María Ripoll, cineasta: "Los Angeles és un lloc on aprens molt sobre cinema, però no hi tornaria a anar"

María Ripoll, cineasta catalana, fa anys que es dedica al cinema. Va començar la seva carrera directament als Estats Units. Vaig haver d'anar a estudiar allà perquè aquí no hi havia escoles, confessa.

Ella, juntament amb Isabel Coixet, afegeix, va ser una de les realitzadores que va triomfar a Hollywood abans que els Estats Units descobrissin el cinema espanyol. Eren els anys 90. I segueix imparable.

Des de 2023, ha estrenat una pel·lícula a l'any, té en marxa altres tres projectes, acaba d'estrenar El fantasma de mi mujer i, des de fa uns anys, ajuda a formar nous cineastes.

Ho fa des de l'ESCAC i altres escoles de cinema, però també com a jurat de l'Audi Future Stories, on ajuden joves realitzadors a tirar endavant el seu primer curtmetratge i estrenar-lo al Festival de Sant Sebastià.

Quin paper juga en aquest concurs?

Sóc part del jurat, on escollim projectes d'estudiants de carrera de Cinematografia, de Direcció i de Guió de les millors escoles de tot Espanya. Juntament amb el productor Kike Maíllo, el cofundador de Filmin Jaume Ripoll i el director del Festival de Sant Sebastià, José Luis Rebordinos, fem una deliberació del jurat i escollim un guió de curt.

Com ho feu?

Durant unes setmanes estem tutoritzant aquests estudiants que s'hi volen presentar, per encarar una mica el guió, per donar la importància on s'ha de donar la importància, mirar una mica com es pot millorar. I després, sí, ja fem la deliberació.

I després?

Escollim el projecte únic que es farà aquest any. El produeixen amb els millors mitjans o amb mitjans força considerables i després es presenta al Festival de Sant Sebastià. És una oportunitat única. Tant de bo m'hagués passat això en acabar l'escola. Hauria estat brutal. Perquè clar, no només t'obre les portes: un curt és una carta de presentació.

Jo quan vaig fer aquí el Kill me Later va ser perquè estava estudiant fora, perquè aquí no hi havia ni escoles de cinema. Vaig aconseguir una beca i vaig anar a estudiar fora. Vaig arribar aquí i era la meva carta de presentació.

Aleshores, el que fa Audi, amb Audi Future Stories, és aconseguir que tinguis aquesta carta de presentació per poder començar a desenvolupar la teva carrera.

Vostè també va obrir Hollywood a Espanya? Si no va ser la primera, va ser de les primeres cineastes catalanes que van fer carrera allà.

Isabel Coixet també. Jo el que vaig fer va ser estudiar i treballar allà. Va ser dur, perquè estava sola, però vaig aprendre molt de la vida i del cinema. Vaig fer el curt, després vaig anar a Londres a fer Lluvia en los zapatos i després em van tornar a trucar a Hollywood, o dels estudis, de l'off-Hollywood.

Era una producció independent, però era amb Samuel Goldwyn, que és el fill del fundador de la Metro. Em va trucar per fer Tortilla Soup i va ser un èxit brutal allà, perquè era la primera pel·lícula que parlava de chicanos, mexicans immigrants a Califòrnia, però sense parlar d'esquenes mullades o camells, sinó d'una família normal i corrent i el que li passa a la família. Va ser molt ben rebuda. Molt guai.

Quina visionària, no?

Va ser un mal anomenat encàrrec, una oferta del productor. A més era de les primeres pel·lícules llatines parlades en anglès que va obrir portes.

Creu que amb la situació actual seria possible?

Jo no tinc ganes de tornar, ni que m'oferissin coses. M'ho pensaria molt. No en tinc cap ganes ara mateix.

Però sí que he fet cartes de recomanació a coneguts que volen, perquè Los Angeles és un lloc on aprens molt sobre cinema, perquè estàs tot el dia dedicat a això, i és una gran experiència de vida i ho continua sent. Però sí que és veritat que políticament està molt difícil. És a dir, ara l'ICE entra a les escoles i treu la gent de les classes. És molt fort.

Diu que no hi aniria, però tampoc crec que ho necessiti. Està que no para. Va a pel·lícula per any, gairebé.

Bé, ha estat perquè s'han acumulat així, però cada pel·lícula és un procés llarg i complex. Sí que és veritat que aquests tres o quatre últims anys he enllaçat projectes un rere l'altre. Ara estic escrivint tranquil·lament, preparant un guió. I no vol dir que pari.

El seu últim estrena és 'El fantasma de mi mujer', que segueix en cartell.

I estic molt contenta amb la pel·lícula. Hem fet promo per tot arreu i allà on la gent va a veure-la surt dient que li agrada molt. I estic molt contenta, perquè realment era un repte aquesta pel·lícula, perquè és alta comèdia. És una cinta per oblidar-nos una mica del que està passant a l'actualitat i intentar passar una hora i mitja desconnectat i rient, que és una cosa que ens ajuda a respirar, a pensar.

Riure en aquestes èpoques és necessari i aquesta és una de les funcions del cinema. Per això animo la gent a que vagi a veure-la al cinema, perquè hem perdut aquest costum. Tot es mira en plataformes i és important defensar aquest moment dels llums apagats, de desconnectar de tot i de fixar-te en aquella llum de la pantalla gran i deixar que et canviï: entrar en una pel·lícula i sortir diferent. Això no ens passa quan estem a casa, perquè a casa estem fent més coses.

En aquest cas, a més, és un encàrrec, una paraula que ha dit abans que no li agrada. Per què?

Perquè en el moment que dic sí al projecte, ja me l'he de fer meu. I això a la indústria d'aquest país no s'entén. És a dir, hi ha grans directors i d'altres que saben fer uns guions molt millors que els que jo sé fer.

Jo dirigeixo, i ara m'he posat a escriure perquè és veritat que moltes vegades he participat en guions i no tinc el crèdit, però sí que és veritat que, en qualsevol cas, una pel·lícula te l'has de fer teva i així ja deixa de ser un encàrrec. Un encàrrec és quan no t'hi impliques emocionalment. Jo m'hi implico moltíssim.

Per exemple, quan em van oferir El fantasma de mi mujer va ser un repte. Em va semblar difícil fer alta comèdia. És una comèdia d'embolics, criminal, humor pur i dur a l'estil clàssic Hollywood, i és difícil fer això. Necessites un bon guió, bons actors… I el guió no era meu, és de Germán Aparicio, però deixa de ser un encàrrec quan ja agafes el guió i li poses coses teves i dirigeixes els actors.

Jo aposto perquè no es doni tanta importància al director. El cinema és una feina d'equip: d'actors, de tècnics, de guionistes, de músics i de directors. Només que, d'alguna manera, el director és la cara visible, perquè és el capità del vaixell. L'important són les químiques i les combinacions de talents.

Hem parlat de l'Audi Future Stories, de la seva carrera com a directora, però també és professora. Li agrada?

M'encanta fer classes, perquè hi trobes una mica de tot. Però mentre al sector hi ha molta desesperança, en aquests cursos intensius són gent que ho vol aprendre i tenen moltes ganes. A més, les noves generacions estan molt preparades. Per això una oportunitat com Audi Future Stories és única, perquè és una oportunitat per poder expressar la teva veu i mostrar el teu talent.

I què els recomanaria als que s'hi volen apuntar?

Que no intentin abastar massa ni que siguin massa ambiciosos. L'important són les relacions entre els personatges, que hi hagi una història o alguna cosa emocional entre ells. Sense necessitat que sigui un amor romàntic. Tant és quines siguin les condicions: l'important és la història que expliques. I les històries bones sempre són les de les relacions entre les persones