En sentit estricte, en periodisme únicament existeixen dos gèneres: la crònica –el relat d'un fet, que admet un grau més gran o més petit de profunditat i llibertat estilística– i la conversa amb un personatge. No n'hi ha més: la informació només és el material en brut amb què treballa qualsevol periodista, no el seu resultat, que depèn –encara– del talent de aquesta classe d'escriptor (en extinció) que es dedica a fer diaris, com altres escriuen poemes, novel·les, pel·lícules de cinema o peces de teatre. Les entrevistes, al seu torn, poden ser de dues estirps: testimonials o subjectives, com aquells retrats pictòrics que no es limiten únicament a reproduir una figura, sinó que projecten un caràcter.
No són fórmules antitètiques: les millors peces del gènere, vegeu per exemple les converses que històricament han publicat revistes literàries com The Paris Review (teniu una colossal col·lecció d'aquestes editada en català per Acantilado) són capaces de combinar ambdós registres discursius. Entrevistes que documenten i que, alhora, immortalitzen aquell instant decisiu que defineix una vida; en aquest cas, la d'un escriptor. Els entrevistadors amb més talent –en contra del que se sol pensar– no són qui registren amb fidelitat tot el que diu l'entrevistat, que sempre corre un risc en confiar generosament les seves paraules –això és: la seva mateixa identitat pública– a un perfecte desconegut.
L'escriptor xilè Roberto Bolaño
Els millors entrevistadors són aquells capaços de captar la veritable personalitat d'un subjecte a través d'un interrogatori limitat en el temps i en l'espai. No és una tasca fàcil, ja que la perdurabilitat d'aquest gènere periodístic depèn tant de la voluntat del protagonista –que mai no ha de ser el periodista– com de la creativitat de qui rubrica la trobada, responsabilitzant-se així de la seva fidelitat al model.
El llibre d'entrevistes amb l'escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003) que acaba de publicar Alfaguara –Notes per a una biografia– reuneix més exemples d'aquesta primera classe d'entrevistes (les testimonials) que de les segones, que són una fruita més estranya i prodigiosa. Trobem en aquest volum, sorprenentment publicat sense índex (no n'hi ha un de general, tampoc un d'onomàstic) i a càrrec d'editors anònims, un Bolaño que parla a primera sang sobre la seva vida, els seus llibres, la seva idea de la literatura, les seves penúries com a immigrant llatinoamericà i els seus darrers deu anys com a esdeveniment editorial, abans de ser portat en braços al Parnàs de la literatura contemporània en català.
El volum reuneix diferents materials de transport –un total de seixanta converses: unes circumstancials; altres, més substantives– d'una vida ferotge i literària, atzarosa i imprevisible. Però, al marge dels mèrits d'aquesta compilació, que no ha volgut ser integral, ja que prescindeix de peces importants, com la famosa entrevista amb Mónica Maristain, o l'antologia (prèvia) feta per Andrés Braithwaite, i el criteri de composició del qual (suposem que validat pels seus hereus) Alfaguara no revela en cap moment, renuncia a fer un mínim exercici d'ordenació i interpretació de la poètica de l'escriptor xilè, cosa que hauria estat molt pertinent per als lectors que encara no hagin llegit ni la narrativa ni la poesia de l'autor de Els detectius salvatges.
'Els detectius salvatges'.
El llibre se'ns presenta a més amb truc: com si fos una obra sortida de la mateixa ploma de Bolaño, quan l'únic autor intel·lectual d'una entrevista és l'entrevistador (qui selecciona, compon i reprodueix el que diu el seu interlocutor), no l'entrevistat, que en aquesta classe de converses no és més que una presa. Encantarà, sens dubte, als devots de l'autor xilè. Les seves converses, ordenades de forma cronològica, i que comença després de l'arribada de Bolaño a Espanya, procedent de Mèxic –període del qual figuren dos diàlegs– fins a la seva primeríssima mort, permet albirar l'evolució personal de l'escriptor xilè, encara que no ajudi tant a indagar en la progressió de la seva literatura.
Bolaño respon obertament a tot el que els seus diferents interlocutors li pregunten. Ho fa a més amb suma brillantor i una evident seguretat. Un dels mèrits d'aquest llibre és tornar-nos, encara que sigui en diferit, a un escriptor molt viu, en plena possessió de les seves qualitats i amb una indubtable capacitat per condensar les seves experiències en frases que semblen sagetes. Però també és un entrevistat que es repeteix en recordar les seves inseguretats, amistats, viatges o vivències biogràfiques. No tant per la seva voluntat, sinó perquè els entrevistadors, per norma general, tendeixen a preguntar-li el mateix una vegada i una altra. Per això en aquestes Notes per a una autobiografia trobem passatges memorables al costat de confessions passatgeres o reflexions rutinàries i ja conegudes, que fan del conjunt una col·lecció de xerrades interessant però també irregular.
Cada bolanyista pot doncs triar el plat que prefereixi d'aquest menú. Des dels anys salvatges a Mèxic, capitanejant el minúscul grup dels poetes infrarrealistes, al retorn –coincidint amb el cop d'estat de Pinochet– a Xile, on viuria un thriller de terror polític; sense oblidar els mítics anys setanta, humitat i carn, al carrer Tallers del centre històric de Barcelona, on aquell xilè desconegut, que un dia et podia servir un cafè (va ser cambrer) i l'endemà vendre't una bagatel·la de bijuteria, va quedar subjugat per la llibertat d'un país que sortia d'una dictadura i encara no coneixia la cendra del desencís.
'Notes per a una biografia'.
Aquestes confessions aixequen acta del Bolaño menestral dels seus llunyans començaments espanyols, però no revelen massa coses sobre la seva intimitat –conservada en llibretetes, quaderns i cartes personals que els seus hereus no han volgut fins ara publicar–, al marge del fet de viure a prop (però no matrimonialment) de la seva dona i el seu fill, de la fugida de Barcelona a la recerca d'un lloc on no el conegués ningú. Així va trobar Blanes, una petita Atenes, el seu definitiu paradís espartà.
Les entrevistes registren també les seves preferències literàries (Borges, Cortázar, Burroughs, Parra, Lihn) i els seus descarts poètics; parlen de la seva predilecció per ser estranger a qualsevol lloc abans d'exercir com a ciutadà xilè, de la seducció per la cultura beatnik, de la “imbecil·litat” d'aquells –va ser el seu cas– que en la seva adolescència decideixen que seran poetes maleïts –“la literatura és un camp ple de falsos prestigis, de galls inflats i de màfies”–, del seu escepticisme davant les trampes de l'èxit o sobre la seva incapacitat (relativa) per a la nostàlgia.
El Bolaño més jove té molt de l'esperit medieval dels goliards: juganer, burlesc, provocador, irresistiblement intel·ligent. A mesura que passen els anys i se succeeixen les entrevistes, sense perdre la seva capacitat per al riure, l'escriptor es torna més greu i sec, potser a causa de la malaltia i la lògica premonició de la mort. En aquest llibre sentim dir a Bolaño que no existeix la immortalitat. Ens adverteix també que tots (inclosos genis com Cervantes i Shakespeare) estem condemnats a l'oblit i a la desaparició. I, tanmateix, és algú que confessa: “El més bonic d'estar viu és que tenim memòria, memòria del que ens ha passat a nosaltres i memòria de l'altri”. Sic transit gloria mundi.