L’explorador sent el silenci profètic de Delfos, el santuari de l’Antiguitat, on busca el “coneix-te a tu mateix” i escolta el murmuri de la font de Castàlia, on Apol·lo recupera l’alè després de baixar del Mont Parnàs. La seva taula de treball és la imatge caòtica d’una cartografia impossible en què l’explorador intenta penetrar al cor de l’enigma.
Cada cas és un nou misteri. Així ho va entendre Lord Byron en viatjar fins al Cap Sunió seguint el rastre de Pausànies, el geògraf de l’Antiguitat (c.110-180), l’única obra del qual, Descripció de Grècia, va servir de guia al poeta britànic per arribar al promontori que emergeix altívol sobre el golf Sarònic i les illes.
Amb la fulla de la seva navalla, Byron va cisellar el nom del corògraf en una de les columnes del temple de Posidó, déu del mar i dels terratrèmols. A la biblioteca del Trinity College de Cambridge, el sisè baró de Byron havia llegit Hesíode, Píndar o el mateix Ovidi, però la seva inspiració toponímica i mitològica prové de Pausànies, el gran explorador de l’Hèl·lade.
Pausànies, nascut a l’Àsia Menor i contemporani de Marc Aureli, descriu les regions centrals i meridionals del continent grec amb gran minuciositat, explicant no només els edificis, les obres d’art, les àgores de les ciutats que visita, sinó que també relata les gestes dels seus habitants, explica la història del lloc, marcada pels herois i els seus déus.
Portada del llibre d’Olalla
Els deu llibres que constitueixen la Descripció de Grècia s’exposen com una periègesi, o un “recorregut guiat” que no van valorar els seus contemporanis i que, durant segles, va dormir, conservat en lligalls, a la biblioteca florentina dels Mèdici.
No s’han d’oblidar les descripcions exactes de Pausànies, traduïdes a l’anglès i pistes de l’arqueòleg Heinrich Schliemann que va descobrir Troia, el 1864, a partir de la lectura d’Homer. Schliemann va mostrar al món els escenaris reals de la Iliada estesos per tot el Peloponès.
És fàcil recordar la més bella de les divinitats hel·lenes, Afrodita, “sorgida de l’escuma del mar, senyora del murtre, la rosa, les petxines, les colomes, els cignes i els pardals”.
Però no és tan agradable assabentar-se que ella, mestressa de l’amor i del desig, va néixer dels testicles d’Urà, un déu antipàtic que inspira el nom d’un planeta més enllà del cinturó d’asteroides. El mateix passa amb Rea i Cronos, germans i cònjuges, quan ens adonem que va ser el mateix Cronos qui va llençar al mar els genitals del seu pare.
Hi ha altres exemples més digeribles, com el de Demèter, deessa de la fertilitat, feliçment casada amb un fill de Zeus, a l’oracle de Patres i refugiada a la Cova de Melena, descrita per Pausànies en el seu relat sense fi en què s’exposa l’eclosió de la vida i l’assecament de la mort.
Rebel·lió contra Zeus
La litúrgia de Demèter tenia lloc a Samotràcia, l’illa on se celebraven grans cerimònies en honor a la deessa. En una altra illa, Samos, el mateix narrador llatí, que escrivia en grec, explica que els seus habitants sostenien el santuari d’Hera, prop del mont Cocigi, on “Zeus, utilitzant la forma de cucut, aconsegueix refugiar-se al regaç de la seva germana Hera i jeuen junts, embolicats en un núvol daurat”, que la mateixa deessa dispersa cada any a Nauplia, on recupera la seva virginitat abans de perdre-la de nou.
Quan es casen, la parella rep “les famoses pomes del Jardí de les Hespèrides”. Però la rivalitat es renova quan Hera encoratja una rebel·lió contra Zeus en què participen Posidó i Atena; i, finalment, la nereida Tetis allibera el déu més gran al mateix Olimp.
La història interminable recorre centenars de racons avui encara desconeguts o tot just connotats per l’exploració permanent dels orígens de la civilització occidental.
Recórrer l’essència de la geografia dels clàssics; les seves milers d’històries interminables. Sentir l’emoció de l’esforç en la recol·lecció de la càrrega cultural de Grècia, seguint un temps ja sepultat al segle primer del nostre calendari. Així confessa haver-se sentit Pedro Olalla en la confecció definitiva de l’Atles mitològic de Grècia (Eclecta Editorial), una obra narrativa, no enciclopèdica, però sí molt extensa, la primera edició de la qual, molt menys extensa, data de 2003, després de recórrer Grècia en una furgoneta de segona mà convertida en autocaravana.
Olalla, hel·lenista establert a Atenes i guanyador del premi Arts i Lletres de l’Acadèmia grega, extreu de l’entranya de la terra les restes soterrades de les creacions dels humans, en honor als déus, en els llocs recòndits que només arriben a interpretar els molt iniciats.
Rescata coves perdudes en planes insondables o en muntanyes sense aparent memòria que conserven la petjada dels mites sobre les seves pedres anònimes i fosques.
Al seu pas, ressonen les veus d’Homer i Hesíode, els laments d’Agamèmnon o el crit dels Argonautes. Olalla visita a peu els llocs sagrats, uneix l’excavació amb el geni del lloc; recorre Atenes, Dafne, Peracora, Eleusis, Argos o Nauplia; arriba a la cova del lleó de Nemea, aquella bèstia que Hèracles va doblegar en el primer dels seus treballs; vincula la precisió històrica amb la narració meravellosa, situada fora del temps.
El seu Atles és el resum d’una unió de contraris sobre el mite prometeic enaltit al vuit-cents per tres romàntics inigualables: el líric Percy Shelley, el fràgil John Keats i el huracà Byron, mort a Missolongui, porta del Golf de Corint, durant la guerra contra els turcs.
L’illa de Nemea
Alguns dels genuïns romàntics alemanys també van seguir la senda de Pausànies per incorporar a l’art la inspiració mitològica. Especialment Hölderlin, un dels poetes veritablement enormes de la lírica alemanya, vate pur de sòlida formació religiosa, la seva elevada semiótica comparteix el mèrit amb Himnes a la nit de Novalis.
“Zeus, déu del cel i de l’Olimp, pare de déus i herois, senyor de la llum, del llamp i dels meteors, habitant del roure i portador del ceptre i de l’àguila”.
Després de Sunió, l’atles travessa l’illa de Nemea, el ninfeu de Posidó, coves i cavitats esculpides pel mar. Arriba fins a Salamina, el regne d’Àiax Telamoni, el valent guerrer a les muralles de Troia, enfortit per la pell de lleó amb què l’abilla Hèracles per fer-lo invulnerable.
Lluita al costat de l’inexpugnable Aquil·les, príncep de Ftia, banyat en néixer a l’Estígia, el corrent d’aigua que el fa gairebé immortal.
El cicle és impossible a més d’immaterial; un Atles de gairebé 700 pàgines ple de mapes, rutes màgiques, superhomes i mites assolibles dominats per déus fràgils a la temptació de la terra.