Benito Arruñada, economista: “No som només víctimes de males polítiques, som també els seus principals coautors”

Benito Arruñada (Vegadeo, Astúries, 1958) és doctor en Economia per la Universitat d'Oviedo i catedràtic d'Organització d'Empreses a la Universitat Pompeu Fabra, professor a la Barcelona School of Economics i investigador associat de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea).

Les seves investigacions se situen a la frontera de l'organització, l'economia i el dret, analitzant les bases institucionals que fan possible l'activitat d'empreses i mercats, com les polítiques d'habitatge i educació, l'organització territorial o la cultura política.

La seva darrera investigació l'ha portat a publicar La culpa és nostra (La esfera de los libros, 2025), on pretén mostrar com les nostres decisions col·lectives –com a votants, ciutadans i consumidors– alimenten el mateix sistema que després critiquem.

Davant la comoditat de culpar els altres, proposa una sortida exigent però realista: una ciutadania millor informada, més responsable i menys crèdula davant promeses màgiques.

El títol del seu llibre, La culpa és nostra, apunta a una responsabilitat ciutadana en el disseny de les polítiques públiques. Fins a quin punt les polítiques públiques reflecteixen realment les preferències dels ciutadans?

Més del que ens agrada admetre. En democràcia, les polítiques públiques no sorgeixen en el buit: solen reflectir força bé les prioritats dominants de la societat, incloses —i això és el que incomoda— les nostres pròpies incoherències.

La culpa és de tothom?

El títol no pretén absoldre les elits ni carregar tota la culpa sobre el ciutadà. La responsabilitat és compartida. Les institucions responen a incentius, i aquests incentius els fixem en bona mesura nosaltres, com a votants. El llibre mostra que moltes polítiques fallides —en habitatge, educació o fiscalitat— no s'apliquen contra la societat, sinó amb el seu suport, sovint passiu. Volem resultats ambiciosos, però rebutgem els mitjans necessaris per aconseguir-los. Demanem més despesa i menys impostos; més protecció i menys costos; més drets, però sense acceptar límits ni renúncies. Les institucions reflecteixen aquestes contradiccions. No perquè funcionin bé, sinó perquè funcionen com les empenyem a funcionar. El problema no és només de disseny institucional. És, sobretot, un problema de demanda política.

A ciutats com Barcelona, on la crisi de l'habitatge és un dels grans problemes, fins a quin punt som corresponsables els ciutadans de les polítiques que s'han aplicat durant anys?

La crisi de l'habitatge és un bon exemple de corresponsabilitat. Durant anys hem donat suport a polítiques que encareixen i redueixen l'oferta: restriccions urbanístiques, controls de lloguer i inseguretat jurídica per al propietari. El ciutadà mitjà vol lloguers baixos, però també vol que no es construeixi, que no es densifiqui i que el cost l'assumeixi “un altre”: el propietari, el promotor o el banc. (…) No volem construir en alçada, però sí viure al centre. També volem preservar edificis antics —i a vegades edificis públics gairebé buits— encara que la seva utilització sigui mínima…

Paguem tots per igual els plats trencats?

El dany recau sobre qui pesa menys políticament: joves, nouvinguts i famílies amb menys recursos. Són els grans perdedors. Però sovint ni tan sols ells arriben a percebre-ho, i no poques vegades acaben votant contra el seu propi interès. La corresponsabilitat apareix quan constatem que aquestes polítiques han comptat amb un ampli suport social.

Vostè sosté que l'Estat del benestar promet coses que no són sostenibles. Creu que a Catalunya existeix una percepció realista del que costen els serveis públics?

No, a Catalunya —com a la resta d'Espanya— no tenim una percepció realista del que costen els serveis públics. Tendim a veure'ls com a drets gratuïts, no com a prestacions que algú ha de finançar, avui o demà. El llibre mostra que som molt exigents amb l'Estat del benestar, però molt poc conscients del seu cost real. Donem suport a pensions, sanitat i educació universals, però rebutgem impostos visibles, copagaments o ajustos quan la demografia i el deute els fan inevitables.

Estem davant d'un problema d'ignorància?

Aquesta contradicció no és només ignorància. És una preferència clara per viure al dia: gastar avui i deixar la factura per demà. I aquesta factura acaba arribant, gairebé sempre de la mateixa manera: deute, inflació o un deteriorament silenciós dels serveis. El llibre no critica l'Estat del benestar. Critica aquesta versió infantilitzada, basada en promeses sense càlcul.

Moltes persones consideren car pagar 20 euros per un llibre, però no tant gastar el mateix en roba, oci o fins i tot en un servei mèdic privat. Tenim una percepció distorsionada del valor i del cost de les coses?

Cadascú és lliure de valorar les coses com vulgui, només faltaria. El problema apareix quan el preu no reflecteix el cost real, quelcom molt freqüent en el sector públic. Quan el preu és zero, l'ús es dispara i els serveis acaben col·lapsant, com passa als jutjats. En aquests casos, introduir preus moderadors ajudaria a fer un millor ús dels recursos, sense posar en qüestió l'accés universal. Espanya és, a més, un dels països europeus amb menys taxes i peatges. Això reforça una falsa sensació de gratuïtat i acaba generant malbaratament.

Els ciutadans comptem amb informació suficient per avaluar el cost real de les polítiques públiques o preferim no mirar massa?

Informar-se sempre té un cost, tant en decisions privades com en decisions públiques. (…) És lògic, doncs, que molts ciutadans prefereixin assumir les creences del seu entorn abans que aturar-se a pensar pel seu compte. Informar-se a fons costa, i el retorn individual és baix. A això s'hi afegeix que la pròpia organització de la fiscalitat tendeix a ocultar els costos del que és públic. Ja parlàvem de la gairebé inexistència de taxes, però és encara més important la manera com es dissimula el pagament d'impostos mitjançant retencions, intermediaris i etiquetes enganyoses. Un exemple clar és anomenar “Seguretat Social a càrrec de l'ocupador” al que, en termes econòmics, no deixa de ser un impost sobre el treball. O exigir que els preus es mostrin sempre amb impostos inclosos, com si el consumidor no fos també contribuent i no tingués dret a saber no només quant paga en total, sinó a qui: quant paga al proveïdor privat i quant al proveïdor públic.

Sabria avui la majoria dels ciutadans catalans explicar a què es destina, per exemple, la recaptació de l'IVA?

Probablement no. I tampoc no és imprescindible. Per ser un bon ciutadà n'hi ha prou amb assumir dues idees de sentit comú: que res no és gratis i que ningú contracta si no li convé. El problema és que el sistema fiscal, tal com està dissenyat, indueix a pensar que aquests costos no existeixen. En essència, els Estats del benestar que podríem anomenar “mediterranis” continuen recolzant-se en una ficció estructural: o bé no hi ha costos, o bé sempre es poden traslladar a altres o al futur, indefinidament.

Quines conseqüències té aquesta creença?

Aquesta opacitat redueix la resistència a la despesa i, alhora, debilita el control ciutadà. Això últim resulta molt còmode per al mal polític. Si els votants creuen que els diners públics “no són de ningú”, tendiran a perdonar fins i tot la corrupció, sobretot dels seus. En canvi, quan el ciutadà sent que el corrupte li està robant, la reacció sol ser molt més dura i menys partidista.

Com es pot corregir aquesta ignorància fiscal? Més pedagogia institucional, canvis educatius o més responsabilitat individual?

L'educació cívica formal serveix de poc. A diferència de l'educació professional en sentit ampli, el ciutadà té pocs incentius per esforçar-se a entendre el que és públic. La clau està en fer visibles els costos. Quan el cost es sent —quan es pateix—, l'aprenentatge es produeix fins i tot sense esforç deliberat. I no és només una qüestió de racionalitat estricta. També convé activar mecanismes emocionals. Quan algú sent que li estan traient quelcom propi, para atenció, compara i exigeix explicacions. Aquest “sentir-se robat” és incòmode, però actua com un potent motor de control democràtic i d'exigència de resultats.

En el debat català hi ha impostos especialment sensibles, com el de successions. Eliminar-lo tindria conseqüències negatives reals o el debat està més carregat d'ideologia que de dades?

Un liberal clàssic com Hayek no s'oposava frontalment a l'impost de successions. Convé analitzar-lo en el seu context. El problema a Espanya no és tant aquest impost concret com el conjunt del sistema. Pel que fa als immobles, que comprenen gran part de la nostra riquesa, gravem molt les transmissions i, relativament, molt poc la tinença. La relació entre IBI i ITP és massa baixa, cosa que desincentiva la mobilitat de persones i immobles i afavoreix que molts habitatges romanguin buits.

La situació és diferent a Catalunya?

Com passa en altres àmbits, Catalunya pateix una versió agreujada d'aquest mal. L'IBI és semblant a Madrid i Barcelona, però l'ITP passa del 6% a Madrid al 10-11% a Barcelona. No és casual que la rotació del parc d'habitatges sigui aquí molt menor. La successió no deixa de ser una forma de transmissió. Si es graven les transmissions, és coherent gravar també les successions. Altrament, incentivem que la propietat romangui tancada dins les famílies, amb poca mobilitat i una assignació poc eficient, una mica com succeïa amb la propietat “amortitzada” de l'Antic Règim.

Vostè sol dir que les diferències entre esquerra i dreta són menors del que creiem. A Catalunya, on la política es viu de manera molt emocional, aquesta polarització impedeix discutir costos i conseqüències reals?

Hi ha molta polarització, però concentrada sobretot en qüestions identitàries i simbòliques. En canvi, quan baixem a les polítiques públiques concretes, les discrepàncies reals són força petites: pensions, mida i salaris del sector públic, estructura fiscal, mercat laboral, lloguers o la feblesa de la separació de poders. En tots aquests àmbits, el consens és més gran del que sembla, a vegades explícit i d'altres diferit, quan l'oposició canvia de criteri en arribar al Govern.

Beneficia algú aquesta polarització?

De vegades tinc la impressió que la polarització serveix per desplaçar el debat. Mobilitza identitats i emocions, però deixa fora les preguntes incòmodes: quant costa, qui paga i qui perd. En aquest sentit, la polarització no refreda la política —l'excita—, però sí anestesia l'anàlisi de costos i conseqüències. El resultat és que males decisions es cronifiquen, els perdedors reals queden invisibles i la frustració apareix sempre tard, quan ja no és fàcil corregir l'error.

Si hagués de llançar un missatge incòmode però honest als lectors de Barcelona o de Catalunya, quin seria?

Que no som només víctimes de males polítiques. Som també els seus principals coautors. Durant dècades hem demanat protecció sense acceptar costos, resultats sense revisar els mitjans i canvis sense renúncies. Hem preferit promeses còmodes a decisions difícils. I la política, que respon a incentius, ens ha obeït.

Cal pensar millor com votem…

Canviar de governants —o fins i tot de sistema polític— no n'hi ha prou si no canvien les nostres demandes com a ciutadans. Mentre continuem premiant qui promet més i castiga menys, el resultat serà el mateix, encara que canviïn els noms. La part esperançadora és que això està a les nostres mans. Si acceptem mirar els costos, assumir els trade-offs i exigir explicacions incòmodes, les polítiques també canvien. Si la culpa és nostra, la solució també pot ser-ho.