José María Valverde: un segle de mestratge i rigor intel·lectual

“Jo aspiro que només diguin de mi el dia de demà que he estat un bon deixeble d'Antonio Machado”. Amb aquesta admirable humilitat va resumir en alguna ocasió José María Valverde (1926-1996) la seva impressionant tasca intel·lectual en tants camps del saber. Poeta, traductor, assagista i historiador de les idees, Valverde va ser una figura amb la qual tots els que ens hem dedicat a les lletres hem contret, d'una manera o altra, un deute considerable. Format en filosofia, aviat va demostrar una pionera vocació de comparatista que el va portar a desenvolupar una visió molt àmplia i zenital de la cultura europea, encara a resguard de la crisi de la transmissió pròpia d'aquest segle i basada en un culte al llenguatge que per les mateixes raons ens resulta avui encara més pertinent i vibrant que aleshores.

Després d'uns anys de lector d'espanyol a la Universitat de Roma, Valverde es va doctorar amb una tesi sobre Humboldt i la filosofia del llenguatge (1955), que d'alguna manera va marcar el rumb de la seva trajectòria hermenèutica, basada en la identitat entre ésser i llenguatge que sempre defensaria en els seus estudis. El 1956, amb només vint-i-nou anys, va guanyar la Càtedra d'Estètica de la Universitat de Barcelona, on va desenvolupar una vocacional tasca pedagògica, potser per a ell la més important de totes les que va exercir, convençut com sempre va estar de la primacia de la paraula directa, el contrast i el simposi sobre la crítica textual. Ja el 1957, va publicar amb el seu amic i col·lega Martín de Riquer una primera edició de la seva monumental Historia de la Literatura Universal, un llibre amb el qual molts ens vam educar i que d'alguna manera va constituir la nostra primera experiència del cànon, la mateixa idea que després seria impugnada sense que s'hagi aconseguit substituir ni descartar de cap manera convincent, més enllà d'una constant ampliació que ja era en la seva pròpia gènesi.

L'any 1965, després de l'expulsió de la Universitat, per part del Govern de Franco, dels professors Enrique Tierno Galván, José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo, Valverde va ser l'únic a solidaritzar-se amb els seus col·legues i va renunciar a la seva càtedra, un compromís que va resumir en la llegenda, justament cèlebre, amb què va rubricar la nota que va enviar a Aranguren: “Nulla aesthetica sine ethica, ergo, apaga y vámonos”. Valverde, la seva dona Pilar Gefaell i els seus fills es van exiliar llavors als Estats Units i el Canadà, on el professor va treballar en diferents universitats i es va dedicar amb especial intensitat a la traducció literària. Molts anys després, ja mort Valverde, es sabria que un dels pocs a intercedir a favor de l'exiliat va ser Martín de Riquer, qui, tot i estar a les seves antípodes ideològiques, sempre va defensar l'excepcionalitat del seu amic, així com la seva especial sintonia amb els estudiants. Valverde no tornaria fins al 1976.

Com tants de la seva generació, José María Valverde va transitar d'una juvenil militància falangista a postures marxistes, molt influïdes en el seu cas pel seu cristianisme de base, proper a la teologia reformista de Karl Rahner. Es podria dir que Valverde va acabar sent comunista a força de cristià. Riquer, que havia format part del bàndol nacional i era un catòlic conservador (“jo sóc d'abans del Concili… de Nicea”, aclaria amb el seu impagable sentit de l'humor), solia resumir-nos la ideologia del seu amic i la seva dona amb carinyosa malvolença: “Els Valverde són molt bona gent, no tenen pecat original”. Passats els anys i superades les controvèrsies ideològiques, queda l'exemple d'una amistat indestructible i d'una confluent ambició intel·lectual de la qual ens continuem beneficiant, encara que al mateix temps mai deixem de constatar, generació rere generació, la desoladora ingenuïtat política de les persones intel·ligents.

Gabriel Ferrater, un altre gran amic de Valverde, en assabentar-se de la seva exemplar renúncia, li va deixar a casa seva un poema escrit per a l'ocasió que es va incloure en el seu darrer poemari, Teoria dels cossos (1966). Es titula 'Per a José María Valverde' i, com sempre en Ferrater, sobretot en la seva poesia més tardana, està ple d'endevinalles, referències de cenacle i missatges que només podia entendre l'interlocutor privilegiat: (“Oh, aquests que peonen, encantats / súbdits d’un rei de Babilònia! / Cap aigua viva no et demanen. Van / a la seva: pols, i l’ofec segur de parsimònia. / Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa’t només / empassar. La negror d’èsser sol. Tres dies / plega-t’hi, groc roent com un metre de fuster. / Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?)

Ferrater, que era un descregut, tant en l'àmbit ideològic com en el religiós, deslliga la decisió del seu amic de qualsevol il·lusió o submissió col·lectiva (dels que “van a la seva”), sabent que l'“aigua viva” evangèlica, la veritat personal de Valverde, no és el que li demanen. Per a ell el rellevant era la negra nit de la solitud en el ventre del Leviatan estatal que sempre suposa la resistència, encara que al final, en una bella giragonsa de concessió amistosa, el poeta admeti la possibilitat d'una redempció futura, tal com Josep Carner havia suggerit en el seu Nabí pel desenllaç de la faula de Jonàs i la balena, prefiguració de la resurrecció de Crist. Encara que desesperadament codificada per la concepció high brow que Ferrater tenia de la poesia, es tracta d'un dels tributs d'amistat més bells i complexos que s'han escrit. En justa correspondència, quan Ferrater es va suïcidar el 1972, Valverde li va escriure un poema en què li feia veure que, en el fons, també ell havia estat creient: “‘Mi horizonte se me ha cerrado’ / un día dejaste caer / pasada, como excusándote / por mostrar tan poco interés / hacia todas las trascendencias / y todo lo que fuera fe. / Sin embargo, lo desmentías / con tu manera de querer / a tanta gente, sobre todo / si era sencilla y sin doblez, / o como un niño, enamorándote / de una mujer y otra mujer”. (“‘El meu horitzó se m’ha tancat’ / un dia vas deixar caure / de passada, com excusant-te / per mostrar tan poc interès / cap a totes les transcendències / i tot allò que fos fe. / Tanmateix, ho desmenties / amb la teva manera d’estimar / tanta gent, sobretot / si era senzilla i sense malícia, / o com un nen, enamorant-te / d’una dona i una altra dona”.)

Abans que poeta i assagista, Valverde va ser per a molts de nosaltres un traductor que va posar al nostre abast una impressionant varietat d'escriptors, des de Shakespeare, Goethe, Dickens, Hölderlin o Novalis a T. S. Eliot, Joyce, Rilke, Emily Dickinson, Thomas Merton o Saul Bellow. Ben format també en llengües clàssiques, li devem fins i tot una bella versió dels Evangelis. Sovint denostades sense fonament, les seves traduccions, si bé irregulars, com no podia ser d'una altra manera en algú que va haver de guanyar-se la vida traduint a preu fet a l'exili, són en alguns casos molt meritòries i en ocasions excel·lents. La seva versió de l'Ulisses de Joyce, per exemple, és en molts sentits encertada i rigorosa, com vam poder comprovar en la revisió que vam fer a Lumen pel centenari de la novel·la. Com en tota traducció, hi havia decisions mal envellides, algunes distraccions i a vegades una excessiva literalitat, però en conjunt es tracta d'una feina seriosa i respectable, sobretot tenint en compte l'enorme dificultat de la tasca.

El mateix passa amb la seva traducció de Moby Dick de Melville, una obra d'una intimidant complexitat de registres que Valverde va resoldre amb inspiració i pertinència, sens dubte afavorit pel seu propi coneixement enciclopèdic i teològic. En poesia hi ha una gran diferència entre les seves versions més aviat insípides d'Eliot i les molt més fines de Rilke, el poeta amb qui, juntament amb Machado, més afinitat sentia. De fet, Valverde ens va ensenyar que Rilke va tenir de seguida una natural ressonància en l'àmbit hispànic, a una banda i altra de l'Atlàntic, gràcies a que en espanyol s'havia evitat majoritàriament la línia que va de Mallarmé a Eliot. I encara més, la seva especial atenció a aquest extrem ens ajuda avui a detectar les eloqüents confluències subterrànies entre la lírica de Rilke i alguns aspectes de la poesia i el pensament d'Antonio Machado. En una carta en què li parlava de la mort de Leonor, li deia Machado a Unamuno: “Hi ha quelcom immortal en nosaltres que voldria morir amb allò que mor”. La frase podria utilitzar-se per sintetitzar l'empresa ontològica que Rilke duria a terme en el cicle que va de les Elegies de Duino als Sonets a Orfeu.

L'obra assagística de Valverde va ser moltes vegades secundària de la seva tasca com a traductor. Una bona part dels estudis que ens va deixar són de fet pròlegs o introduccions a les seves versions de Hölderlin, Merton, Rilke, Goethe, Eliot o Whitman, avui recollits en el segon volum de les seves obres completes, titulat Interlocutores (Trotta), amb un magnífic pròleg de Jordi Llovet, el més lleial dels seus deixebles. Com a crític, Valverde es va moure amb una gran soltura i autoritat pels laberints de la història de les idees, però sense deixar-se temptar en cap moment pel que Antoine Compagnon ha anomenat el “dimoni de la teoria”, aquesta desconfiança envers el text i l'autor que es va imposar a partir de la dècada de 1970 i que va acabar convertint en un galimaties bona part dels estudis literaris imperants a les universitats occidentals. El retorn al common sense i la restitució del gust que va propugnar Compagnon fa pocs anys ja eren en el tremp interpretatiu de Valverde, capaç d'exposar qüestions complexes amb claredat i vocació pedagògica, però sense renunciar al mateix temps a l'alçada que exigia l'autor comentat.

Com a poeta, Valverde va aconseguir fer-se un lloc en la tradició meditativa que sovint va invocar en els seus estudis, des de la subjectivitat lírica d'Hombre de Dios a l'obertura machadiana als altres de Versos del domingo. L'atenció a Machado, a més, en detriment de les modes avantguardistes que van propugnar alguns poetes del 27, el va apartar de les corrents imperants de la seva època, convertint-lo, com sempre va desitjar, en un bon deixeble del seu principal mestre, a qui també va dedicar un estudi, un modèlic companion book que continua sent una guia imprescindible. La seva lectura va desenterrar la modernitat d'un poeta que, després dels estralls formals que li van succeir, havia quedat una mica desencaixat en la seva recepció, també, afegim ara, per la seva condició de màrtir ideològic. Però la veritat és que Machado, en la seva poesia com en la seva prosa, encara va per davant nostre. Com deia el mateix Valverde al final de la seva vida: “Tinc la sensació que ni tan sols he començat a llegir-lo”.

Quan es compleixen cent anys del seu naixement i trenta de la seva mort, la figura de José María Valverde constitueix un exemple d'honestedat, rigor intel·lectual i servei públic. Mestre di color che sanno, al voltant del seu mestratge van orbitar també bona part dels millors intel·lectuals i erudits del país, des de Francisco Rico, Eugenio Trías, Rubert de Ventós o Luis Izquierdo a Jordi Llovet, Fernández Buey, Rafael Argullol o Félix de Azúa, continuadors, cadascun a la seva manera, de la seva dedicació a l'Estètica o a la Literatura Comparada. Però probablement, si haguéssim de resumir el llegat de Valverde, més enllà de la seva atenció a la història de les mentalitats, n'hi hauria prou amb citar el títol del seu darrer poemari, Ser de palabra (1976) –amb el seu genitiu alhora ontològic i ètic– i aquests versos del poema titulat 'En el principio', resum del seu credo i de la pervivència del mateix:

“De pronto arranca la memoria, / sin fondos de origen perdido; / muy niño viéndome una tarde / en el espejo de un armario / con doble luz enajenada / por el iris de sus biseles, / decidí que aquello lo había / de recordar, y lo aferré, / y desde ahí empieza mi mundo, / con un piso destartalado, / las vagas personas mayores / y los miedos en el pasillo. / Años y años pasaron luego / y al mirar atrás, allá estaba / la escena en que, hombrecito audaz, / desembarqué en mí, conquistándome. / Hasta que un día, bruscamente, / vi que esa estampa inaugural / no se fundó porque una tarde / se hizo mágica en un espejo, / sino por un toque, más leve, / pero que era todo mi ser: / el haberme puesto a mí mismo / en el espejo del lenguaje / doblando sobre sí el hablar, / diciéndome que lo diría, / para siempre vuelto palabra, / mía y ya extraña, aquel momento”. (“De sobte arrenca la memòria, / sense fons d'origen perdut; / molt nen veient-me una tarda / en el mirall d'un armari / amb doble llum alienada / per l'iris dels seus bisells, / vaig decidir que allò ho havia / de recordar, i ho vaig aferrar, / i des d'aquí comença el meu món, / amb un pis destarotat, / les vagues persones grans / i les pors al passadís. / Anys i anys van passar després / i en mirar enrere, allà hi era / l'escena en què, homenet agosarat, / vaig desembarcar en mi, conquerint-me. / Fins que un dia, bruscament, / vaig veure que aquella estampa inaugural / no es va fundar perquè una tarda / es va fer màgica en un mirall, / sinó per un toc, més lleu, / però que era tot el meu ésser: / el fet d'haver-me posat a mi mateix / en el mirall del llenguatge / doblant sobre si el parlar, / dient-me que ho diria, / per sempre tornat paraula, / meva i ja estranya, aquell moment”.)