Arran d'una novel·la acabada de publicar, i de la qual l'editorial Alfaguara vol vendre molts exemplars —això és legítim, és clar— s'està explicant una història del periodisme de les últimes dècades totalment distorsionada, s'està fent una veritable “bola”... de neu.
Distorsionat em sembla que també queda el personatge protagonista del llibre, Mar de Marchis, dona “misteriosa” perquè no es deixava veure per gairebé ningú, i que es va inventar, juntament amb altres, una revista cultural novedosa, ben feta, intel·ligent, de bon gust i GRUIXUDA. En blanc i negre, amb portades exquisides i compaginació clara i atractiva. Amb la particularitat de no ser sectària, en el sentit cultural.
Tots els que hem treballat als diaris sabem que en moltes ocasions tal autor o tal altre “no és amic de la casa”, o pensa diferent, per exemple en política, de la línia editorial del diari, i llavors se'l menysté. No dic que passi sempre, hi ha honroses excepcions, però en la majoria dels casos és així. La revista de Mar no atenia ni atén a aquests vetos i preferències. Estic parlant, és clar, de Jot Down.
No he llegit aquesta novel·la, no per cap a priori en contra, ni per manca de curiositat (doncs en això sóc com Buñuel, que a Mi último suspiro explicava que, quan hagués mort, li agradaria aixecar-se de tant en tant de la tomba per llegir la premsa, i després tornar sota terra. La seva curiositat era eterna.) Però és que tinc lectures més urgents, i ajornades per mil motius.
Però he llegit un parell d'entrevistes amb l'autor del llibre, Daniel Verdú, periodista d'El País i novel·lista i, pel que diu en elles, veig que va desencaminat; he llegit també els articles que es dediquen al llibre, i al personatge que retrata, i també van desencaminats. Per això, i perquè, com deia Nicanor Parra, “la veritat no pot quedar sense ser dita”, diré la veritat sobre Mar de Marchis, sobre Jot Down, i també sobre el seu paper en la història del periodisme cultural recent.
Jot Down i la seva no-revolució
Ni Jot Down és el The New Yorker, ni ha produït cap revolució en el periodisme cultural, ni Mar de Marchis, encara que aquest no fos el seu veritable nom sinó un pseudònim, va ser una “genial impostora”; no va ser, diguem, Enric Marco, el fals supervivent dels camps d'extermini nazis que va enganyar durant dècades a tothom, i al qual li va dedicar Cercas el seu magnífic llibre.
Va ser, públicament, una bona editora, ni més ni menys. Tan bona, i tan valenta, que es va atrevir a rebutjar un article a Mario Vargas Llosa (potser sospitant que en realitat no l'havia escrit ell). Que a algun escriptor o periodista li enviés fotos falses de si mateixa, en roba interior o nua, és una dada d'un valor insignificant i un assumpte privat.
Parlo per experiència: jo també vaig col·laborar diverses vegades amb Jot Down, la Mar em telefonava de tant en tant per demanar-me tal o qual article sobre determinats temes, i jo l'hi escrivia. M'encantava que em deixés allargar-me més o menys segons ho considerés oportú.
Aquesta era, i continua sent, una característica d'aquesta revista: entrevistes molt a fons i molt llargues, entre les quals m'agradaven especialment les que feia Enric González, que com tothom sap és un gran periodista que sap callar i fer parlar: amb la seva simpatia i falsa humilitat treu als seus entrevistats fins les tripes. Articles sense límit de caràcters. I tot embolcallat en unes portades exquisides, elegantíssimes, una compaginació molt atractiva, firmes prestigioses i d'altres potser no tant, però que resultaven de lo més solvent.
Els articles que la Mar em demanava —i per cert que no me'ls demanava a l'atzar, sinó precisament sabent (no sé com, devia tenir els seus informadors) que jo podia escriure'ls amb cert coneixement del tema— jo els escrivia, ella els publicava i després religiosament els pagava. No dic que pagués molt, però cap mitjà a Espanya ho fa. L'economia de les empreses és la que és. De manera que per començar és incert que amb els seus dots seductors aconseguís col·laboradors sense pagar-los ni un duro, excepte potser algun càndid —no dubto que n'hi hagi— que es conformava amb veure la foto d'una noia maca despullada, per llançar-se corrents al teclat de l'ordinador.
Un pseudònim de naturalesa eròtica
Més agafada pels pèls em sembla la tesi de l'autor de la novel·la o biografia de Mar de Marchis, tal com l'ha exposat en les esmentades entrevistes, en enquadrar i realçar aquesta impostura en algunes ocasions, segons sembla, de naturalesa eròtica com a fenomen d'època d'un moment de greu crisi econòmica, després del crack del 2008, en què molts “plomilles” havent-se quedat sense feina, i atrets per la bellesa de la desconeguda, escrivien sense mesura.
Ja he donat el meu exemple personal: mai vaig rebre, ni se'm va acudir demanar, igual que la immensa majoria dels col·laboradors de Jot Down, una foto de Mar de Marchis ni vestida ni despullada. També et dic que si me l'hagués enviat m'hauria fet mala espina. A què juguem?... Ni per cert la vaig veure mai en persona. Parlàvem per telèfon, que és com parlo amb gairebé tothom. Però pel que fa al “misteri” i naturalesa d'època de la “misteriosa dona seductora”, res de res.
Cal recordar que ja durant els anys 70 i 80 una tal “Miranda Grosvenor”, en realitat una treballadora social de Louisiana anomenada Whitney Walton (està fins i tot a la Wikipedia), parlant per telèfon amb Billy Joel, Eric Clapton, Robert de Niro, Richard Gere, etc, etc, etc., els va enamorar cegament, a ells i a nombroses personalitats del show business nord-americà? Aquestes coses són més velles que el pa.
Morta prematurament i lamentablement Mar de Marchis, la revista que va fundar, o cofundar —doncs ja he dit que encara que ella fos la cara (oculta) del producte, aquest no ho és només del seu talent— segueix funcionant tan bé, o millor, que mai. Com que el tema en el fons no té més transcendència, acabaré explicant que la Mar i jo vam acabar malament: un dia, devia ser poc després de la pandèmia, em va demanar que presentés a Madrid un llibre de l'editorial. Li vaig dir que em feia molta mandra, però que ho faria, en atenció a la bona relació telefònica i professional que sempre havíem tingut, i al respecte que li tenia a la seva revista. Així, vaig afegir, per fi la coneixeria en persona. Em va respondre:
—Ah no, a mi aquestes coses de parlar en públic no m'agraden gens.
—Com? —li vaig respondre, ofès—. Així que tu t'estalvies el paripé, però me'l passes a mi? Ah, no, en aquest cas no comptis amb mi, sóc tan senyoret com tu. No et presento el teu llibre.
Es va enfadar i a partir de llavors va deixar de comptar amb mi, realment! Ja no vaig tornar a col·laborar amb Jot Down. Cosa que ara, pòstumament, em diverteix. També em dol, perquè després vaig saber que la pobra patia agorafòbia i deixar-se veure en públic era per a ella una tortura impensable. Per això no volia estar a la presentació. No hi ha més misteri.
La qual cosa em porta —crec que és una bona manera de concloure— a donar al lector un consell, una ensenyança de l'edat: mai jutgis ningú, perquè no sabem per on ha passat i passa cadascú, quina creu carrega secretament.
Per cert que aquest consell s'assembla com una gota d'aigua a una altra al que li dóna a Nick Carraway, el narrador d'El gran Gatsby, el seu pare al principi de la novel·la immortal de Scott Fitzgerald.