Sovint n'hi ha prou amb llegir el primer paràgraf d'una novel·la per tenir una idea clara de si l'autor és un veritable escriptor o no. L'autor sol pensar-se molt el primer paràgraf, sap que és el llindar per on entren els lectors en la seva proposta de passar una estona amb ell, en la seva ment. Si aquest primer paràgraf està despentinat, millor deixar-ho.
Ahir al matí vaig rebre a casa L'illa (Libros del Asteroide) de l'escriptor francès d'origen cors Jérôme Ferrari (París, 1968). Després de dinar em vaig asseure a llegir el primer paràgraf, i ja vaig seguir, com qui diu “sense poder parar”, llegint un parell d'hores fins acabar-la. Ja des de les primeres línies l'autor mostra energia i convicció, sentit musical i control del fraseig. Ajuda també el fet que la traducció, de Pablo Martín Sánchez, sigui excel·lent.
Allà Ferrari ens explica que, malgrat la profecia que recomanava matar immediatament qualsevol infidel que, amb bones o males intencions, creués la porta de la ciutat santa de Harar (Etiòpia), el 3 de gener de 1855 el soldà Ahmad ibn Abu Bakr va deixar sortir amb vida el gran viatger anglès Richard Burton (1821-1890), famós pels seus descobriments i per la seva traducció de Les mil i una nits.
El soldà es va penedir de la seva pròpia clemència massa tard, quan Burton ja havia posat terra pel mig. Al cap de vint anys la ciutat, ja violada per la visita de l'infidel, cauria en mans d'Egipte i a partir d'aquí entraria en una llarga història de conflicte i decadència. No alleujada, per cert, pel fet que en ella s'hi establís, com a comerciant i traficant d'armes, l'ex poeta Arthur Rimbaud.
Terra detestada
De l'anècdota històrica-mítica de Burton i el soldà, Ferrari en dedueix el següent axioma: “No cal cap profecia per saber que el primer viatger porta amb ell incomptables calamitats”.
I desenvolupa la seva idea en aquests termes: “Seguint aquesta senzilla regla (la de matar sempre aquest tafaner), la humanitat s'hauria estalviat, a canvi d'un crim minúscul, una atroz i interminable retahíla de massacres, d'epidèmies, de tropelies i de mutilacions, així com moltes altres abjeccions menors, entre les quals cal destacar les cançons colonials, les missions evangèliques, i, per descomptat, el turisme”.
Portada de 'L'illa' de Jérôme Ferrari
És del turisme, no del capità Burton, del que vol parlar Ferrari, del que la seva novel·la parla en termes tan exaltats en el seu aborriment. La novel·la se centra a l'illa de Còrsega, d'on prové la seva família, i a la qual, després dels intervals a París, a Algèria o a Abu Dhabi, on el porten els seus estudis i després la seva professió de docent, torna sempre, atret fatalment per l'atracció irresistible de la detestada terra mare o pàtria petita, degradada pel turisme.
Còrsega, però les coses que explica, els ambients, els mals que aquest causa, deixant rere la seva marxa al final de l'estiueig “un camp en ruïnes”, podrien passar també a Mallorca, o si es vol a Barcelona.
Amb l'excepció, potser, que els nous rics gràcies al turisme, a Mallorca i a Barcelona, estan, segons em sembla, una mica menys inclinats a resoldre les seves diferències a ganivetades, és a dir, una mica més civilitzats, que els corsos, ja que a l'illa natal de Napoleó perdura una tradició de culte a la violència i una certa obsessió per l'honor i la seva defensa a qualsevol preu, valors que aquí provoquen gairebé riure.
Gent brutal i primitiva
Turisme, crim i niciesa en la supèrbia, estan lligats a la novel·la de Ferrari, centrada en el crim que comet un cosí seu (tant se val si real o ficcional), descendent de la família Romani.
Els Romani són una família de gent brutal i primitiva, que es salva de la misèria a la qual els condemnava la seva mandra gràcies al fet que les seves propietats de terreny a la costa, sense cap valor fins als anys seixanta del segle passat, s'han convertit en una mina d'or. Or que ells no han aprofitat per cultivar-se una mica –estudiant, llegint, traient-se una carrera, o aprenent un ofici-- sinó per continuar fent el gandul, vivint com a paràsits de l'onada incessant de turistes i mantenint la convicció de la seva superioritat innata, que es reflecteix en els noms de pila amb què bategen els seus fills: Alexandre, Filip, Cèsar, Napoleó, etcètera.
L'escriptor francès d'origen cors Jérôme Ferrari
Un d'aquests, el jove Alexandre, està al càrrec d'un restaurant, on una nit cobra a uns clients --companys de jocs de la seva infància, corsos residents a París que han tornat a l'illa de vacances--, un preu exorbitant per l'ampolla de vi.
En represàlia per això, els turistes, que, com a tals, no són gaire més intel·ligents que Alexandre i tampoc no imaginen com se les gasten els Romani, tornen la nit següent, sopen allà una altra vegada, però en comptes de demanar vi fiquen d'amagat la seva pròpia ampolla i van bevent-ne, rient-se'n per sota el nas.
Aquest petit engany és una ofensa i una burla per a Alexandre, i quan se n'adona “no li queda més remei” que buscar els estafadors pels repulsius menjadors i establiments d'oci del port, atapeïts d'altres turistes, i brandar la seva gran navalla… per tot seguit penedir-se'n, no del mal causat, sinó del càstig legal que l'espera.
El narrador coneix la víctima i el botxí, fills dels seus amics i parents, però va seguir el seu propi camí, més cabal i més difícil. L'illa és una diatriba ferotge, indignada, deliberadament exagerada a la estela de Louis Ferdinand Celine, contra el turisme, la mandra i la niciesa universal, portada amb pols ferm i entreteixida de novel·la de formació; un exabrupte i un homenatge melangiós al lloc dels fets i als amors primers.