Julian Barnes: teló i adéu

Hi ha tantes formes de morir-se com classes possibles de difunts. Cada naixement és un fet únic i, alhora, similar. Cap dels que encara som vius, i molt menys els morts, arriba a recordar-ho. Els comiats, en canvi, són inequívocament dispars. N'hi ha de tota mena i condició: sobtats, immediats, agonitzants, correosos, cruels i fins i tot premeditats. Morir-se pot ser un calvari o un descans, però el record d'aquest instant categòric mai no pertany al protagonista. És el patrimoni tormentós d'aquells que li sobreviuen. 

El millor que es pot dir de la mort és que no deixa cap record al cervell de qui l'espera o la pateix, encara que les seves vigílies siguin obsessives, insomnes i tormentoses, fins i tot per als savis estoics, resignats a la irrupció de l'inevitable. El novel·lista britànic Julian Barnes (1946) encara és –per sort– entre nosaltres, però ja es prepara, com feien els herois antics, per a la batalla final que consisteix a creuar a l'altre costat de l'Estígia. Fidel a la seva educació –la  tradició british, sempre discreta– ha decidit dir adéu als seus lectors amb un llibre –Comiats (Anagrama)– que és una mena de memòries conscients del “principi del final”, travessada per una narració (simbòlica), i amb la voluntat d'incórrer en un tercer gènere: l'assaig. 

El llibre és un prodigi de bon gust: fabrica un motiu narratiu accessori per al que perfectament podria haver estat –sense artifici de cap mena– una mena de quadern de darreries la coda del qual és l'agraïment (sincer) als seus lectors per haver-lo acompanyat al llarg del camí. Haver anat directament al gra, la descripció íntima de com Barnes experimenta la seva vellesa, aquest moment en què l'únic futur imaginable és l'experiència de la decrepitud, potser hauria estat massa rotund. 

Per això l'autor de El lloro de Flaubert, els llibres del qual acostumen a usar recursos molt simples per disfressar tota la seva càrrega de profunditat –i Comiats no n'és, per descomptat, una excepció–, tria, després d'un inici a la manera proustiana (una meditació sobre la memòria i les seves fantasmagories), i una part final confessional (que és el millor del llibre) intercalar, a tall de divertiment, la història de dos amics que van ser nuvis passatgers durant els seus anys universitaris i, quatre dècades després, després de viure cadascun d'ells les seves vides per separat, es retroben i decideixen casar-se. Una història amb un principi i un final amb una immensa llacuna al mig. 

La peripècia, que té un sentit al·legòric, serveix a Barnes per fugir de la gravetat del que en el fons vol explicar: té un càncer a la sang –“incurable però tractable”– s'aproxima als vuitanta anys, és una altra persona després de la mort de la seva esposa (l'agent literària Pat Kavanagh) i, encara que no perd el seu sentit de l'humor, sap que ja està en temps de descompte. Abordar tot això en cru hauria estat excessivament dur? Probablement, però sobretot hauria estat una incoherència: l'escriptor anglès sempre ha gaudit d'intercalar diversos gèneres a la recerca d'una naturalitat compositiva i retòrica que faci accessibles els seus llibres. 

Mai no ha estat un escriptor efectista. Així que aquests Comiats, traduïts per Jaime Zulaika, el títol original dels quals en anglès juga amb l'ambigüitat entre el singular i el plural del terme Departure(s), no podien ser una excepció a la seva trajectòria. Tant més si es té en compte que la seva reflexió sobre la vellesa, a la manera d'un viatge sobre la identitat personal, sobre el procés existencial d'anar-se fent que demora tota la nostra vida i que, al capdavall, acaba desfent-se entre les nostres mans, es tanca amb un adéu emocionant davant el seu públic, els lectors. 

“Acabar el meu darrer llibre en vida i després guardar silenci té almenys una conseqüència positiva: significa que no m'interrompran en plena escriptura. És una manera de negar-li potestat a la mort. Encara que sigui d'una manera ínfima, cal reconèixer-ho”. Barnes tria un comiat humil, sense èpica, terrenal. Sap molt bé que els morts sempre són –en termes numèrics– molts més que els vius i que el seu record es reduirà a una mera col·lecció d'anècdotes (les que rememoraran aquells que sobrevisquin després de la seva desaparició) i a una prestatgeria plena de llibres. Això és tot. 

El novel·lista anglès admet, amb sorna, que no entén els avantatges del fet d'estar mort –perquè no existeixen– i, malgrat la seva resignació, accepta que “la vida és una farsa amb un final tràgic o, com a molt, una comèdia lleugera amb un final trist. O, com va dir aquell, una comèdia per als que pensen, i una tragèdia per als que senten”. És un final realista, sense grans paraules, es diria que modest. I una actitud elegant davant la inevitabilitat de un final que encara és ficció però que, a mesura que el temps s'esfuma, adquireix un major grau de versemblança. 

Amb l'ànim de dilatar el moment en què caurà el teló, Barnes, fa un exordi sobre la capacitat evocadora dels records, disfressada de una disquisició sobre Proust, i utilitza la narració sobre el retrobament dels seus amics de joventut (Jean i Stephen), ara amb una edat similar a la seva, com una manera d'alliberar l'amargor del desvetllament que implica la certa decadència de la vellesa. L'escriptor britànic, el més discret de la seva generació, que és la de Martin Amis i Hitchens, Rushdie, Ishiguro o l'editora Carmen Callil, no abandona del tot la seva habitual mirada humorística i irònica, però això no vol dir que el procés d'anar a menys sigui una experiència feliç. 

No podria ser-ho: la vida és l'únic que realment coneixem i, com diu la Milonga de Juan Manuel Flores –lletra de Jorge Luis Borges i música d'Aníbal Troilo– “(…) em dol / dir-li adéu a la vida, / aquesta cosa tan de sempre, / tan dolça i tan coneguda”. Barnes no és poètic. El seu comiat és prosaic i, justament per això, emocionant. No recorre al vell tòpic del cant del cigne. Prefereix entonar el seu adéu com l'au revoir d'un home que sap que el que s'extingirà amb el seu cos són els seus records, l'existència dels quals depèn de la seva memòria, assumpte que ja va abordar en obres anteriors, com Res a témer o El sentit d'un final. Un altre dels signes de l'edat: la repetició ritual. La necessitat d'un suport.

La mort és contemplada amb una perspectiva narrativa: nosaltres mateixos som els únics que, igual que faria un narrador omniscient tradicional, coneixem (encara que fins a cert punt) totes les experiències de la nostra vida –el record aliè és inexacte i forçosament atzarós–, de manera que amb l'extinció d'aquest únic testimoni, malgrat les reverberacions alienes, el que passa és el final de l'obra de tota una vida. Un nus sense desenllaç. Un viatge sense destí. Envellir és com un retorn a la llavor: es reviu la infància mentre els anys intermedis –l'època de la maduresa– es van a poc a poc difuminant. 

Barnes, com a bon novel·lista, no abdica del seu ofici: ha preferit ser ell qui posi el punt i final al seu propi relat, abans que el temps l'atrapi i tanqui el llibre de la seva existència mitjançant una taca o una el·lipsi. Guanya així una batalla encara que la guerra estigui definitivament perduda. La mort? No és res personal. “Només és l'univers, fent el que li toca”.