El 10 la prepara i el 14 fa gol

A aquestes alçades de la temporada ja s'haurà adonat vostè, astut lector, que el presumpte baixó de joc de Lamine Yamal no és a les prestatgeries de la història sinó a les de ficció. La realitat és que el Barcelona s'ha colat al Top 8 de la Champions, la recompensa del qual és una eliminatòria menys en el camí cap al títol, i es manté líder de la Lliga tot i que era previsible almenys una altra relliscada en aquest llarg final de gener sense Pedri. Però la 10 està en bones mans. Concretament, en les d'un noi inassequible a l'adversitat.

És igual que cinc intents de driblatge seguits acabin amb el seu estèrnum xocant contra l'esquena del lateral, o que li surtin quatre xuts lamentablement mossegats des de la diagonal de l'àrea: seguirà acaronant la pilota i canviant de ritme i de direcció. Llegint-li a la rodona novel·les d'aventures fins que el vent bufi al seu favor. Si a sobre resulta que ja arrenca el partit amb les veles inflades, llavors el rival es pot donar per fotut: està a punt de ser engolit per una voràgine de futbol ofensiu com poques han vist els temps. A partir d'aquest moment, que el Barça s'endugui la victòria es converteix en una mera qüestió estadística: només l'encert en la rematada dirimirà si el resultat és folgat o una mica més emocionant. 

Potser vostè és d'aquells que enyoren l'època en què els sensacionals futbolistes de l'innovador Guardiola liquidaven els partits posant-se 3-0 abans del minut 29. Però la nostàlgia del que es va perdre sempre és més suportable que l'enyorança pel que mai es va tenir. Aquest Barça és menys caut, més vibrant, menys dominant, més diagonal, i de fet és molt notable el seu nivell de precisió habitual, tant en la passada com en el xut. Per tot això, sembla injustificat preocupar-se per arribar empat al descans contra el Copenhaguen (al final els en van caure quatre) i fins i tot per malmetre no menys de vint ocasions de gol a Elx (a la fi, 1-3). Sobretot si tenim en compte que tant aquestes dues victòries com els triomfs davant l'Oviedo i l'Slavia de Praga es van aconseguir amb defenses canviants i migcamps apedaçats.

Ha augmentat, a més, la incidència de Marcus Rashford com a quart davanter. L'anglès ja suma 10 gols i tantes assistències aquesta temporada, i de nou treu sovint a passejar tant el seu magnífic cop com les seves incisives entrades a l'àrea rival. I això, en partits en què Ferran i Lewandowski pateixen amb els seus marcadors i l'explosivitat de Raphinha no acaba d'arribar al seu zenit, és or molío. No sé si li servirà per quedar-se a la plantilla la temporada vinent, però és summament important que el 14 ajudi el Barça a assolir i superar la seva mitjana de gols fins i tot en partits en què Fermín falla les cinc que té. No sol passar, però de vegades passa. I, per descomptat, les possibilitats que al Barcelona li xiulin onze penals a favor en vint-i-dos partits, com a altres ploraners que jo em sé, són gairebé inexistents.

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana