Els premis, Joan Carles I, Thomas Bernhard i les sabates

En assabentar-me que l'associació Lire la société (llegir la societat) lliuraria aquest dissabte al Parlament francès el premi al millor llibre polític de l'any a Reconciliació (ed. Planeta) les memòries de Joan Carles I, em vaig precipitar a llegir-lo. És estupend. Cosa que ja suposava, sabent que el seu “negre” és Laurence Debray, que va estar dos anys a Abu Dhabi, visitant gairebé cada dia el Rei, per donar-li forma. Laurence Debray és l'autora de Filla de revolucionaris (ed. Anagrama), un llibre i testimoni la lectura del qual no em canso de recomanar.

Reconciliació és un llibre clar, entretingut, ben estructurat, il·luminador sobre la trajectòria política i vital del Rei que ara viu a Abu Dhabi, com a víctima d'una maledicció o un encanteri familiar: el seu pare, el seu avi, i els seus besavis van conèixer l'exili. El de Joan Carles no és pròpiament un exili, ja que pot tornar a Espanya quan vulgui, no té causes pendents amb la Justícia ni amb Hisenda. El desterrament és un últim i amarg servei que rendeix a la institució que tant d'esforç va posar a restaurar i consolidar.

Alguns, al nostre país, sobretot portaveus de l'extrema esquerra i de la premsa, han criticat Reconciliació per ser una autobiografia autojustificativa, que passa de puntetes per certs episodis del seu regnat. Però totes les biografies són així. Ningú és tan ximple per explicar la seva vida amb el propòsit de denigrar-se. Un, quan es pentina davant del mirall, procura donar bon aspecte. I si escriu la seva vida, explica el que li dóna la gana, com és natural.

Els premis agraden

Doncs la important entitat esmentada, i d'altres –no és l'únic premi que ha obtingut— ho valora com una aportació significativa a la història i ho celebra ni més ni menys que al Parlament, seu de la democràcia francesa. No és la primera vegada que aquí s'ignora o es menysprea un autor, i després França el descobreix i l'exalta. Potser això hauria de fer-nos pensar.

Mentre escric això, s'atorga (a l'escriptora argentina Samanta Schweblin) el premi d'Aena, societat participada per l'Estat, dotat amb un milió d'euros, que s'ha fundat, i concedit ara per primera vegada, per distingir el millor llibre publicat l'any anterior, segons el criteri d'un jurat.

Alguns periodistes l'han criticat per obscè i populista, no sense motius. Tampoc sense motius, cap literat ha manifestat cap objecció.

Els premis sovint agraden a qui els guanya. A ningú li amarga un dolç. Excepte, potser, a Thomas Bernhard.

L'any 2009, és a dir, vint anys després de la seva mort, es va publicar la hilarant memòria Els meus premis, en què el novel·lista austríac explicava les circumstàncies en què al llarg dels anys li van concedir una dotzena de premis, i els seus pensaments i sensacions sobre el fet d'haver-lo guanyat, sobre la cerimònia de lliurament i sobre els membres del jurat. Cada capítol, un premi.

En alguna ocasió, en el seu discurs d'agraïment, en comptes d'agrair va aprofitar per criticar el seu país, els estaments culturals, els jurats. Li semblava que en comptes de distingir-lo l'humiliaven i el posaven en una posició ridícula.

Això sí, acceptava sempre tots els premis que se li concedissin, però només per la dotació econòmica. Bernhard tenia una afició cara, que era comprar al seu país boniques cases mig enrunades, i restaurar-les acuradament. Els premis li anaven molt bé per finançar aquesta afició. Estranya afició, d'altra banda, ja que vivia sol i no podia gaudir de totes aquestes grans cases.

Perorata sabatera

La seva acidesa en la crítica als jurats era ferotge. En un d'aquests premis, després de la cerimònia, conversa amb un membre del jurat, també escriptor. Parlen de banalitats, del calçat. L'home li recomana vivament que, a l'hora de comprar-se unes sabates, esperi a l'estiu. És quan s'han de comprar les sabates, perquè a l'estació calorosa els peus es dilaten una mica. Si aleshores t'hi van bé, si no et fan mal ni et fan rascades, ja no te'n faran durant la resta de l'any. No havia de comprar-se sabates a l'hivern, sota cap concepte. És tan emfàtic i està tan satisfet del seu coneixement sobre el tema del calçat, que Bernhard no pot evitar riure's per dins.

Aquella va ser l'última vegada que van parlar. Després aquell escriptor i membre del jurat va morir. I Bernhard conclou el seu relat dient que d'aleshores ençà no ha pogut veure un llibre d'aquell escriptor, ni llegir un article sobre la seva literatura, ni sentir-ne esmentar el nom, sense recordar automàticament la seva perorata sobre les sabates.

Caldria anar amb compte. Caldria ser molt callat. Lacònic fins al mutisme. Correm contínuament el risc que, quan faltem, algú ens recordi només per alguna perorata sabatera.