Rosa Navarro: "No cal portar banderes, sinó obres literàries i artístiques, així som persones"

“Si veig un cavall vell, com el defineixo?”, clama Rosa Navarro, que exhibeix la satisfacció de tota una vida dedicada a la literatura, amb la cura de qui desitja que la llavor broti als cors de centenars d'estudiants.

Rosa Navarro assegura que se sent eufòrica: “Em vengo amunt”. I és que, després de 50 anys a les aules i amb una vida centrada en l'estudi dels segles XVI i XVII, Navarro s'ha marcat un gran repte: que joves i no tan joves beguin un glop de la millor literatura en espanyol i que això els porti a llegir amb passió les grans obres de la Literatura en llengua espanyola, apreciant les del Segle d'Or, que només es van poder assaborir en els anys escolars.

Catedràtica de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, --va exercir la docència entre 1969 i 2018— es va dedicar a l'adaptació de textos clàssics per a infants i tots els públics, amb obres com El Quixot explicat als nens fins a Les metamorfosis d'Ovidi i altres mites. També destaquen L'avar de Molière o Tristany i Isolda.

Ara publica El festí de les paraules (Ariel), en el qual ofereix textos de Cervantes, Lope de Vega, Quevedo, Calderón o Pedro Alfonso. I reprèn la seva pregunta retòrica sobre un cavall vell. “Si veig un cavall vell, penso en Rocinant. Però qui no sap qui és Rocinant només veu un cavall vell i no sap com explicar-ho”. Sense referents, per tant, no es podrà definir el món, els objectes, fins i tot els sentiments.

Aquesta és la tasca de Rosa Navarro, que reflexiona amb Letra Global sobre la importància dels clàssics. “Perdre els clàssics és perdre el nostre mapa de referències del món”, assenyala. Perquè, què pot exhibir Espanya, o què hauria de mostrar qualsevol altre país? “Jo sempre dic que no cal portar banderes, sinó obres literàries i artístiques. Així som persones, si no, les grans paraules ens consumeixen. Els llibres ens donen la dignitat d'assumir la nostra herència”, proclama.

Navarro proposa una mena de joc. Coneixem expressions, dites, comparacions, adjectius. I molta d'aquesta experiència acumulada prové d'obres literàries, que formen l'herència cultural en llengua espanyola. L'autora destaca que autors com Cervantes, Lope de Vega, Quevedo o Calderón de la Barca no poden considerar-se com figures polsegoses de llibre de text, aquells volums de literatura general de l'escola. S'han de posar en valor. Són “creadors d'avui”. Les seves obres segueixen representant-se i els seus conflictes –l'honor, l'amor o l'engany—segueixen sent els nostres.

El punt de partida d'El festí de les paraules és el segle XVI, amb Pedro Alfonso. Per a Navarro el gran inici és la impremta, “l'Internet de l'època”. Els escriptors llegeixen, coneixen les obres dels seus coetanis o dels seus predecessors. I abans d'agafar la ploma “ja tenen molts llibres a dins”.

Això és de summa importància. Navarro sap apreciar les influències de cada escriptor. Però ho té clar –i per això ha signat un gran nombre d'adaptacions literàries—que hem de tenir una guia, que l'important és generar “el gust per la literatura”. Per això, defensa que no és gens fàcil entrar de ple a El Quixot, amb l'original escrit en el castellà de l'època. Una adaptació a temps podrà portar a una lectura més profunda després. “És millor que el coneguin a través d'una adaptació que no el coneguin mai. Després, si la gana apreta, ja aniran a l'original”. Per tant, “la clau és el rigor: simplificar el llenguatge sense trair la unitat ni l'ànima de l'autor”.

Però, és avui possible reconèixer el pòsit cultural, en un període plenament adanista? “Avui només s'utilitza el ‘jo’ i el tu. La llengua m'ha protegit de mi mateixa”, confessa.

Exercitar el cos és quelcom habitual. Hem d'estar en forma. Però, qui posa en forma l'intel·lecte? “La literatura ens serveix, la lectura ens prepara per tenir defenses contra els nostres propis problemes i contra les notícies falses que ens assetgen”, clama Navarro.

La percepció d'una professora amb una llarga experiència és que s'ha abandonat l'interès per la cultura als grans mitjans de difusió. A Espanya, el programa Estudio 1 de TVE va apropar al gran públic obres de teatre d'enorme qualitat. Ara proliferen, i Navarro els destaca com quelcom molt valuós, els clubs de lectura. I és que hi ha una necessitat de “compartir”, que arribi a altres persones allò que s'ha experimentat, i la lectura genera sensacions molt plaents.

“La comunicació és fonamental. Si no, acabarem tancats a la nostra torre d'ivori i ens trobarem amb Segismundo sense saber qui és”, adverteix Rosa Navarro amb un somriure i barreja de preocupació i esperança. Quin és el seu granet de sorra? “El món m'ha donat molts anys de felicitat. Com la puc retornar? Fent el que sé fer: posar els llibres que m'han agradat a l'abast de tothom”.

Això enllaça amb una qüestió determinant: el castellà antic, acosta o allunya el lector? Navarro no té dubte sobre la solució: hem de buscar una “bona adaptació”. I, en cap cas, serà “una traïció”. “Al contrari, és un pont. Un cop coneguis la trama i t'enamoris dels personatges, l'idioma original deixarà de ser una barrera per convertir-se en un plaer”.

El tràgic és que una societat acabi perdent els seus propis referents culturals o que no els sàpiga valorar, en desconèixer-ne l'origen. Dites, comentaris, frases, històries, que formen part d'un llegat cultural de segles. Què és Espanya o qualsevol altre país? L'acumulació del seu patrimoni cultural, entén Rosa Navarro. En el cas d'Espanya, aquest pòsit cultural ve marcat en gran mesura pels segles XVI i XVII, admetent que el XVIII va ser un mal moment per a la literatura espanyola. No està al mateix nivell que els anteriors. Jovellanos, Feijoo, Cadalso o Moratín van aportar amb generositat, --més assaig que ficció literària-- però la gran riquesa cultural la trobem en Cervantes, en Calderón, en Lope de Vega, en Quevedo, o en Pedro Alfonso.

Navarro insisteix a tornar a aquestes fonts: “Qui s'hi familiaritzi no els podrà deixar”, conclou.