El jazz, un bon glop i llargues converses amb els seus amics. I, si pot ser, en un bar que recordi que Barcelona va ser una ciutat amb una identitat pròpia. En aquest ambient s'hi sent a gust Javier Melero, un referent en el món de l'advocacia, que ara sent una “desconnexió psicològica i sentimental” amb la seva anterior professió.
Gaudeix escrivint, i acaba de publicar Crims decents (Tusquets), una novel·la "escrita en quatre mesos" en la qual es distingeixen les seves influències: Raymond Chandler i Dashiell Hammett, els pilars de la novel·la negra nord-americana. A l'obra, Melero dissecciona el món de la justícia i els poderosos de Barcelona, una ciutat que també queda retratada. Melero no en té cap dubte: “Els rics mai se senten rics i poden fer coses molt més sofisticades que tirar la seva dona pel balcó”.
A la presentació de la novel·la, a la llibreria La Central, i a través d'un diàleg amb la periodista i presentadora de TV3, Helena Garcia Melero, el lletrat reconvertit en escriptor –la seva anterior novel·la Fràgil virtut ja apuntava una potencialitat enorme—ha donat compte del seu joc amb la realitat.
La periodista Helena Garcia Melero i el lletrat Javier Melero, a La Central
L'advocat Rovira, protagonista a la novel·la, “Ets tu?”, li etziba Helena Garcia Melero. “No”, contesta l'advocat que ha deixat de ser-ho, però, és clar, hi ha moltes de les seves vivències que han estat prestades per a la ficció. I hi apareixen fiscals i advocats, que poden ser identificables, com el seu amic Cristóbal Martell.
Ara Melero escriu “sense fre de mà”, tranquil perquè ja no ha de defensar cap client que es pugui sentir perjudicat. Amb tots els sentits posats en l'escriptura –Melero col·labora des de fa anys en publicacions on ressenya llibres i escriu sobre música—l'autor de Crims decents ha assenyalat que la veritat “està sobrevalorada”.
El món de la justícia intenta arribar a “veritats judicials”, a conclusions que s'han pogut provar i jutjar. Una altra cosa és la veritat real, que, potser, mai es pugui conèixer del tot.
Portada del llibre de Javier Melero
Amb les preguntes incisives de Garcia Melero, que buscava un cos a cos per entendre què passa avui en el món de la Justícia, amb tants casos oberts, Javier Melero ha defensat que els advocats el que fan és “tirar pales de terra sobre la veritat” per poder defensar un client.
Amb el to de qui gairebé ho ha vist tot, Melero ha justificat el pacte, el fet que els fiscals i els advocats defensors puguin establir acords abans d'arribar a judici. “Als Estats Units el percentatge de pacte arriba al 95% dels casos, i em sembla bé”, sentencia.
Perquè una altra cosa és el que pot passar en aquests moments, que per a Javier Melero s'assembla a una “cacera de bruixes”. Per això, la presumpció d'innocència és essencial: “És la frontera que separa una democràcia d'una cacera de bruixes”, insisteix.
Ara bé, què li interessa al literat Melero? La condició humana, és clar. I la novel·la negra permet aquesta anàlisi social, amb un retrat de la societat catalana, en particular la de Barcelona, i amb una lupa de més augment sobre els rics de la ciutat.
"Sense pagar" als restaurants de luxe
“Els rics mai se senten rics i poden fer coses molt més sofisticades que tirar la seva dona pel balcó”, clama Melero, amb un cert gust pel canvi de tendència que ha detectat. El sistema judicial ha passat, al seu parer, d'ensanyar-se amb els pobres “a trobar rèdit social sent cruel amb els poderosos”.
L'altra gran atenció del novel·lista se centra en la ciutat de Barcelona. Melero, veí de l'Eixample, assegura que el seu terreny de joc és molt petit, que es mou poc, gairebé com si visqués “a Olot”. I és que la seva percepció és que la ciutat ha perdut identitat i determinats barris són ara gairebé com experiments urbanístics, com Poblenou. “Sembla que des del cel llencin edificis, que es van ubicant sense coherència, al costat de tallers dels anys cinquanta”, assevera, "per no parlar de la proliferació de supermercats de 24 hores".
Amb aquest to sempre irònic, sarcàstic en realitat, amb un cert cinisme, amb una distància que li permet crítiques enverinades, Melero insisteix que els rics de la ciutat fan i desfan. “No tinc res en contra d'ells, de fet he conegut molts més rics que pobres”, diu Melero, després d'afegir que ha menjat als millors restaurants “sense pagar mai, és clar”.
I, per això mateix, ja no pot anar a aquells mateixos llocs. O això diu el novel·lista, com si ara exercís de personatge de la seva novel·la. Prefereix aquells tuguris o cases de menjars modestes, que conviden a veure una pel·lícula de cinema negre, amb molt de fum amb la música sempre envoltant de Miles Davis.