José Manuel Blecua, un estil

Ja en queden menys. Els referents acadèmics que eren noms habituals quan jo estudiava Filologia Hispànica, cap a l'any 2000. Francisco Rico va morir fa dos anys; el gran Jordi Castellanos, que va deixar una disciplina sencera realment òrfena, se'n va anar incomprensiblement el 2012. Se'n van acadèmics que van assentar les bases de la nostra cultura humanística, van recuperar textos imprescindibles, i van poder transmetre els seus coneixements amb més intensitat durant els anys noranta i primers dos mils, en general.

José Manuel Blecua va publicar Atlas de literatura española el 1972, Lingüística y significación el 1973, i moltíssims diccionaris i gramàtiques. Els seus innombrables articles tracten sobre temes de Lexicografia, Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Baltasar Gracián, Fray Luis de León, Jorge Guillén o Pedro Salinas, entre molts altres.

L'any 1998 va coeditar Estudios de grafemática en el dominio hispánico juntament amb Lidia Sala i Juan Gutiérrez (Universitat de Salamanca). Juan Gutiérrez va ser el meu professor d'Història de la Lingüística Històrica, i era un home amb un humor molt peculiar, simpatiquíssim, que s'enfadava amb mi perquè sempre em trobava llegint novel·les de Pío Baroja, i deia que allò eren ximpleries, que el “treball” havia de tractar sobre “coses serioses”; i aquestes “coses serioses” eren les de la llengua antiga: traços, preposicions, règims verbals en desús, pensament lingüístic medieval… Juan Gutiérrez no va aconseguir que m'interessessin gaire Duns Escoto ni la fonologia, però sí que va aconseguir que llegís una mica de lingüística diacrònica.

José Manuel Blecua va ingressar a la Reial Acadèmia Espanyola l'any 2003, i a la institució va arribar a ocupar els càrrecs de secretari i director. El seu discurs d'ingrés va ser publicat el 2006 i es titulava Principios del Diccionario de Autoridades.

Professor al Menéndez Pelayo

Quan es va redactar la Nueva Gramática de la Lengua Española, va ser el responsable de la Fonètica i la Fonologia. Treballant en aquestes qüestions i classificant neologismes vivia a Madrid, encara que el període més llarg de la seva vida l'havia passat a Barcelona, ensenyant llengua a l'Institut Menéndez Pelayo i, durant vint-i-cinc anys, impartint l'assignatura Comentario Lingüístico de textos literarios a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Allà va deixar una empremta profunda, perquè va fundar un Laboratori de Fonètica i va ser degà, vicedegà, vicerector, director de Publicacions i secretari. Entre les seves deixebles es poden citar Carme Riera, Dolors Poch o Glòria Claveria.

Els qui el coneixien bé destaquen dos trets de la seva personalitat: la seva afabilitat liberal (diguem-ho així), que era una mica un aire de família compartit amb el seu germà Alberto, també filòleg molt reconegut, i amb el seu cèlebre pare, José Manuel Blecua Teijeiro; i el seu afany detallista, que el portava a examinar amb enorme paciència i atenció qualsevol text antic a la recerca de certeses científiques.

Encaixa amb el que el meu director de tesi, Adolfo Sotelo, m'explicava al seu despatx fa un quart de segle: els Blecua, procedents d'Aragó, eren els epígons de la Institució Lliure d'Ensenyament.

Còmics i novel·les

Quan Sotelo em va encaminar una mica (jo començava a obsessionar-me amb la dècada de 1890, però em dispersava irremeiablement), ell seguia obsessionat amb Rafael Altamira, el krausopositivisme i els estudis de Juan López-Morillas.

Em va ensenyar que l'institucionisme no era un núvol passatger i informe en un cel inestable, o una cosa d'avis massa moderats, sinó una autèntica manera de veure el món basada en la tolerància i la curiositat científica.

Blecua va créixer llegint còmics i novel·les de quiosc. I aquest amor pels estaments populars, aquest amor que travessa Galdós i arriba, per exemple, a les literatures d'Unamuno, Lorca, Marsé o Pérez Andújar, és un altre tret peculiar d'un determinat estil.

I en aquest sentit, que faltin homes com José Manuel Blecua (o Francisco Caudet, mort el 2021, que va obrir molt camí en el meu camp específic d'investigació) fa el món acadèmic menys vivible i menys respirable.

El mateix José Manuel Blecua va haver d'escriure la necrològica de Manuel Alvar, fa cinc anys. Tot això és realment preocupant. Fa poc, precisament en una aula de la Universitat Autònoma de Barcelona, em van presentar una d'aquestes llegendes de la filologia, Manuel Aznar Soler, autor de centenars d'estudis sucosos, sempre actuals.

Home senzill

I de llegenda no en tenia res, perquè és un home de tracte molt senzill. I aquest és l'estil que es troba a faltar: si hem caigut en les urpes del transhumanisme és perquè van faltant humanistes, savis tolerants i atents a la instrucció bàsica, i la gimnàstica burocràtica actual que ha substituït aquell món de curiositats mútues és força més avorrida i antipàtica.

Si ens arrabassen la passió per conèixer i la ciència base, molts ens quedem sense aire i ofeguem patèticament com un peix fora de l'aigua. Aquesta podria ser una mica la conclusió: davant desaparicions com la de José Manuel Blecua Perdices (1939-2026) una mena d'estupor i de por al buit substitueix tot un món de ressonàncies estructurades i interès per compartir saber d'una manera oberta, perdurable i oxigenada.