Art, memòria i prodigi de les bones lletres

“Tot es desgasta i s'oblida”. N'hi ha prou amb aquestes sis paraules per resumir el desenllaç inevitable de qualsevol vida, fins i tot aquelles que, en qualsevol època, poden ser descrites com a heroïques. L'existència no tolera excepcions: des dels grans monarques feudals fins als pagesos, des del president d'una gran companyia fins a un humil captador, dos personatges entre els quals, malgrat les aparences, no hi ha excessives diferències, totes les trajectòries vitals es veuen sotmeses a les mateixes calamitats i idèntics trencaments. L'única diferència és com i quant temps triguen a arribar en cada cas. “Siguis qui siguis hauràs de servir algú”, escriu Bob Dylan a la lletra d'una de les seves millors cançons de conversió (cristiana).

En aquesta vida ningú no està lliure de les forces superiors, siguin les lleis de la natura, dels homes o de la moral. L'oblit (involuntari) és, sens dubte, una d'elles. La memòria acull el que som –atesora el rastre del que vam ser i conserva el que encara queda dempeus dels llunyans auguris de la nostra joventut– però té un comportament estrany: no és exacta, tendeix a ser capritxosa i, en alguns casos, s'evapora sense remei. Jacqueline de Romilly, helenista i acadèmica francesa, va escriure dos anys abans que el segle XXI estrenés el seu calendari un llibre –Le Trésor des savoirs oubliés (Editions de Fallois)– on explorava aquest territori difús en el qual ja no recordem tot el que volem i, tanmateix, revivim el nostre pretèrit d'una manera involuntària i màgica.

Romilly, que havia dedicat la seva vida a estudiar i traduir els autors clàssics, continuant la noble tasca de conservar i enriquir el llegat cultural de l'Antiga Grècia, s'havia quedat ceca. Ja no podia llegir ni escriure. No tenia fills ni tampoc família. Així doncs, en un acte d'afirmació, va decidir dictar a les seves col·laboradores i deixebles aquest assaig, que ara edita en castellà el segell Siruela amb traducció de Manuel Serrat Crespo. El tresor dels sabers oblidats és una obra bellíssima, composta des d'aquest finis terrae que és la vellesa –Romilly viuria una dècada més; fins a complir els 97 anys d'edat– però amb l'entusiasme de qui ha aconseguit fer el que volia en aquesta vida. En el seu cas, dedicar els seus millors dies a la cultura clàssica i a l'ensenyament.

Des d'ambdues talaies, l'helenista va voler reivindicar la utilitat (secreta) de les humanitats i compondre una lliçó magistral sobre la profunda influència que aquests sabers, menyspreats en una societat cada cop més materialista i ignorant, deixen en el caràcter dels individus, amb independència de quin sigui el seu grau d'instrucció i les seves circumstàncies. La tesi de Romilly és que, encara que creguem haver oblidat moltes de les coses que vam aprendre de petits –als carrers o a l'escola– i no hàgim dedicat la nostra vida ni a l'estudi ni al coneixement, el pòsit de la literatura, l'art i la memòria de les bones lletres romanen enterrats al nostre interior i, sense que en siguem conscients, acaben determinant la nostra sensibilitat, la manera que tenim de veure i jutjar el món i comprendre el que ens passa.

La convenció utilitarista, assumida en major o menor mesura per la societat contemporània, ha sentenciat que els sabers humanístics no tenen aplicació pràctica, encara que davant la fragilitat de la vida siguin, juntament amb la religió per als creients, els únics instruments vàlids per poder suportar els cops del destí i sobreviure les calamitats quotidianes. No perquè els llibres ens vacunin davant d'aquests trencaments, sinó perquè ens ajuden a entendre que no som ni els primers ni serem els últims a patir injustícies.

Vegem, a tall d'exemple, la literatura de Shakespeare o de Cervantes, les obres dels quals –llunyanes ja en el temps– encara ens parlen sobre el nostre present. ¿Acaso la tristíssima mort de don Quijote –“vull dir que es va morir”– no és la descripció de la mort dels nostres pares o el presagi de la nostra pròpia desaparició? No és Shylock, el mercader de Venècia, qui millor representa l'avarícia i la crueltat? ¿La història de Falstaff i el príncep Hal (Enric V) no es pot llegir com la posada en escena de una amistat traïda pels interessos fenicis?

Cap d'aquestes grans obres literàries impedirà que els (falsos) amics ens venguin o que algú abusi de la nostra precarietat, però conèixer, gràcies a la literatura, el rostre dels personatges que encarnen aquestes actituds en el món de la ficció ajuda a identificar-los en la realitat. Per a Romilly, el que una vegada ens van ensenyar a través de la literatura, la història o la filosofia no es perd. Roman –en estat d'hivernació– dins del nostre cervell. I, encara que no en siguem conscients, arriba un dia en què aquest coneixement reviu gràcies a la memòria emocional, que és la que hem anat construint al llarg de la nostra vida.

Una de les grans virtuts del seu assaig és el seu caràcter testimonial. La seva lliçó autobiogràfica. Perquè l'helenista francesa, justament quan es queda cega, és quan descobreix que els seus records, les seves lectures i les experiències acumulades li permeten sobreviure a la foscor. La cultura, per descomptat, no ens salva dels mals, però sí que ens acull i, en cert sentit, ens consola. I el seu remei (íntim) opera gràcies al llot que configuren els sabers inútils. Romilly seria cancel·lada –sense manies– pels pedagogs que conceben el coneixement com una disciplina tècnica, utilitària i rendible, incapaç d'enriquir la sensibilitat individual i resoldre els grans dilemes morals.

La literatura o la poesia, però, ens mostren les paraules que necessitem per expressar el que sentim; la història ens ensenya a mirar (el present) i la filosofia ens ofereix exemples de conducta i mètodes de reflexió. Aquest patrimoni no és monopoli dels erudits, sinó una caixa d'eines que qualsevol pot –i hauria de– utilitzar. Per a Romilly l'aprenentatge no és un acte inútil, encara que sigui invisible davant de determinats ulls. La decadència dels sabers humanístics impedeix que siguem individus conscients i ens aboca a convertir-nos en éssers buits i sense esperit.

En un temps en què la llibertat està en decadència i hi ha qui creu que la transmissió del coneixement es pot fer a través de les màquines –els propietaris de les quals no són els usuaris, sinó les grans empreses tecnològiques–, l'helenista defensa la importància dels maitres à penser, la funció dels quals és descobrir als seus alumnes com mirar les coses amb sensibilitat i apreciar la fascinant constel·lació de grisos que existeix entre el blanc i el negre. El veritable coneixement –escriu Romilly– no rau a acumular dades i informació. Resideix en facultats que estan en extinció: el criteri propi, el judici personal, el sentit crític i la sensibilitat per destriar l'immens gruix de la realitat.