La voluntat i el pas del temps són els dos mecanismes essencials amb què, des de l'origen dels temps, alimentem aquest irremeiable conjur –d'altra banda, tan humà– que consisteix a crear una mitologia privada. Alguns dels nostres herois particulars, si es donen determinades circumstàncies, acaben convertint-se en arquetips comunals. Però només uns pocs d'ells prossegueixen aquesta roda infinita de transformacions fins a erigir-se en metàfores culturals universals. Nietzsche sostenia que la sacralització dels nostres propis difunts és l'origen més remot, la llavor mateixa, de la religió, nascuda per actuar com a antídot (ficcional) davant el pànic que l'home té davant el seu destí.
On la raó no arriba –explica el pensador alemany a El naixement de la tragèdia– comença el domini de la mitologia, que atorga sentit a la vida a través de la ritualització d'una col·lecció de veritats íntimes. Sense aquesta autodefensa els éssers humans quedem a mercè d'una ciència que potser pot explicar moltes coses que desconeixíem, però que també és insuficient per preparar-nos davant la mort. A causa d'aquesta incapacitat per assumir la nostra condició mortal neix la fe, la gènesi material de la qual –els difunts llunyans que no vam conèixer, però que van existir– hem anat oblidant amb el pas de les successives generacions.
Friedrich Wilhelm Nietzsche
Parlem d'un procés natural: tots coneixem el rostre i el nom exacte de els nostres morts, però els fills, néts i besnéts, que ja no podran conèixer els ancestres del seu llinatge –excepte per referències indirectes– inevitablement aniran tallant la lligadura amb aquells que els van precedir. És la mort dels éssers estimats el que els transforma, en el nostre cor, en criatures sagrades. El curs dels segles pot esborrar tota la memòria d'aquests personatges. La seva idealització sacra, en canvi, pot perdurar perquè la religió no és més que una bella mentida els referents carnals de la qual s'han extingit.
Els mites culturals no apareixen per casualitat ni neixen sobre el buit: es van configurant lentament a través de la història terrestre, les necessitats socials i la manera que tenim les persones d'interpretar el món. Ens serveixen per desxifrar tot allò que no coneixem, però intuïm. Estableixen una jerarquia del món. Postulen una ètica. I narren allò que aspirem a ser. A la vida de cada persona arriba un instant en què ha de desfer la casa dels seus pares (potser també la seva llar). Els progenitors s'han convertit en records, humus o fum, i l'ofici de difunts obliga a consumar aquesta tasca carregada d'estranyesa.
És aleshores quan ho descobrim: mai no vam saber gaire de la vida certa de qui són el nostre origen. Això passa, en part, perquè no som capaços de concebre que aquestes figures familiars puguin ser absoluts desconeguts. Estranys. Ningú no surt incòlume de l'exercici d'imaginar la vida dels seus progenitors –abans que ho fossin– perquè la idea que tenim d'ells continua girant al nostre voltant. Però, arribat un cert punt de l'existència, esbrinar-ho es torna un mandat.
Antonio Monegal
Antonio Monegal (Barcelona, 1957), catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra, ha fet aquest exercici a L'ombra del pare (Acantilado), un llibre sobri i emocionant en què, a partir d'una sèrie d'objectes dispersos, heretats del seu progenitor, resguardats del temps i a recer de les mudances en una caixa (o una maleta de viatge), reconstrueix el forat negre que va deixar un home –Juan Monegal Vergés– el primer cognom del qual heretà l'acadèmic català fa ara gairebé setanta anys.
Qui va ser Monegal Vergés? Nascut al carrer Vergara de Barcelona, va ser un home absolutament corrent, encara que mai no passés gana, cosa gens senzilla a l'Espanya de la postguerra. La seva família, acomodada, gaudia dels estius a l'Empordà, però la seva joventut el portaria al Sàhara i a Andalusia, durant la Guerra Civil. Monegal fill, que també va ser pare tardà, com el seu ancestre, es troba amb un mur mut en indagar en el seu passat: ja no queda ningú a qui preguntar qui era aquell individu del qual la família havia conservat uns quants objectes diminuts, fòssils.
En aparença va ser un home convencional. Però la part mai no és el tot: els objectes en què encara reverbera la seva presència –papers, escrits literaris, algunes fotografies, una clau, coses– suggereixen una veritat diferent, alternativa, a la imaginada (pel fill) i a la contada pel protagonista en el seu entorn íntim. El trencaclosques del pare, mort quan el fill no havia fet els deu anys, ni havia estudiat a les universitats dels Estats Units, ni sabia que es dedicaria a fer classes de literatura, està fet amb peces atzaroses i gastades, llacunes i una aroma de misteri.
Juan Monegal Vergés.
Monegal intenta connectar totes aquestes petjades (al principi pensant a fer servir les eines de la ficció, cosa que descarta després) fins que s'adona que els silencis ja estaven escrits a la partitura. El seu pare, fill d'un prohom catalanista, conservador, seductor vocacional i combatent al bàndol franquista, es va allistar com a soldat a les colònies espanyoles al Nord d'Àfrica. Acabaria abandonant aquesta vida secreta i aventurera –va ser boxejador, professor de gimnàstica i natació i escriptor diletant–, que el portaria a Portugal i a Canàries. En aquells anys inverificables es faria passar per britànic, inventaria un pseudònim literari (John McMonegal) i, finalment, es rendiria i tornaria a Barcelona.
El que Monegal constata en aquesta peça de memòria familiar és allò que ja deia Jon Juaristi: “Els nostres pares van mentir, això és tot”. Aquest descobriment trenca el decòrum amb què acostumem a concebre els nostres grans, donada aquesta falsa creença que els pares, o els avis, senzillament per ser-ho, han de convertir-se automàticament en referents de la exemplaritat. Tant de bo les coses fossin tan simples.
La veritat del conte és que, de prop, ningú no és bonic. I és aleshores, en descobrir les el·lipsis de qualsevol novel·la familiar, quan descobrim la veritat: qui ens van precedir són com nosaltres, i nosaltres som ells. Monegal no ha escrit aquest llibre amb afany terapèutic. A la seva edat, no té ferides per tancar. La figura que fa del pare en aquest relat està entrevista des de l'edat madura, a través d'unes restes que són resultat de l'atzar, igual que la vida mateixa. La seva indagació, per tant, no té pretensions morals. Tampoc rendeix vassallatge al pudor. Diríem que és perillosament sincera. L'ombra del pare evidencia que tots els homes, vinguin d'on vinguin i facin el que facin, tenen dret a construir-se a si mateixos. Enfrontar-se a l'origen biològic, que és també també sentimental, és una més de les maneres de fer-ho.
'L'ombra del pare'.
“Ell no va ser ningú” –escriu Monegal–. “No es va distingir en cap gesta memorable. No ha passat als annals ni a llegendes. La seva història és la de la gent corrent, els destinats a l'oblit. Va viure el seu temps, el que li va tocar, amb un esperit d'aventura, que va tenir força de somiada i no menys de real. (…) Importa què queda dempeus del mite? Un desengany més a una edat que comença a ser avançada té poca transcendència. Costa cada cop més sorprendre's. En canvi, mai no m'havia sentit més a prop del meu pare, des que va morir, com en fer aquest viatge. Més o menys al seu costat, acompanyant-lo amb la imaginació”.
I prossegueix: “Sóc més gran del que ell va ser quan ens va deixar i potser el veig amb la indulgència amb què mirem els més joves, inclosos els joves que nosaltres mateixos vam ser. Les ingenuïtats, les vanitats, el desig de convertir-se, encara que sigui en la fantasia o en la literatura, en qui a un li agradaria ser. Les aspiracions incomplertes, les frustracions, la inquietud insaciable. Tot és comprensible perquè per tot hem passat. Qui més qui menys convivim amb alguna dosi de mentida”.
Monegal no va assistir al funeral del seu progenitor. Aleshores només era un nen, orfe precoç. Algú va pensar que no calia sotmetre'l a aquell tràngol. Seixanta anys després, gràcies a aquest llibre, sabem que va encertar: “El seu record em permet, com si fos ara mateix, acariciar amb dos dits de nen les cicatrius dels forats de bala a la seva cuixa”. No es pot dir més coses amb menys paraules.