Hi ha futbolistes que guanyen partits. Hi ha llegendes que conquereixen títols. I després hi ha Leo Messi, un jugador que sembla entestat a desafiar el pas del temps i reescriure la història del futbol en cada partit que disputa. Davant Egipte ho va tornar a demostrar. Sí, va fallar un penal. Sí, alguns continuen parlant d'un suposat robatori. Però Messi va respondre com sempre ho fan els escollits: dominant el joc, marcant diferències i guiant l'Argentina a una remuntada èpica amb una actuació que quedarà per al record. Ningú no s'esperava que l'argentí seria la gran estrella del torneig i, amb el Leo a aquest nivell, l'Argentina torna a ser una de les grans favorites.
Però el realment extraordinari no és només el seu rendiment, sinó el moment en què ho està aconseguint. Amb 39 anys continua sent el futbolista que decideix els partits més importants del planeta. Cap dels gegants que van marcar una època com Pelé, Maradona, Di Stéfano, Cruyff o Cristiano Ronaldo va aconseguir mantenir un nivell semblant en un escenari tan exigent a aquesta edat.
Cada partit sembla afegir un nou capítol a una carrera que ja semblava impossible de superar. Messi no només trenca rècords; trenca els límits del que crèiem possible per a un ésser humà. I per això, més enllà de debats interminables, els qui tenim el privilegi de veure'l jugar només podem fer una cosa: gaudir-lo i rendir-nos al seu talent. Quan el Leo es retiri, entendrem que hem estat testimonis del jugador que, per a molts, ha portat aquest esport a la seva màxima expressió.
Guardiola, rumb als Països Baixos?
Des que Pep Guardiola va anunciar la seva marxa del Manchester City, el seu nom no ha deixat d'aparèixer vinculat a projectes d'enorme atractiu. I encara que avui sembli una possibilitat remota, no seria cap bogeria imaginar el tècnic català assegut algun dia a la banqueta de la selecció dels Països Baixos.
El seu futbol sempre ha begut de l'escola neerlandesa. Del joc de posició, de la valentia amb la pilota i d'una idea que té en Johan Cruyff el seu màxim referent. Dirigir l''Oranje' seria, en certa manera, un homenatge a l'home que va canviar la seva carrera i la seva manera d'entendre aquest esport. Poques seleccions encaixen tan bé amb la filosofia de Guardiola.
A més, un combinat nacional li permetria continuar competint al màxim nivell amb un desgast molt inferior al que exigeix el dia a dia d'un club, una circumstància que podria resultar especialment atractiva després d'una dècada tan intensa al capdavant del City.
El futbol acostuma a unir camins que semblen impossibles. I si algun dia es produeix aquest acord, que ningú no se'n sorprengui. Hi ha històries que, per coherència futbolística i per simbolisme, semblen escrites molt abans de fer-se realitat.
Pedri i un 'hate' sense fonament
Hi ha un mal costum massa popular en el futbol espanyol: exigir l'excel·lència als jugadors del Barça quan juguen amb Espanya. Pedri, n'és l'exemple clar. Si no assisteix o si no signa una actuació brillant, de seguida apareixen les crítiques. I, una vegada més, estan sent profundament injustes.
És cert que amb la selecció espanyola no està oferint la mateixa versió que sol mostrar al Barça. Però reduir el seu rendiment als números és no entendre el futbol. Pedri continua sent el timó d'Espanya, el futbolista que ordena cada atac, que ofereix sempre una línia de passada i que apareix quan l'equip més ho necessita. En els moments de més pressió, quan el partit s'enganxa, la pilota continua buscant les seves botes perquè els seus companys saben que és el cervell de l'equip.
No tots els grans partits es mesuren per gols o assistències. Alguns s'expliquen per la capacitat de donar sentit al joc, de mantenir la calma i de fer millors els qui t'envolten. I en això, Pedri continua sent diferencial.
Espanya ja és als quarts de final i bona part d'aquest camí també passa pel seu futbol. És moment de valorar tot el que aporta, no només allò que apareix a les estadístiques. I és que insisteixo, fa la sensació que quan jugues al Barça, el teu nivell mai no serà suficient per a Espanya.