Maria Rodríguez Soto, una reina lloba al TNC: "Hi ha homes als quals els costa més parlar amb les dones, és així de trist"

Maria Rodriguez Soto sempre està amb un somriure. Desperta tendresa i candidesa quan algú se la troba al vestíbul del TNC esperant per fer aquesta entrevista.

Aquí, a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, es posarà a la pell de Marguarite d’Anjou, la reina lloba de Shakespeare. Ho fa de la mà de Pau Carrió, que, agafant aquest personatge shakesperià, li dona el protagonisme que es mereix.

L'actriu diu que ara està relaxada. “Els nervis ja els he passat”, reconeix. I es nota. Està llesta, preparada i amb ganes d'estrenar aquesta reina lloba que la tindrà dues hores i quart damunt l'escenari, el seu hàbitat. Encara que ara també ho és el cinema.

Ella, que fa tot just dos anys confessava a Crònica Global que amb el cinema tenia “una relació més distant” i que encara no se sentia “tan segura”, torna a ser candidata als Premis Gaudí per Frontera, de Judith Colell.

“La veritat és que és una nominació que no m’esperava”, confessa. Ella està “agraïda” i “contenta” per això. No espera res. Només lamenta que el seu company al film, Miki Esparbé, no comparteixi nominació amb ella.

Però això és una altra història. Ni tan sols sap si s'endurà el premi ni com arribarà a la gala del 8 de febrer al Gran Teatre del Liceu. Ara està amb La reina lloba i amb el teatre, el seu estimat teatre.

Tenies consciència d’aquest personatge abans?

Sí, era conscient de la seva existència, sobretot per Ricard III, perquè els tres Enrics me’ls vaig llegir quan anava a l’Institut del Teatre i no me’n recordava de res.

Has hagut de rellegir aleshores o has confiat en el text de Pau Carrió?

He fet investigació. He vist la sèrie de la BBC, que té un capítol dedicat a aquest personatge. Però m’he deixat guiar molt pel text, perquè, en el fons, és una cosa nova. Tens la partitura allà i ja puc buscar referents externs, que en el fons tampoc hi ha cap altre referent de dona d’aquesta època que hagi fet això.

Sí, perquè sembla una dona fora d’època, perquè tot i ser vapulejada per la vida i pels homes és ferma i valenta. Com la defineixes?

Bé, la seva vida està marcada pel seu pare, que la ven per ser reina d’un altre país, i ella es queda al·lucinada. De cop, ella és reina de la potència mundial en aquell moment i, en veure el que hi ha, pensa “aquesta merda funciona així, què us heu pensat?” Així que arriba un punt que necessita posar-se en primer terme com la reina que és i que li han dit que serà.

En el fons, ella adopta moltes de les maneres de funcionar dels homes. I això és el bonic i interessant d’aquest personatge, en ell s’uneixen la feminitat i la masculinitat.

Ella posa els peus sobre la taula, perquè si no, no hauria fet res del que va fer. I clar, acaba com a bruixa. Però ella no té cap problema a dir-ho, tot i que en aquell moment et cremaven a la foguera per ser. Ella no té por, ni a dir-ho ni a tirar malediccions de tota mena.

Però se la veu com un ésser dolent.

Bé, dolenta? Fa el que fan tots. No fa res diferent dels homes. Té les mateixes ganes d’arribar al tron que tothom, és igual de sàdica que tothom.

El que passa és que és una dona, i s’explica més que els altres, però no fa res fora del que fan tots els altres.

O sigui, diries que, com sempre passa a Shakespeare, les dones sempre es presenten com a dolentes, quan no ho són més o menys que qualsevol?

Exacte. Elles són les grans dolentes o les grans víctimes, com Ofèlia. I ella té una mica de les dues, però, en canvi, no té una obra pròpia.

Aquí sí, hi ha un personatge que ens hem inventat i l’hem fet com ens ha donat la gana. Sí que la gent que vegi l’obra pensarà que és dolenta, però insisteixo que no ho és més que la resta.

Vull dir, aquesta és una història de venjança, d’amor i d’odi. Les emocionalitats més estomacals estan en primera línia en aquesta obra.

I com és passar per tot això durant les dues hores i quart d’obra que ets sobre l’escenari?

Ara ja m’hi he fet, però als primers passos acabava com si hagués fet una marató. T’ho juro. Ara ja el cos ha assumit que ha de fer això. Però és cansat i, alhora, també té una cosa molt gratificant, perquè, en no parar, el viatge és absolut. No hi ha temps de descans, però tampoc de desconnexió.

Escena rere escena vas trobant coses gràcies al text, que parla d’unes emocions molt bàsiques que tothom pot entendre. Així mateix, s’expliquen des d’un lloc tan mental, que podríem dir que són com dues coses molt oposades.

Un dels grans reptes d’aquesta obra ha estat unir aquesta intel·lectualitat a l’hora de parlar d’aquestes emocions i sentiments absolutament bàsics. I a més dir-ho d’aquesta manera tan preciosa.

Parlar des del cor i des del cap alhora és una fletxa que fa possible arribar.

Però com t’enfrontes a un personatge així des del segle XXI?

A veure, estem fent una obra que no existia. S’ha agafat un text que fa temps que existia, però hi ha una cosa de sentit comú. Inevitablement,

hi ha crítica i posicionament sobre això.

Fem clàssics per entendre’ls i reivindicar des del lloc on som certs valors. En aquest cas l’obra posa al centre aquesta dona i la reina d’Anglaterra. Som dues actrius a l’escenari amb un repartiment ple d’homes. Que ens agradaria que totes fossin dones? Sí, però Pau ho va deixar clar: ha estat la masculinitat la que ha fet caure les dones. Hem de posar molts homes i dues dones.

Dues reines.

Sí, però dues reines consorts, que, no ens enganyem, arriben a reines amb la tracta de blanques. Però quan veu el que hi ha, que Enric VI és un fanàtic religiós i tot plegat, va veure que havia de prendre les regnes de tot.

És, per tant, la mirada de l’home la que la fa veure així?

Totalment. El personatge dona una rèplica que diu “en aquesta illa, el que més temen és que el poder estigui en mans dels joves o de les dones”. I, en el fons, és una cosa que passa també ara. Som la generació tap. Ho parlem constantment, aquest és un país en què els costa deixar el poder.

Bé, i igual que amb Marguerite d’Anjou moltes polítiques actuals han adoptat també uns rols semblants als dels homes en el poder, no creus?

És clar, perquè hi ha alguna cosa de buscar mimetitzar-se amb la manera masculina de tenir el poder: cridar, imposar-se. Jo mateixa li he donat tocs absolutament masculins, perquè és el que ha mamat, però també en altres moments m’adreço a les tropes des d’un altre lloc, buscant una sensibilitat diferent, que pot ser igual de vàlida a l’hora d’alimentar els ànims.

És clar, però el poder també en la dona té alguna cosa de fermesa. Penso en Thatcher, Esperanza Aguirre, Ayuso…

Potser és gent que ha aconseguit un poder en un moment que era molt més difícil que ara i per poder assumir-lo segurament van adquirir aquestes maneres de funcionar dels homes poderosos. Però hi ha canvis.

Ara s’està feminitzant força també en el món del cinema i hi ha moltes ajudants de direcció que són dones. Jo mateixa noto molt en un rodatge quan hi ha una dona o quan hi ha un home dirigint.

I les dones que són més grans, que són ajudants de direcció, tenen les mateixes maneres de funcionar que els homes; però en les dones més joves ja és diferent, ja no han necessitat aixecar la veu perquè la gent els faci cas.

Això es nota com a actriu?

Jo he de dir que no ho he notat. És clar que també he tingut la sort de treballar amb gent que té els peus a terra. Però passa, estic convençuda que passa amb directors o directores més grans.

També passa que hi ha homes als quals els costa més parlar amb les dones, és així de trist! Hi ha molta lluita per fer.