El humorista y actor Carles Sans
Creació

Carles Sans: “El teatre està molt bé, però el preu de l'entrada és molt barat, s'ha de revaloritzar més”

El còmic estrena nou espectacle lluny de Tricicle i anuncia que pot ser l'últim

També et pot interessar: Álvaro Mel, sobre les aplicacions per lligar: "Només les he fet servir una vegada i va ser desastrós"

Llegir en Català
Publicada

Notícies relacionades

Carles Sans torna als escenaris. Per quant de temps? No se sap. Diu que se'n va. Aquest és el títol del seu nou espectacle, M’en vaig (Me'n vaig), que es presenta al Teatre Poliorama de Barcelona fins al 23 de gener.

Després anirà de gira per Catalunya i la resta d'Espanya i, després d'això, qui sap? Diu que està cansat de tanta gira i tant viatge, però alhora reconeix que no té aficions. “La meva afició és el meu ofici”, assenyala en aquesta conversa amb Crónica Global.

També a l'espectacle reflexiona sobre això, sobre què fer un cop baixi dels escenaris. Ho fa, com sempre, en format d'humor, clown i amb aquesta gestualitat que el caracteritza i que, admet, més d'una vegada li ha jugat males passades.

Crónica Global es troba amb el còmic abans que comenci a caminar aquesta mena de gira de comiat (o no) i xerren amb l'actor sobre la seva relació amb el cinema i la televisió, però, sobretot, amb el teatre, que, assegura, “està molt barat”.

Cartell de 'Me'n vaig'

Cartell de 'Me'n vaig'

—Torna sol i repeteix amb José Corbacho. Com és aquesta relació d'un humorista dirigint-ne un altre?

—Però és que amb Corbacho tenim una amistat de fa molts anys. A mi m'agrada molt el tio, ja no només com a persona, que és magnífic, sinó també com a professional. Quan vaig començar amb Per fi sol ja vaig veure que em faria falta una persona que pogués veure des de fora la idea que jo tenia i ell em va ajudar molt, va ser molt útil. Total, que he hagut de repetir, perquè la veritat és que té molt bones idees i em fio molt del seu criteri i de la seva amistat.

—D'acord, doncs anem al títol. Sorprèn que, en el primer espectacle, només semblava content d'estar 'Per fi sol' i en el segon ja diu que se'n va. Per què tan ràpid i ara que comença a parlar?

—A veure, Per fi sol va durar gairebé cinc anys. Si M’en vaig va igual de bé, o fins i tot millor, tres o quatre anys més hi estaré, és clar. Però bé, també arriba un moment en què has de mirar les coses amb perspectiva. No sé si d'aquí quatre o cinc anys em veig encara girant, perquè les gires tenen aquest punt una mica dur de viatges, hores d'hotel, estar lluny de casa i tal.

—Per tant, sí que pot ser el seu adéu?

—A veure, no estic signant res davant notari. Estic dient això, però si després passa una altra cosa, ja ho veurem. Per ara crec que sí. A més, el títol em serveix molt com a excusa per parlar una mica de què farem a partir d'ara amb el nostre temps lliure, perquè diuen que, amb això de la intel·ligència artificial, moltes professions desapareixeran i haurem de buscar-nos temps lliure. Llavors vaig enumerant tota una sèrie de possibilitats, me les vaig carregant totes i això em va sorprendre.

Carrles Sans

Carrles Sans CEDIDA

—Això, com és l'espectacle?

—Tot està explicat des d'un punt de vista molt Tricicle. O sigui, hi ha text sense parar, però amb gestualitat.

—I diu que parla del que farà amb el seu temps lliure i ho va descartant, tan poc atractiu és el que se'ns proposa o el que ens ve?

—Bé, el que dic al principi de l'espectacle és que hem de buscar aficions, i jo no tinc aficions. Per tant, començo a buscar-les. Hi ha les típiques de sempre: viatjar, meditació, ioga, gimnàs... però a tot li trobo un però.
També hi ha una segona part de l'espectacle en què ja entro a parlar més de vivències personals. I això a la gent li agrada molt. Quan expliques al públic anècdotes personals amb les quals es poden sentir identificats, connectes molt bé.

—Són anècdotes que crec que també li han passat anant de gira, oi?

—Això passava més a Per fi sol. Aquí són coses més de tipus personal, com què significa dormir amb la meva dona, que és complicadíssim. Ho explico, ho desenvolupo. Conduir amb la parella, que també és força curiós. I després, coses més surrealistes, com què li passa a una pastilla o com sap una pastilla quan entra al cos, sap per a què serveix i on ha d'anar.
Després parlo de la meva experiència a l'UCI amb la covid, i li trec absolutament tot el partit al tema des d'un punt de vista divertidíssim. És un espectacle basat molt en l'observació, que és al que m'he dedicat tota la vida: a anar observant i traient-li punta a les coses.

Carrles Sans

Carrles Sans CEDIDA

—Bé, ja té aquí un hobby, observar la gent...

—No, jo no tinc aficions perquè la meva afició és el meu ofici.

—Doncs això gairebé li impedeix desconnectar, oi? O és que està relaxat treballant?

—A veure, relaxat, relaxat, no, però és clar, en el meu cas, quan estic actuant sóc l'home més feliç del món. El que no em fa feliç és agafar avions, les hores de viatge, sortir de casa un cap de setmana, quan tothom té plans menys jo, que he d'anar a actuar. Això sí que no m'agrada. Però és clar, no hi ha cap ofici que no tingui els seus inconvenients.

—Sents que amb tanta gira t'has perdut alguna cosa important?

—Home! M'he perdut moltes coses. Encara que mira, hi ha una cosa que sí que agraeixo: m'he perdut molts casaments i batejos. Això és un avantatge impressionant. Ara bé, també és veritat que a vegades m'he perdut esdeveniments o escapades amb amics que m'hauria agradat molt fer i que no he pogut.

Carles Sans en'Me'n vaig'

Carles Sans en'Me'n vaig' CEDIDA

—Però, per exemple, diu en el text de presentació que anar a la platja li fa mandra. No és de platja?

—Sí, en realitat sí. Jo a l'estiu estic a Eivissa, on tinc una caseta i passo els estius allà. De fet, des de fa molts anys, amb Tricicle, vam decidir que a l'estiu no fèiem bolos. És a dir, des del mes de juny fins al setembre paro completament. I des que treballo sol, també. Alguna excepció he fet alguna vegada per fer un bolo concret, però molt poques.

—Però, enmig de tota aquesta voràgine turística, el fet d'estar a Eivissa a l'estiu no sembla el millor pla.

—Bé, també depèn d'on estiguis. Jo estic en un lloc hipertranquil, on, si vull, no veig ningú i desconnecto.

—Tornem a 'Me'n vaig'. Si aquest és el seu espectacle de comiat, o pot ser-ho, potser també algun dia apareix algun company seu de Tricicle.

—No. Tricicle va acabar molt bé, en un lloc i en un moment molt bons. Ens vam acomiadar al Liceu, que va ser un comiat preciós, i ara cadascú fa la seva vida. Seguim sent amics, per descomptat, i fantàstics. Potser si faig un espectacle que es digui Torno... (bromeja).

L'actor Carles Sans

L'actor Carles Sans CEDIDA

—Bé, però si el que li fa mandra són les gires i la seva afició és el seu ofici, potser no el veurem més al teatre i es deixi veure més pel cinema o la televisió?

—Tinc aquí algunes coses, alguns projectes de televisió que s'estan estudiant. I ara he dirigit El Tenorio, amb el qual ja porto tres temporades. Vull dir que, si surten coses d'aquest tipus, jo encantat, perquè, de fet, no deixaré de treballar. Hi insisteixo molt en això: sí que deixaré de fer gires i aquestes coses, però he de seguir actiu.

—Ho pensava perquè Tricicle va fer molta tele.

—Jo dic que estic en un moment en què estic obert a coses que em puguin agradar. Si veig que m'ho puc passar bé i que puc fluir amb això, meravellós. Si no, no. Estic en un moment de la meva vida professional en què no em sento gens obligat a haver de fer res. Tot el que faig ho faig perquè crec que m'ho puc passar bé i que em pot divertir. Per tant, si veig un projecte que crec que pot funcionar i que jo puc fer, endavant, el faré.

—Bé, i, a més, el seu costat empresarial segueix actiu i funcionant.

—Sí, estic amb 3x3.

L'humorista Carles Sans

L'humorista Carles Sans CEDIDA

—Amb ells té el Poliorama des de fa anys. Com veu el panorama teatral? Es diu que després de la covid s'ha activat molt.

—Jo crec que el teatre està molt bé. Cada any va creixent en espectadors i en recaptació, però crec que està barat. Els musicals no, els musicals valen el que valen perquè s'ho mereixen, però després hi ha aquell espectacle de format mitjà, com La Truita i d'altres, que segueix tenint els mateixos preus de fa deu o dotze anys.
Crec que el sector no s'atreveix a fer el pas d'apujar una mica els preus, no fos cas que la gent de sobte decidís no anar-hi. Però estem en aquest punt en què cal prendre una decisió en aquest sentit. No estic parlant de pujades desorbitades, però crec que el directe cada cop es valorarà més, i més amb això de la intel·ligència artificial.
El directe s'haurà de valorar tal com és. I de la mateixa manera que la gent està disposada a pagar una fortuna per Oques Grasses, que s'ho mereix, o per Rosalía, doncs també anar a veure una obra de teatre tindrà un valor que crec que cal reestudiar.

—El curiós és que la gent es queixa que anar al teatre és car.

—Depèn. Si vas a veure un musical en què hi ha cinquanta persones, ballarins, és normal que la gent exigeixi que costi el que costa. I entenc que un monòleg com el meu no pot valer el mateix que un musical. Això és perfectament comprensible. El que passa és que el cost de la vida ha canviat moltíssim, ha pujat tot i els preus segueixen sent els mateixos de fa deu anys.

Carles Sans en'Me'n vaig'

Carles Sans en'Me'n vaig' CEDIDA

—I cinema? Perquè ha tingut les seves incursions.

—A veure, en cinema he dirigit curtmetratges. Un va estar nominat als Goya i un altre va guanyar, crec, tots els premis possibles. Va guanyar el Premi del Festival Internacional de Cinema de Montreal, va guanyar molts premis. Va ser el primer que vaig fer. Tenia una idea que em va semblar bona, la vaig dur a terme, la vaig presentar a festivals i va començar a guanyar premis. O sigui que he fet quatre curtmetratges.
Després vaig deixar de fer-los, perquè no sé, tens aquesta idea que els curts els fa la gent jove i vaig deixar de fer-los. Però el cinema sempre m'ha agradat molt.

—Bé, i com que té tan bona relació amb Corbacho, que ara també presenta Burundanga en format pel·lícula i també ha estat reconegut, potser el pot animar a tornar-hi.

—El que passa és que el cinema ja exigeix una feina brutal i és un embolic important. Jo prefereixo coses en què tingui autonomia i capacitat de decisió pròpia.