Manual de resistència

En aquests temps de setge que vivim, en els quals cap lloc sembla segur i gairebé tots els futurs possibles es perfilen tètrics, res com el futbol per recordar-nos el valor de la resistència. No parlem de la mera supervivència, sinó d'aquella classe de determinació que reviu fins i tot la flama d'esperança més tènue i l'alimenta fins convertir-la en deflagració. El Barça sabia que estava eliminat de la Copa del Rei després del sumaríssim 4-0 de l'anada al Metropolitano, però si alguna cosa està gravada a l'ADN blaugrana és que les formes importen. Fins i tot quan semblen un brindis al sol més abrasador.

Ni tan sols en aquest futbol corcat pel pragmatisme del negoci és el mateix claudicar que ser derrotat. Perquè la primera opció subratlla la impotència del vençut, mentre que la segona converteix el secundari oblidable de la pel·lícula del vencedor en protagonista del seu propi destí. Fins i tot essent nefast, en aquest govern de la identitat pròpia es troba la diferència entre la irrellevància i la irredempció.

Els de Flick tenien gairebé impossible restablir el resultat de l'eliminatòria, però se les van enginyar per canviar la seva història de dalt a baix. El 3-0 en un Camp Nou enardit no va ser una victòria pírrica, sinó un sacrifici a major glòria del futbol. Va servir per destapar de nou Marc Bernal, el pivot que ja va ser una vegada escollit per Hansi i descartat per la fortuna. També per mesurar Pedri i Raphinha, formidables fins i tot en el temible filferro entre la mínima preparació i la màxima exigència. I, sobretot, per recordar al barcelonisme que aquest equip es descoseix però mai es trenca.

Buit i trencat però també temut i ovacionat, menys campió que el dia anterior però també molt més equip, el famós Futbol Club Barcelona va arribar a San Mamés amb els tendons com pedres i els peus en carn viva dins de les botes. A les grades del gran estadi de Bilbao, una suposada catedral convertida en mesquina sagristia per la frustració tossuda dels seus parroquians, brunzien els ja habituals cors d'aborriment. I semblava que la feble ofensiva del Barça estava a punt d'esfondrar-se en cada jugada. Tanmateix, Flick va treure la seva vena de gran compositor alemany a passejar i va aplicar els dos millors remeis contra la barbàrie: el mig del camp i el metrònom.

Després de quaranta-cinc minuts d'adagio contingut entre Bernal, Olmo i Casadó, el tècnic del Barcelona va lliurar la batuta a Pedri, la banda a Raphinha i la percussió a Fermín per recuperar el vivace i generar almenys un parell d'ocasions clares. En va bastar una, resolta amb la màxima qualitat per Lamine Yamal, per deixar el lleó dissecat i el pavelló de la Lliga en alt. No en tinc cap dubte que des d'ahir, a cada habitació de l'hotel del Barça a Newcastle, els jugadors llegeixen abans d'adormir-se unes quantes pàgines del seu nou i flamant manual de resistència.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana