El proper dia 19 de juny es fa un homenatge a Ignacio Gómez de Liaño, a la sala de Juntes del Cercle de Belles Arts. És un local petit, estarà ple de gom a gom, suposo, però no m’ho perdré. Jo també vull retre homenatge a aquest savi enorme, molt menys conegut del que mereixeria ser.
L’acte m’ha recordat una iniciativa molt interessant que està pilotant Basilio Baltasar –suposo que no cal que presenti aquest editor, gestor cultural i escriptor—per a la revista cultural Jot Down, iniciativa en què ha participat Gómez de Liaño amb un text que després comentaré.
Aquesta iniciativa s’anomena La querella espanyola.
Consisteix en una sèrie d’assajos i articles de destacats pensadors espanyols, seleccionats per Baltasar, que intenten, cadascun a la seva manera, cadascun amb els seus propis arguments, explicar per què, mentre els pensadors europeus i nord-americans són ben coneguts entre nosaltres, la reciprocitat no es dona.
Imatges de la revista Jot Down
Anomenem-ho “pensament espanyol”, l’obra dels nostres assagistes, té molt poca difusió més enllà de les fronteres. Crec que allà al nord consideren que els espanyols som simpàtics i vitalistes, i que abunden a la pell de brau els bons esportistes i algun que altre artista. Però que això de pensar no és el nostre fort.
Manca d’interès
Un a priori en què jo –amb perdó— ja havia reflexionat, i a nivell hispà, o sud-americà, no només espanyol. Pensant només en el nombre d’universitats que hi ha a Mèxic DF, a Buenos Aires, Madrid i Barcelona i altres capitals, vaig planejar un projecte per donar-los a conèixer. No va tirar endavant per manca de finançament –calia pagar molts vols i hotels-- i em vaig dedicar a altres coses.
Entre els col·laboradors de Jot Down per explicar les causes de la “querella espanyola” hi figuren el mateix Basilio Baltasar (en un text en què es burla amb la més divertida acidesa de les tesis doctorals i simposis universitaris que es dediquen als Estats Units a Taylor Swift), Carlos Collado Seidel, Pablo Artal, Víctor Gómez Pin, Almudena Blasco Vallés, i un llarg etcètera, amb intervencions totes elles molt interessants.
L’homenatge a Gómez de Liaño m’ha convidat a rellegir el seu text, titulat Una cultura que es menysprea a si mateixa. Comença dient: “Si la filosofia i l’assagisme acadèmics espanyols no són presents en el debat dels pensadors contemporanis i en la discussió pública europea i, consegüentment, manquen d’influència a Europa, això es deu, sobretot, al fet que els pensadors espanyols no fan gran cosa per valorar de manera objectiva els escrits filosòfics que publiquen autors espanyols, solen menystenir, o silenciar, els que es distingeixen per la seva excel·lència i monopolitzen les institucions acadèmiques o universitàries, que es distingeixen per una tendència sistemàtica a la mediocritat intel·lectual. És a aquests factors als quals, al meu parer, cal atribuir sobretot la manca d’interès d’altres països pels nostres pensadors, assagistes i filòsofs”.
Persones generoses
Segueix Gómez de Liaño: “Una altra conseqüència d’aquesta actitud dels pensadors espanyols és que es posi pels núvols els de la cultura anglosaxona —en un altre temps era la francesa—, ja que així aquests pensadors es donen un cert aire d’internacionalisme. La meva impressió és que aquests mediocres i ben publicitats pensadors són els que subministren als estrangers la idea, inevitablement baixa, de la filosofia en espanyol.”
Sona plausible. Hi ha molta enveja, i aquí un elogi es ven molt car.
Copio encara un altre paràgraf, el tercer, que em sembla impagable i m’ha fet somriure: “Per baixar a un pla més personal, és a dir, a la meva experiència personal sobre aquest problema, n’hi ha prou amb llegir les quatre mil pàgines de les meves principals obres filosòfiques —El idioma de la imaginación (1983), La mentira social (1989), El círculo de la Sabiduría (1998), Filósofos griegos, videntes judíos (2000), Iluminaciones filosóficas(2001), Sobre el fundamento (2002), Breviario de filosofía práctica (2005), El eclipse de la civilización (2023)— i les dues mil de les meves novel·les i relats, en què la dimensió filosòfica és tan important, com es veu a Los juegos del Sacromonte (1975), Extravíos (2007), Filosofía y ficción (2020) i altres llibres meus, per adonar-se que poques vegades s’ha fet una contribució comparable al pensament espanyol en els darrers cinquanta anys”.
Bé. Entre els set pecats capitals, amb el de la supèrbia –íntima convicció de la pròpia superioritat sobre els altres-- jo sóc condescendent, sol divertir-me (en altres). A més, aquest enorme autoelogi de Gómez de Liaño troba diverses justificacions: la primera, que ell va ser bon amic i col·laborador de Salvador Dalí, que, com tots sabem deia ser un geni i es feia dir “el diví Dalí”. Tots li ho sentíem dir, i ningú s’ofenia. Potser López de Liaño va aprendre aquella autoestima del seu vell amic.
La segona justificació està en el mateix text de don Ignacio, en els paràgrafs immediatament anteriors, que he reproduït més amunt: poques són les persones generoses que reconeixen i destaquen el talent aliè. Val més que t’elogiïs tu mateix, perquè serà estrany que ho faci un altre.
Les forces de la intolerància
I la tercera justificació és que Gómez de Liaño té raó. No em referiré als seus copiosos Diaris, però els seus assajos són sensacionals, i si en comptes d’haver nascut entre nosaltres fos anglès o alemany sens dubte les seves aportacions estarien reconegudes a tot el món. Inclosa Espanya! Però aquest és un país en què un rei que va abdicar escriu i publica la seva autobiografia, cosa raríssima en un monarca, i tothom se li tira a sobre i li troben pegues.
A partir d’una erudició sorprenent El círculo de la sabiduría medita sobre què és la realitat, com es relacionen ment, llenguatge i món, si existeix una saviesa universal i quin paper hi tenen els símbols, els mites i l’experiència espiritual. A La variedad del mundo hi vaig trobar la interpretació més profunda sobre El jardí de les delícies, tríptic d’El Bosco que abans s’anomenava així i que és una de les quatre o cinc obres del museu del Prado més contemplades.
Però si algun lector sent curiositat per l’obra d’aquest savi, jo li recomanaria que comencés pels tres assajos de Hipatia. Bruno. Villamediana. Tres tragèdies de l’esperit. La famosa astrònoma d’Alexandria al segle V abans de Crist, el cosmòleg italià i el poeta i noble espanyol van morir violentament a mans de les forces de la intolerància, el poder polític i el fanatisme.