobre torna De Jong.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
