Emmanuel Carrère: “Vam fer 'Koljós' amb la meva mare fins a l'últim moment abans de la seva mort”

Un nou esforç per novel·lar una realitat, i, en aquest cas, a partir de la història de la seva pròpia família. Una dissecció d'una dona, la seva mare, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, que suposa també una indagació en els seus orígens, georgians i russos. I el descobriment d'un personatge, el del seu pare, “sempre a l'ombra, però encantat de veure com la seva dona era la llum i buscava la llum”.

És Emmanuel Carrère, que acaba de publicar Koljós (Anagrama), que va dialogar amb el periodista Marc Bassets aquest dijous al CCCB, a Barcelona, davant d'un auditori ple de lectors i admiradors de l'escriptor francès.

Carrère parla amb soltura, i no rebutja cap pregunta. Manté silenci durant uns pocs segons per pensar què vol comunicar amb exactitud i es llança a l'arena. Una novel·la sobre la seva mare, després de fer-ho sobre el pare d'aquesta, a Una novel·la russa, suposava un repte considerable.

I és que la historiadora Hélène Carrère D’Encausse, va tenir un funeral d'estat, amb un extens discurs del president Emmanuel Macron. Era ‘secretari permanent’ de l'Acadèmia Francesa. Es negava a utilitzar el llenguatge inclusiu, i insistia en aquest nom: ‘secretari’.

Nascuda amb el cognom Zourabichvili, d'origen georgià per part de pare i rus per part de mare, emparentada amb la noblesa russa que va sortir del país amb la revolució bolxevic de 1917, es va integrar a la societat francesa fins a arribar a ser una de les seves figures més destacades en els darrers cinquanta anys.

Però, què es pot fer amb un material complex i tan ric com el de la pròpia família d'Emmanuel Carrère?

L'escriptor, l'autor de Limónov o de L'adversari, admet la seva gosadia, la que el porta a fregar el que és impúdic. “En el cas de Koljós vaig tenir clar que havien d'aprovar la novel·la les meves dues germanes i el meu oncle, el germà de la meva mare. Les meves dues germanes la van aprovar, i van deixar clar que el llibre demostrava un gran amor als meus pares. I per mi això és el que compta. Hauria retocat o tatxat coses que elles m'haguessin dit. Però no va ser el cas”, assenyala Carrère.

El que aconsegueix Carrère és enllaçar la gran història russa, la dels exiliats que arrelen a França, --entre 5.000 i 10.000 van tornar enganyats per Stalin i van acabar assassinats o en camps de presoners--, la de la historiadora que preveu la fi de la Unió Soviètica—amb la petita història, la relació familiar i íntima.

I el títol de la novel·la té a veure amb aquesta relació. “Un Koljós és una gran extensió agrària, amb una gestió ineficaç, com gairebé tot a la Unió Soviètica, però era també el nom que posava la meva mare quan anàvem al seu llit, amb les meves germanes, i ens abraçàvem tots. ‘Anem a fer un koljós’, deia la meva mare”. I va resultar que “vam fer 'Koljós' amb la meva mare fins a l'últim moment abans de la seva mort”, en referència als darrers deu dies de cures quan es va saber que la seva mare anava a morir. 

El títol “és perfecte” per explicar el que pretenia Carrère. A la novel·la es juga amb el propi concepte de la veritat. Qui la explica? Hi ha diverses veritats? Amb quina ens quedem? La veritat de la seva mare, que protegeix el seu germà, i l'enganya i no li diu que el pare no tornarà mai més. És de viatge, diu. El seu pare, el protagonista de Una novel·la russa, serà un ‘col·laboracionista’ amb el règim nazi.

I això marcarà tota la família. Quan Carrère en va donar compte, a la novel·la, la seva mare va deixar de parlar-li durant dos anys, encara que ella va mantenir amistat amb escriptors com Robert Brasillach, un col·laboracionista que va ser executat en el moment de l'Alliberament de França.

La veritat de la mare contrasta amb la veritat del seu germà, l'oncle d'Emmanuel, que va escriure aquella complicada relació amb Hélène. I d'aquell manuscrit va beure Emmanuel per al seu Koljós. “Les dues versions eren veritats, cadascú tenia la seva. I és cert que la meva mare va voler protegir-lo, amb mentides, sí, però amb la idea que no patís”.

L'escriptor reivindica aquesta exploració dels límits. “Està bé poder explicar coses que no són gaire honorables sobre un mateix”, va assenyalar.

Però, fins a quin punt la seva mare va explicar els secrets de la Unió Soviètica, de Rússia, en realitat, deixant de banda Geòrgia, un país que mai no es va prendre gaire seriosament, tot i ser el lloc d'origen del seu pare?

Una història sobre Pelicot?

“La meva mare va voler exercir de pont, explicar Rússia a França, i França a Rússia, i crec sincerament que va ser una bona historiadora, encara que s'equivoqués amb la invasió d'Ucraïna. No creia que Putin arribés a això, encara que cal dir que no va ser l'única en aquest error”.

Carrère, sol·lícit davant les diferents preguntes, es va referir també a la seva pròpia malaltia, a les seves depressions, les mateixes que tenia el seu avi georgià. Ell les va superant “gràcies al liti, que m'ha salvat la vida”, assenyala. I també gràcies a l'escriptura, encara que dubta de la seva tan esbombada capacitat “sanadora”. Ell escriu, sobre els materials que troba, explorant totes les fronteres.

Això sí, no escriuria sobre l'exmarit de Gisèle Pelicot. “No, no ho faria. Tampoc en el cas que es presentés Pelicot amb l'encàrrec”.

Hi ha fronteres que no es traspassen. Fins i tot en el cas d'Emmanuel Carrère, que es va mostrar un entusiasta de dos escriptors, Philip Roth i Ian McEwan.