Gaziel o el prodigiós mestre del periodisme botifler

El coneixement és la raó essencial de la tristesa i la causa més habitual de la malenconia dels homes. “Com més entens certes coses, més desitjaries no comprendre-les”, va escriure Charles Bukowski, que identificava la saviesa vital amb l'escepticisme –en el millor dels casos– i estenia aquest vincle, en el pitjor, fins al pou de la depressió. Potser en la història de les nostres lletres no hi ha cap figura que representi millor aquesta relació siamesa –saber fa patir i la felicitat consisteix a ignorar– que Agustí Calvet (Gaziel), el gran periodista català de la seva època –al marge del mestre Josep Pla, que és un llibre a part– i un dels personatges més incomprensibles del seu temps, que va ser convuls, i de la posteritat, que és el regne de l'oblit. 

Igual que en el cas de l'autor d'El quadern gris –el millor prosista de la literatura en català, que no és el mateix que la literatura catalana– la seva vida es divideix, com tots els personatges heroics, en dues èpoques de signe contradictori, separades per un partaigües que té molt d'anagnòrisi. Pla, com és sabut, va viure una joventut brillant, golfa i viatgera com a corresponsal dels diaris catalans a les grans capitals europees, sobretot a París i a Berlín, on va coincidir amb Eugeni Xammar.

La Guerra Civil vindria a posar terme a aquesta existència despreocupada i cosmopolita –la imatge de la qual és un Pla jove i somrient, amb cara de murri, vestit amb un borsalino– i el va precipitar, en contra de la seva voluntat, però també amb una resignació no exactament estoica, sinó sacrificada, a la seva etapa com a fals pagès. És llavors quan neix l'escriptor amb boina, el filòsof agrari que fuma sense parar cigarrets de picadura barata, preferentment africana –“el tabac dels contrabandistes”–, que, entre whisky, tramuntanes i freds, disposarà les seves obres completes –amb la reescriptura dels títols anteriors a 1939, seguida de nous llibres i, cada setmana sense falta, el lliurament puntual dels articles del Calendari sense dates per a la revista Destino– al costat de la xemeneia de la seva masia. 

Gaziel mai es va sentir cridat a aquesta vida pagesa. Era un home urbà, civilitzat i tolerant, el màxim grau de bucòlic del qual es circumscriu als seus darrers anys a Sant Feliu de Guíxols, el seu poble natal. Estava fet d'una estranya barreja de materials: catalanista (ma non troppo) i cosmopolita, amb un horitzó ample que el fa desviar-se de la carrera acadèmica –tenia aspiracions de filòsof i un bon passar universitari com a objectiu– i es converteix (a París durant la Primera Guerra Mundial) en un periodista casual i sobrevingut, que era l'ofici-refugi de molts escriptors vocacionals, sense indústria a la qual acollir-se. 

L'historiador Francisco Fuster, professor a la Universitat de València, rastreja ara en un llibre –Insobornable (Galaxia Gutenberg), la primera biografia en espanyol de Gaziel, que va ser el pseudònim amb què sempre va signar els seus articles– la seva peripècia vital, també trencada en dues meitats per l'espiral de violència de la Guerra Civil, però modulada amb una intensitat diferent. Calvet va assolir aviat, impulsat per unes excel·lents cròniques sobre els seus febrils anys juvenils a la capital francesa, recollides al Diari d'un estudiant a París (1915), al qual van seguir altres títols d'articles com A les trinxeres o L'any de Verdun (tots dos publicats per Diéresis) una de les altes tribunes del periodisme espanyol –la direcció del diari La Vanguardia– i va encarnar, fins a la contesa espanyola, una figura desconeguda en l'ofici, on cohabitaven els periodistes d'infanteria, aquella gent sense pentinar, amb escriptors públics i intel·lectuals àvids d'influir en la política espanyola, disposats a més a destacar socialment. 

Gaziel va ser ambdues coses en un sol cos eucarístic. I una mica més: el periodista que va modernitzar l'històric periòdic de la família Godó fins a convertir-lo en un diari europeu, tasca sacrificada en la qual –sempre es queixaria d'això– no només no va ser ben pagat, sinó que va ser recompensat durant la primera postguerra amb una sorprenent ingratitud. Fuster, que ha dedicat llibres a alguns dels grans escriptors espanyols de començaments del segle passat –Baroja, Julio Camba o Azorín–, escriu biografies documentades, accessibles i fidels a la seva tasca divulgativa com a docent. Els seus assaigs se centren sobretot en els fets, que il·lustra amb el context històric i mitjançant cites i extractes tant de les obres dels autors que retrata com extretes de l'abundant bibliografia existent. 

Té tendència a fer compendis cronològics, ortodoxos i lineals que ajuden el lector a fer-se una excel·lent idea dels grans personatges de la cultura espanyola i penetrar (sense esforç) en el seu avatar existencial. El seu estudi sobre Gaziel no és, en aquest sentit, cap excepció: es tracta d'un llibre solvent i treballat, funcional, sense excessius lluïments, però amb l'afegit en aquest cas que es serveix de llibres i estudis escrits en català que no són coneguts pel lector en castellà, ja que no existeixen traduccions ni versions disponibles en espanyol. En les seves biografies, més descriptives que interpretatives, la filologia (que també és una disciplina històrica) juga un paper secundari i instrumental. 

D'aquí que trobem a faltar en els seus treballs una major profunditat en l'anàlisi literària, així com un cert risc compositiu que enriqueixi el seu notable esforç de registre i ordenació documental. En el cas de la vida de Gaziel aquest aspecte ens sembla cabdal. El periodista català –poc conegut per als lectors espanyols i objecte de manipulació per part de la cultura catalana oficial– es presta de manera natural, fins i tot fèrtil, a una interpretació dramàtica basada en les contradiccions, les amargors i les ambigüitats de la seva existència, que s'enquistarien durant la postguerra i en la seva vellesa, tan fèrtil literàriament, que és quan es converteix –segons la tesi de Fuster– en l'escriptor en català que sempre va voler ser. 

Nosaltres diríem que Gaziel va ser des de primeríssima hora, i sens dubte, un escriptor netament català, encara que triés fer la seva carrera periodística en espanyol –que també era la seva llengua pròpia– en comptes de limitar-se a l'estretor editorial de la seva altra llengua materna. Aquesta elecció, que Fuster ens presenta com si hagués estat obligada, en lloc d'un acte voluntari, és la causa a la qual es deu no només la seva admirable independència, sent un catalanista d'ànima, respecte al fenomen del nacionalisme més tancat, sinó també la constant campanya d'assetjament i descrèdit –amb acusacions de traïdor (botifler) i periodista infame– que durant molts anys va patir, fins i tot després de mort, per part dels qui creuen posseir el monopoli del segell de la catalanitat. 

Alguna cosa similar passa també amb la figura de Pla, a qui el nacionalisme dogmàtic tendeix a perdonar-li els seus pecats polítics, –així ho fa Xavier Pla a Un cor furtiu (Destino), com si els nacionalistes fossin sants, sent (com són) majoritàriament catequistes i beatets– i una discutible filiació franquista que, d'altra banda, va ser moneda comuna entre els grans industrials i la totalitat de l'alta burgesia catalana. Segons aquesta lectura, Pla va tornar, igual que un fill pròdig penedit, al català com a llengua artística per redimir-se del seu passat. 

Calvet hauria fet el mateix. Tot i que va rubricar –a l'exili i per exigència de Francesc Cambó, el seu protector davant la intempèrie laboral i econòmica– un manifest de suport al règim rebel de Burgos, Gaziel mai va ser franquista, com evidencia (Fuster ho explica amb encert) el seu exili interior, després de fugir de la França controlada pels nazis, a Madrid, on va haver de sobreviure –i no precisament amb comoditat– com a gerent de l'editorial Plus Ultra, en tenir totes les portes de la premsa tancades, com tants altres periodistes no afins a la dictadura. A aquest càstig s'hi van sumar els dos judicis polítics que se li van obrir per la seva tasca al capdavant de La Vanguardia, instigats pels seus propietaris. Va ser absolt de tots aquests càrrecs.

Gaziel va ser liberal, catalanista i europeu. Res a veure, per exemple, amb personatges com Carles Sentís, secretari de Rafael Sánchez Mazas, a qui Juan Ramón Jiménez sempre va acusar d'haver saquejat, després de la seva sortida d'Espanya per salvar la vida, la seva biblioteca personal. Calvet, que va començar col·laborant de jove amb La Veu de Catalunya i movent-se en cercles catalanistes abans de trobar el seu caràcter i el seu destí professional a La Vanguardia, la línia editorial de la qual, oberta i monàrquica, estava lluny dels devaneigs sobiranistes, va ser objectiu de l'enveja dels seus propis coetanis, que el van titllar de “mal català” senzillament per pensar i escriure com un home lliure, culte i intel·ligent. 

Des del no-res –una pensió d'estudiant a París– va arribar a la direcció (aleshores col·legiada) del gran diari de la Barcelona moderna gràcies al padrinatge del mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Durant anys, fins i tot quan errava en les seves opinions o no encertava amb les prediccions polítiques, va mantenir una alta capacitat d'anàlisi i una independència de conducta –solia defensar-se citant (en llatí) Aristòtil: “Amicus Plato, sed magis amica veritas”– que no podien sinó granjear-li una legió d'enemics dins i fora del periòdic dels Godó. 

Sobre aquells anys de pugnes i conflictes –sortia cada nit del diari sense saber amb seguretat si podria tornar l'endemà– va escriure a la seva Història de La Vanguardia (el seu llibre prohibit) i a les seves memòries (Tots els camins duen a Roma) o als seus diaris (Meditacions en el desert). En ambdues obres el seu testimoni, ja sigui mitjançant el·lipsis o per la selecció conscient del que tria explicar, intenta corregir aspectes del seu passat. Són llibres que s'han de llegir com a documents subjectius i impressionistes, quaderns íntims. No com un relat fidedigne de fets històrics. 

La Guerra Civil el va abocar a un amarg exili exterior (a París) que després es convertiria en una tortura interior. Durant gairebé dues dècades escriu només per a ell mateix –no podia publicar– i es reinventa, passada la cinquantena, gràcies als treballs editorials. És al final de la seva vida, davant el vertigen del temps perdut, quan pateix una conversió sentimental al catalanisme oficial, contra el qual havia escrit en els seus millors anys, quan postulava la seva renovació a l'europea. Opta llavors per usar el català per voluntat pròpia, igual que en el seu dia va triar l'espanyol com a llengua literària, i provoca, segons Fuster, una mena de ressurrecció a Catalunya. 

És cert que Gaziel presenta el retorn a la seva llengua materna com si fos Ulisses tornant a Ítaca. És una bella imatge, però l'astut heroi de l'Odissea no va deixar la seva illa obligat, sinó per conquerir els honors i el botí d'una guerra –la de Troia– que en el cas de Gaziel no es saldaria amb una victòria, sinó que va portar una llarga derrota que, al seu torn, és la font que nodreix la seva clarividència. Pocs escriptors de diaris, autors d'aquesta literatura prosaica que és el periodisme, van saber veure el món, ja fos des d'una tribuna o trepitjant les voreres de l'exili, amb tant d'encert i profunditat. La seva saviesa, però, no es pot desvincular del dolor. 

Calvet va viure com un escriptor escindit, atrapat entre la fonda malenconia per la cultura individualista europea destruïda després de la Gran Guerra –“la vida fàcil, agradable, barata, de viatjar sense traves i residir a qualsevol lloc com a terra pròpia”– i els espants de la nova societat (totalitària) de masses. Si al final de la seva vida, en cert sentit, es va refugiar en la utopia arcaica de Catalunya, renunciant així a la modernitat que va defensar en la seva joventut, no va ser tant per una convicció com per trobar un lloc de repòs després de tants anys d'ostracisme. Més que un personatge d'Homer, el Gaziel del darrer crepuscle se'ns revela com el poeta Novalis quan escriu: “On anem? Sempre a casa”.