Els aforismes de Valentí Puig

“Com una simetria secreta de l'experiència”, així defineix Valentí Puig l'art de l'aforisme a la nota introductòria del seu nou llibre Atzar i costum (Athenaica), un conjunt de màximes i sentències escrit el 2024, resultat, com admet l'autor, del seu solapat cultiu del gènere als seus intermitents diaris, que molts hem llegit amb constància i admiració des d'aquell inicial Bosc endins (1982). Poeta, novel·lista, assagista i periodista, excel·lent prosista tant en català com en castellà, Puig representa l'ideal d'una cultura bilingüe, natural i cívica, que per desgràcia ha estat impugnada pels recurrents essencialismes de tota mena. La seva manera d'habitar la cultura no coneix l'absurd fanatisme domesticador que exigeix el culte a una identitat allà on menys es troba, ja que les llengües i la veritable literatura són sempre l'expressió d'un llarg mestissatge fruit al seu torn de la felicitat o l'angoixa de les influències. 

Julián Marías parlava d'instal·lació per referir-se als particulars condicionants lingüístics de cadascú i, en aquest sentit, Puig està instal·lat en la seva cultura d'una manera que ha estat exemplar per als que hem vingut més tard. Hi ha aquí una transmissió que s'està demostrant molt més sòlida i lliure que la que pretén reduir-se a una sola causa ideològica, empobrint tant la creació contemporània com els millors escriptors d'una tradició, en aquest cas la catalana, que en la seva majoria no responen als criteris de puresa i obediència deguda que ha determinat el nacionalisme oficial.

La incomoditat que produeixen encara escriptors com Llorenç Villalonga o Josep Pla, sense els quals no existiria tal cosa com la literatura catalana moderna, n'és una bona prova. No hi ha literatura o art innocents ni lliures de l'enigmàtica complexitat que suposa estar viu en un determinat moment històric. Valentí Puig, com després José Carlos Llop o Eduardo Jordá, són escriptors que han assimilat el millor de la tradició catalana gràcies a una òptica molt més nítida i receptiva, sense limitar el cabal que els ha ofert la seva condició insular.

Mallorca, ho he dit moltes vegades, té en aquest aspecte una posició privilegiada. Històricament vinculada a la Corona d'Aragó –amb tot el que això suposa culturalment, des de la lírica provençal, Llull, Ausias March, fins als seus tentacles a tota la conca mediterrània–, després integrada a la Monarquia Hispànica i agermanada per raons migratòries amb molts països d'Amèrica Llatina, va acabar també per rebre un influx cosmopolita gràcies a tants escriptors i artistes que van recalar en la seva calma. Qui s'ha fet càrrec d'aquest llegat? Descartats tant el poder autonòmic, preocupat sobretot per finançar-se a si mateix, com la cultura oficial derivada del mateix, entretinguda només a apuntalar uns quants mites espuris –vegeu el desastre de l'educació–, han quedat uns pocs escriptors que s'han atrevit a mantenir amb vida la flama en què es van formar. 

Atzar i costum il·lustra bé aquest grau de responsabilitat. El conjunt d'aforismes va guanyant a mesura que un avança en la lectura, com sol passar en aquest tipus de llibres en què un ha d'anar acomodant-se a la manera de pensar de l'autor, descobrint les secretes correspondències, el sentit de l'humor, les referències tàcites, l'espectre dels influxos. Puig és aquí un fill de Pla i de Camba, però també un deixeble de Carlos Pujol, el mestre que ens va ensenyar a transitar pel laberint de la prosa francesa del Grand Siècle.

El mateix Puig es refereix a la seva nota introductòria als moralistes francesos, que segons Pla, també devot dels mateixos, van escriure una literatura per a homes fets i drets, aquella condició adulta que avui dia cada cop costa més de trobar, arrossegada la massa per passions cada dia més infantils. “Aferrar-se a la intel·ligència de les coses després del fiasco de les ideologies”, escriu Puig i subscrivim alguns en aquesta època que hauria de ser la del rebuig a tot determinisme ideològic però que en realitat està essent la de la paròdia del fanatisme del segle passat. 

Pla va veure en els moralistes els notaris de la ruïna de l'Antic Règim i els pioners d'una nova meditació sobre l'home, hereva de la que ens van llegar Grècia i Roma i complementària a aquesta. Es tracta d'un pensament emancipat de l'estricta teologia i de la metafísica més severa, testimoni d'una època entre dues llums, convulsa, esperançada i alhora escèptica. És també una presa en consideració de la condició humana que s'oposa als primors de la pedagogia, una ciència, com deia Pla parlant precisament de l'antipedagog La Bruyère, que no té tant per objecte els infants com la manipulació dels pares. Però és també un pensament que recula amb esglai davant la pròpia emancipació de l'home que alhora celebra i intenta guiar.

Chamfort, el favorit de Pla, va ser al principi un partidari entusiasta de la Revolució francesa per acabar decebut i fastiguejat davant la seva degeneració sagnant. Potser per això hi ha sempre en tot moralista una mal dissimulada decepció davant el fracàs de la seva secreta utopia. “Qui vulgui fer una revolució conservadora no és conservador”, escriu Valentí Puig com a vicari de Chamfort i Pla davant els deliris de Trump i la seva comparsa de megalòmans. Aquí hi ha també l'amargor del Pla que va guanyar la Guerra Civil i va perdre la postguerra, alliçonat per la fredor amb què Maquiavel aconsellava observar la pròpia època.

Atzar i costum ens deixa una visió polièdrica del món contingent i etern que alhora revela les diferents tonalitats de la veu del seu autor. Tan aviat sentim el lúcid analista del present (“La tasca urgent del segle XXI sembla haver estat aniquilar les classes mitjanes”), (“Ni la intel·ligència artificial aconseguirà que les paraules deixin de ser sagrades, com ho han estat gràcies a la blasfèmia”), (“Masses que ho exigeixen tot de l'Estat i acaben sense res”), com l'illa amb irreductible sentit de l'humor (“Algú que es va tornar boig a l'ascensor d'un gratacel amb fil musical rap”), (“El perill que et prenguin per gastrònom i s'inventin una salsa que considerin interessant”), (“De la manera en què la gent intenta rejovenir-se, envellir és una forma privilegiada de dignitat”), al catòlic intempestiu (“Resar parenostres estant al cilindre de ressonància magnètica combina la súplica humil amb un fragor d'astres”), (“No prendre's els funerals seriosament ha estat el major èxit de la cultura pop”), (“El pecat és la carpa més potent de l'estany, dissimulada en el lotus a mode de contrició”), (“El poder de Déu és absolutament a-geomètric”), (“Un superhome mai sap què és demanar perdó”), al poeta que veu més enllà de la raó (“Amb la raó no n'hi ha prou per indagar la vida, ja que venim de més enllà i allà hem de tornar”), (“En els curtcircuits de l'insomni, sentim un cor d'ànimes perdudes”), (“Existeix un continent ple d'art romànic, gòtic i barroc que ja no creu en res”), (“Si l'heura no s'enfila en línia recta és per demostrar-nos que la veritat és obliqua i la raó, un bucle”) i també al que coneix els límits del propi gènere que cultiva: (“L'aforisme abusa de la síntesi, la suficiència i la pompa”).

“Més de dry-martini que de pinta de cervesa”, Atzar i costum proposa, en definitiva, un nivell de pensament que desborda tots els límits de la imaginació actual. I ho fa, a més, sense estridències, amb la serenor que procura la vellesa quan es viu amb autenticitat. Old men ought to be explorers, diu un vers de T. S. Eliot que bé podria haver servit com a epígraf d'aquest bell crepusculari.