Quan Carlos Gonzalvo es va traslladar de Saragossa a l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona, per estudiar Arquitectura (Universitat Rovira i Virgili, URV, 2016), no s’imaginava que el lloc marcaria tant la seva carrera.
“Vivia al costat de la planta nuclear de Vandellòs I, tancada des de l’incident de 1989, així que vaig decidir enfocar el meu projecte final de carrera a donar-li un nou ús”, explica aquest jove doctor en Arquitectura i professor de la Universitat de Girona.
Tendència a desmantellar
Efectivament, Gonzalvo va presentar un projecte que proposava reconvertir la central nuclear abandonada en un centre d’investigació i cura contra el càncer amb capacitat per generar 200 llocs de treball. Va arribar a atreure diverses administracions públiques d’àmbit nacional, tot i que finalment no va tirar endavant.
“La tendència general a Espanya, com a la resta del món, és al desmantellament total de les centrals nuclears en desús en els pròxims anys”, explica l’investigador, especialitzat, ja des del desenvolupament de la seva tesi doctoral, en arquitectura de la Guerra Freda i les primeres centrals nuclears espanyoles.
Centrals nuclears, passat i futur
Quatre anys després de presentar la seva tesi, Gonzalvo acaba de publicar Restes nuclears (Ediciones Asimétricas, 2025), una obra que aborda, des d’una perspectiva arquitectònica, tant el passat com el futur de les primeres plantes nuclears edificades a Espanya a les dècades dels seixanta i setanta.
'Restes nuclears', amb fotografies de Manolo Laguillo
El llibre, acompanyat d’una sèrie fotogràfica del reconegut fotògraf Manolo Laguillo, no només posa en valor l’estètica i la importància patrimonial d’aquestes infraestructures, sinó que serveix com a document visual del lent però imparable procés de desaparició d’aquests espais.
Obres arquitectòniques
“Aquest llibre ha de servir per reivindicar la memòria de la nostra història industrial recent”, explica Gonzalvo. Està convençut de la importància de preservar i conservar, en la mesura del possible, les primeres centrals nuclears espanyoles, construïdes durant el tardofranquisme: Zorita (Guadalajara), Garoña (Burgos) i Vandellòs I (Tarragona).
“Van ser grans obres, signades per arquitectes reconeguts, que no només englobaven el disseny de la planta industrial, sinó que venien acompanyades de 'poblats', amb habitatges, escola, instal·lacions esportives i altres serveis públics per als treballadors”, explica l’estudiós.
Gonzalvo ha dedicat part de la seva carrera a reivindicar la importància de preservar tant les instal·lacions nuclears com aquests “poblats”, com a testimoni d’una època. És el cas del poblat d’Hifrensa, al costat de Vandellòs I, obra d’Alfonso Bonet Castellana, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en la categoria de Conjunt Històric el 2023.
Negar el passat
“En l’arquitectura el més interessant és mirar les ruïnes del passat: les centrals nuclears podrien quedar com a ruïnes contemporànies”, insisteix l’investigador, contrari a la narració oficial de “desmantellar-ho tot, com si aquí no hagués passat res”, es lamenta.
A mesura que les centrals nuclears cessen la seva activitat productiva, l’administració pública i les empreses propietàries estan procedint a la seva descontaminació i enderroc, amb la intenció d’alliberar completament els emplaçaments on ara s’aixequen “per tornar-los a un suposat i idealitzat estat prenuclear, com si les centrals no haguessin existit mai”, escriu al llibre.
Esborrat de memòria
Aquest procés té com a objectiu reconstruir el paisatge tal com era abans d’aixecar les instal·lacions i recuperar vastes extensions de terreny, situades en enclavaments naturals d’alt valor paisatgístic, lliures de qualsevol estructura i implicació radiològica. Amb el desmantellament es busca que els llocs on s’aixecaven les centrals recuperin el seu caràcter prístí.
Tanmateix, aquest procés, que a Espanya està programat per concloure cap a 2040, “comporta un cert esborrat de memòria, la pèrdua d’un coneixement acumulat entorn d’aquestes instal·lacions i un elevat cost tècnic, econòmic, mediambiental i —per què no dir-ho— també arquitectònic”.
Conservar la història
“Això va en contra de la idea de preservar el patrimoni. No pot ser que la gent no sàpiga què hi havia abans allà. Si no conserves la història, ningú te l'explicarà”, conclou.
Restos nucleares no només examina els orígens ni la construcció d’aquestes instal·lacions, sinó que pretén participar activament en el debat sobre el futur d’aquestes primeres plantes - que formen part d’un conjunt a nivell internacional superior a 400 centrals- immerses en processos prolongats de clausura i desmantellament que poden allargar-se fins a quaranta anys.
Capturar el record
D’altra banda, les fotografies del catedràtic i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, Manolo Laguillo, “aporten una mirada diferent”, des de fora de l’arquitectura, fent encara més evident aquesta necessitat de conservar la memòria col·lectiva.
'Restes nuclears', amb fotografies de Manolo Laguillo
Les fotografies de Laguillo formen part de la sèrie titulada Centrals nuclears, començada el 2019, que ofereix retrats detallats sobre l’estat actual —i evolutiu— d’aquestes instal·lacions industrials.
Debatre sobre el futur
Com assenyala Gonzalvo, “el desmantellament no és un punt final, sinó un espai d’oportunitat per repensar aquests llocs”.
Ofereix una nova perspectiva sobre aquests enclavaments i planteja qüestions rellevants sobre el seu futur: “És possible imaginar nous usos per a les estructures d’una central nuclear” o “quin valor cultural, social o ambiental podria tenir transformar-les en llocs alternatius?”. Un debat que convida a reflexionar sobre alternatives viables abans que aquestes peces clau desapareguin definitivament.