Des dels seus orígens, l'escriptura ha servit per deixar constància de la nostra història. En tauletes d'argila, papir, còdexs medievals o documents manuscrits, hi ha quedat registrat el devenir de pobles sencers, de les seves lleis i les seves guerres, dels seus mites i els seus somnis.
Escriure és deixar memòria. Però en les lletres, quan neixen del nostre propi traç, resideix també la nostra identitat més íntima. La cal·ligrafia és una mena d'empremta dactilar que madura amb nosaltres. “Tots hem començat a escriure igual, però no hi ha cap lletra al món que sigui igual”, explica Montse Perelló a Mujeres en Crónica.
Una llavor
Nascuda a Arbeca (Lleida) el 1976, va descobrir la seva vocació durant una xerrada sobre tècniques de recursos humans, mentre estudiava Màrqueting i Relacions Públiques.
“Una d'aquestes tècniques era la grafologia. Me'n vaig enamorar. Allò va sembrar una llavor. Tant és així que al cap de tres anys vaig canviar de professió”. El 2005 va fundar Signesgrafo, una empresa que integra grafologia i grafoteràpia per a l'acompanyament terapèutic i la selecció de personal.
Personalitat
Ara, acaba de publicar amb l'editorial Luciérnaga, Reescriu-te. Grafoteràpia: canvia la teva lletra, canvia la teva vida, un al·legat sobre el poder de l'escriptura com a eina de coneixement i sanació.
La teva lletra, el teu mirall. ¿No és la vida la que ens canvia la lletra?, pregunto. “Diríem que és un tot. Què és primer, l'ou o la gallina? Partim de la base que l'escriptura és un acte neurofisiològic. La lletra projecta la nostra personalitat. Tot el que ens ha passat a la vida i com ho hem viscut conforma qui soc –L'epigenètica hi té molt a veure– i això ho reflectim en la lletra. D'alguna manera estan barrejades, sincronitzades”.
Precisament per això no és una cosa estàtica. Si bé, precisa, s'automatitza en els primers anys escolars, i s'assenta cap als trenta, la lletra, com la vida mateixa, segueix evolucionant amb cada experiència. La projecció de qui som la fem, per tant, també al full.
Montse Perelló, grafòloga i grafoterapeuta
L'escriptura com a teràpia
Si la lletra reflecteix el que som, cal preguntar-se si canviar-la pot transformar-nos. “El simple fet d'escriure és en si mateix un acte sanador (...) Escriure ens ordena i ens alleuja, ens permet veure amb distància i anomenar l'innombrable”.
Aquesta és la premissa que Montse plasma al seu llibre i aplica a la seva consulta. Un procés que comença des d'una conversa perquè, com en qualsevol teràpia, és el pacient qui posa el propòsit. “Tu m'expliques la teva narrativa interna, per què vens i cap a on vols anar, i jo vaig comprovant amb la lletra”.
Procés
La feina que ve després s'aguanta en tres eixos de la pròpia escriptura: “Repetició: repetir i repetir, així és com s'aprèn. Associació, per exemple l'adossat –una lletra damunt de l'altra– està relacionat amb la codependència, i tenir algú a sobre implica que hi ha cert amor-odi.
I tercer el cos, la mà”, perquè “la pista de joc”, el terreny neutral on, diu, ens sentim segurs, on practiquem és el full. “Al final és com un esportista d'elit: practiques i practiques, i quan tens integrada la connexió neuronal ja no necessites el grafoterapeuta. A partir d'aquí és un procés individual”.
El que expliquen els traços
Diu que el seu llibre no és un manual tècnic, ni una novel·la o un assaig. “El que he volgut és barrejar una mica de cada gènere perquè tots els públics s'hi puguin identificar. Aquest és el repte de Reescriu-te, arribar a tothom”.
Entre les seves pàgines hi trobem reflexions, històries i testimonis commovedors i un petit, però molt revelador, atles de gestos. Per exemple, descobrim que la barra de la t parla del valor que ens donem: baixa, pot apuntar a renúncia, necessitat de complaure i dificultat per afirmar-se; mentre que alta denota superioritat, domini.
Que un marge dret molt ampli, en el cas d'una pacient, revelava la seva por a mirar cap endavant. O que si volem establir vincles sans és fonamental enllaçar les lletres.
“El nostre jo social”
La signatura, “el nostre jo social”, també el més íntim, mereix un capítol a part. Per a Montse Perelló, “és un acte gairebé ancestral perquè fa segles que signem, a vegades amb un símbol i ara amb el nostre nom”.
En aquesta síntesi de la nostra identitat, explica, “veurem també com ens identifiquem amb la mare, amb el pare, amb la nostra família, fins i tot la nostra professió”.
Ara bé, adverteix, “signem sense ser conscients del que significa la signatura, per això hi ha tants gargots. I en aquest acte irreflexiu, ens estem fent mal. Per això és important reivindicar la consciència de la signatura”.
Harmonia
No es tracta de buscar la lletra o la signatura perfecta. Al cap i a la fi “tots som perfectament imperfectes”. Sinó de buscar l'equilibri, la pau interior, sense perdre la nostra identitat.
En grafologia, aquesta harmonia descansa en la mida i la inclinació dels caràcters i en la pressió que exercim en escriure. “Ni gran ni petita; ni dreta ni esquerra; ni molt forta ni molt suau. Equilibri”.
El mite de “la bona lletra”
El femení i el masculí també es reflecteix en el traç. “La corba és el femení, és l'adaptabilitat, l'amabilitat, la seducció (...) El masculí és angle, és focus, és lluita. El masculí protegeix i el femení teixeix”.
I tots aquests trets són compartits, no entenen de gènere, perquè “tots tenim una part femenina i una de masculina”, però, afortunadament, tots som diferents. D'aquí la seva observació crítica sobre el mite de la bona lletra.
“Era una forma de programar-te per ser una bona nena, una bona dona, i ja sabem tots què significava: obediència”. Per això reivindica la llibertat del traç. “Llegible, sí, quan escrivim per als altres; lliure quan ho fem per a nosaltres”. Al cap i a la fi és un espai on podem expressar-nos en absoluta llibertat. D'alguna manera té quelcom de subversiu.
En l'era de la tecnologia, quan fins i tot la pròpia signatura pot ser electrònica, “escriure és un acte revolucionari, els que escrivim som la resistència”. Hem de, afirma, impulsar aquesta revolució perquè ja hem vist els perills i les conseqüències de la digitalització extrema. “Hem de proclamar als quatre vents els beneficis ‘gratuïts’ de l'escriptura”.