Samuel Beckett: les el·lipsis i els llampecs dels últims dies

“Només els ximples tenen moltes amistats. Tenir un gran nombre d’amics marca el grau màxim en el dinamòmetre de l’estupidesa”, va escriure, fidel a la seva encantadora misantropia, el gran Baroja, l’home dolent d’Itzea. Les veritats indiscutibles de la vida, com aquesta, solen ser desagradables i acostumen a tenir mala premsa. Sobretot en aquests temps en què la bondat es té per una obligació marcial i l’odi –aquest sentiment tan humà– ha passat a considerar-se un delicte gravíssim. Ara cal ser bo per decret, de la mateixa manera que un no pot limitar-se a (sobre)viure, sinó que ha de gaudir de la vida. Entre els dogmes de l’onada de bonisme que ens envolta figura la sacralització de la (falsa) amistat, que abans era un ritual celebratori, joiós i venerable que solia festejar-se amb alcohol, tabac i, sovint, deixant anar la llengua. 

A ningú ara se li acudiria tenir un amic i quedar amb ell per no parlar. I, tanmateix, l’indici més sòlid de la veritable fraternitat consisteix a estar amb una altra persona i no necessitar dir-li res. És un costum que sempre han practicat alguns britànics, educats en la discreció i amb l’envejable bon gust de no explicar als altres, ni sota amenaça de mort, la seva més estricta intimitat. El silenci en companyia és el gest més alt de respecte i d’apreci que existeix. L’escriptor Samuel Beckett i el poeta, traductor i assagista André Bernold van mantenir aquesta mena de relació fa quaranta anys. Quedaven i no sempre es parlaven. A vegades murmuraven coses. Altres es feien gestos. Moltes vegades no es deien res, igual que els personatges teatrals de Beckett, atrapats al bell mig de el no-res i ancorats en el buit. 

El dramaturg irlandès, premi Nobel, vivia a la dècada dels anys vuitanta a París. Apurava la darrera dècada de la seva vida, abans que un emfisema i un parkinson el recloguessin en un sanatori. Tenia 83 anys i era un mite absolut: pare del teatre de l’absurd, geni de l’avantguardisme, artista del minimalisme. Una criatura rara i elegant. Inoblidable. Els seus devots espiaven el portal del seu apartament (un modest habitatge del Boulevard Saint-Jacques) o rondaven pels carrers adjacents amb la vana esperança de contemplar, a una prudent distància, fruit del respecte i també d’un cert pànic, alguna de les seves passejades assossegades. André Bernold, bibliòfil i un lletraferit de llibre, va ser un més d’ells, però mai no hauria pogut sospitar que un dia, en una de les seves incursions a la caça de Beckett, el dramaturg irlandès li regalaria la seva cortesia. 

Es van conèixer en una trobada casual en un semàfor del districte XIV i, amb els llibres com a pretext, van començar una correspondència que acabaria en trobades regulars, sempre estranyes. Tres anys després de la mort de Beckett –“No vam tornar a l’Hotel Internacional, no vam buscar un altre [lloc], ja només va quedar el telèfon, i després el silenci definitiu”– Bernold va escriure un breviari (cent pàgines escuetes plenes d’escenes fragmentàries, com les trobades entre dos fantasmes) sobre aquestes cites. El llibre es va publicar a França el 1992 al segell Éditions Hermann. L’editorial barcelonina Edicions del Subsol acaba de traduir-lo al castellà –Anne-Hélène Suárez Girard n’és qui signa la traslació– en una edició concebuda per als fanàtics de l’irlandès, ja que es tracta d’un quadre d’ordre impressionista i subjectiu, més que no pas d’una biografia convencional. Bernold intenta retornar a la vida el Beckett crepuscular a través d’un retrat que té quelcom de cubista. La seva evocació de l’escriptor, suggerent i original, s’aparta de les hagiografies i de les diatribes sobre la seva literatura. 

La amistad de Beckett (1979-1989), que és com s’anomena aquest volum, on s’inclouen fotografies de John Minihan, ens parla d’un home septuagenari, amabilíssim i cortès, amb les mans plenes d’hematomes, que sortia de casa seva amb una sarró buit, que arribava al lloc de la trobada “de perfil, sense mirar ni a dreta ni a esquerra, ombra bruna que a vegades portava unes cartes o una bossa de tela marró, o una de plàstic, o una motxilla de color oliva (d’alguna botiga d’excedents de roba militar nord-americana o similar) en bandolera, bosses en què tan aviat, per regla general, no hi havia res, com hi havia un llapis i un full de paper, uns quants mocadors del mateix material, els cigars que em regalava, molt de tant en tant algun exemplar de l’últim avortament, com anomenava a vegades algun dels seus llibres per, tot seguit, si s’esqueia, destacar la qualitat de la impressió”. 

Aquell subjecte, en la seva joventut, havia estat secretari de James Joyce, l’autor de l’Ulysses. Havia jugat als escacs amb Marcel Duchamp. S’havia convertit en un dramaturg críptic, autor dels llibres més pessimistes del món, un avantguardista negre, un testimoni irònic de la vida humana. Era premi Nobel. Però res d’això no importava. “La seva meravellosa senzillesa” –explica Bernold– “venia de no ocupar-se de res, de la seva naturalitat a no ser res, d’abandonar sovint la seva capacitat de concentració i deixar-la errar davant seu, en un racó de la taula. N’hi havia prou amb acomodar-se allà amb ell; senties aleshores que el buit del moment, i també l’alegria, que l’alternança de zones grises i clares no eren sinó dos aspectes d’una mateixa actitud posada de manifest, sobretot, pel caràcter estrany de la seva bellesa. Perquè era estranya. Es solia dir que s’assemblava a la de l’ocell, a la de l’àguila. Certa vivacitat en girar, en abaixar el cap, una manera de passar sense transició d’un estat a un altre, tot això contribuïa, igual que el famós perfil, a envoltar d’espai la seva aparença”. 

Bernold no descriu un immortal. Escriu sobre un individu modest i proper que no es dóna importància a si mateix i que no semblava necessitar especialment companyia. Les trobades entre tots dos mai consistien a beure junts o a conversar. “No vam debatre, llevat de breument”. Les cites s’assemblaven a les posades en escena de les seves obres de teatre: gestos sense paraules, comentaris banals, una certa austeritat expressiva. A vegades una broma seca. Altres, ni això. L’amistat entre aquells dos homes semblava seguir un ritual: alguna confidència de bibliòfil, un whisky compartit, alguna crueltat en carn pròpia, la generositat amb què Beckett tractava tots aquells que s’hi acostaven per mostrar-li la seva admiració. 

L’escriptor irlandès semblava desmentir amb la seva actitud la conducta dels seus personatges, excepte pel seu laconisme. Per què aquells homes s’havien fet amics? Es diria que no existien motius poderosos perquè existís un vincle íntim entre ells. Beckett era una celebritat i  Bernold un exalumne de Derrida i Deleuze. El pont entre tots dos no portava a cap destí. La seva amistat no era finalista, sinó desinteressada. No perseguien res. No buscaven res. I no deixaria més fruit que els records compartits entre tots dos i aquest modest llibre que, ara que cap d’ells ja camina per aquest món, ens descobreix el secret de la veritable amistat, que és la que no té motius. “Aquesta senzillesa, que gairebé només els grans homes s’atreveixen a permetre’s, i el contrast de la qual mostra tot el que tenen d’extraordinari” (Fontenelle).