Durant l'estiu de 1994, el diari El País va tenir el detall d'enviar-me a Nova York per cobrir, juntament amb el corresponsal, Juan Cavestany, que després tindria una carrera tan peculiar com interessant de cineasta alternatiu, el remake del festival de Woodstock que s'havia de celebrar en una localitat propera (que no era Woodstock, com tampoc ho va ser en l'original).
Vaig passar-me una setmana de franc a l'apartament de l'amic Cavestany i vaig poder accedir a algunes de les seves debilitats, diguem-ne, artístiques. La més especial era la seva estranya fascinació per Robin Byrd (Nova York, 1957), noia desinhibida que presentava un programa de televisió, cutre a més no poder, sobre qüestions relacionades amb el sexe de tota mena, The Robin Byrd show, en un canal municipal per cable al qual tenia accés pràcticament qualsevol pel simple fet de viure a la Gran Poma.
Aquesta Robin Byrd era una llibertària sexual sense gaire pressupost que havia passat per la indústria del porno (el seu gran èxit, Debbie does Dallas, de 1978) abans d'arribar a la televisió, on va mantenir el seu esbojarrat programa entre 1977 i 1998. Ho feia pràcticament sola, amb l'ajuda de Shelby, fan i marit i home convençut que la seva dona era un geni. El programa, de fet, s'alimentava d'un buit legal: com que el cable sota terra de la ciutat era de propietat municipal, qualsevol emprenedor podia penjar-hi el que volgués, i el més extrem acabava al Channel J, que és on va aterrar The Robin Byrd Show.
Imatge del documental 'Bang my box: The Robin Byrd story'
Amb uns mitjans semblants als de l'inoblidable programa espanyol Toni Rovira y tú, el show de Robin Byrd reunia friquis de tota mena, però si el senyor Rovira es va especialitzar en cantants cutres i cupletistes senils (allò era com la Bodega Bohemia de Barcelona en un plató de tres metres quadrats), Robin ho va fer amb ballarines exòtiques, actrius porno, sementals per al públic gai (que constituïa una part molt notable de la seva parròquia) i ella mateixa, que presentava la cosa embotida en un biquini negre de punt que es va fer molt popular.
Despullada física i mental
El programa s'emetia de nit i reunia una audiència variada, atreta pel sexe (hi havia penis i vagines peludes a dojo) o pel cutrelux de la proposta, així com per la simpatia natural de la presentadora, els seus comentaris salvatges i el seu riure sinistre, que a Cavestany i a mi ens feia una mica de por. Quan Cole Porter va escriure Anything goes no es referia al show de Robin Byrd, però d'això anava: d'una despullada física i mental, d'un sindiòsia gravat amb quatre xavos en un plató diminut il·luminat com un bordell.
El documental Bang my box: The Robin Byrd story, acabat de penjar per HBO, repassa de manera eficaç i didàctica el que va significar el programa d'aquesta bona senyora per als perdularis de Nova York durant més de dues dècades. Robin Byrd ja no és la noia sexy del biquini negre de punt, sinó una senyora de 70 anys que viu en un atapeït apartament de Manhattan amb el seu marit de sempre, l'alegre Shelby, afectat de demència senil als seus 84.
A més d'aquest piset on s'acumulen les cintes de The Robin Byrd Show (Shelby es presta a la digitalització, però insisteix a conservar les cintes, encara que no tingui cap aparell on revisar-les), la feliç parella disposa d'una caseta a Fire Island, centre de trobada de la comunitat gai novaiorquesa des dels anys 50 del segle passat, on són estimats i respectats. No és que els sobri els diners, però van tirant.
L'evolució de Byrd
Quan l'administració Reagan es va posar dura amb els programes de televisió vistos com a indecents, Robin va deixar de ser una estrella del sexe cutre per convertir-se en una ferma defensora dels drets dels americans. Es va ficar en judicis i demandes (recolzada pels milers d'homosexuals enganxats al seu programa i la seva seqüela, Robin Byrd's men for men) fins que un jutge va decretar que propostes com la seva no eren adequades, efectivament, per als nens, però que no es podia basar tota la llei en el que poden veure o no veure els tendres infants, si no és en detriment dels drets dels adults. La reina del cutrerio pansexual va esdevenir així l'heroïna dels drets civils.
Curiosament (o no), un cop guanyat tot el guanyable, Robin Byrd es va jubilar. Internet li venia gran i, com diu Michael Musto en el documental, el seu era la vida de barri (que era el que la xarxa s'anava a carregar, en fer-ho accessible tot a tothom, sense importar on visquessin). Ara intenta vendre el seu material de més de dues dècades a qualsevol universitat interessada en preservar metres i metres d'alegria sexual anterior a la SIDA.
Al capdavall, això és el show de Robin Byrd: el deliri orgiàstic d'una hippie expulsada de casa per la seva malvada madrastra (Robin va ser adoptada en néixer i quan va morir el seu nou pare, a qui estimava amb bogeria, van començar els problemes a casa), que va ser model de nus, actriu porno i reina d'un imperi cutre en què el més pervers venia tenyit d'una estranya innocència.
“Per què el que faig jo és dolent i no ho és matar nens de gana?”, es preguntava la nostra heroïna. I no li faltava raó.