Le Nozze parla de l'actualitat més rutilant i menys arrogant. Faltaven només tres anys per a la Nit de la Bastilla, aquell 14 de juliol de 1789 que va canviar la direcció de la humanitat. El professor d'italià, Lorenzo da Ponte, lliura a Mozart el llibret de Le Nozze de Figaro, l'òpera bufa suprema —estrenada a Viena— que reconeix la reivindicació dels desheretats sobre l'aristocràcia dominant.
És el triomf de l'amor. Però per arribar-hi cal passar per les proves més difícils, com l'obediència a qualsevol preu, la dominació cega, la prepotència masculina o la repressió de les passions; tot sota el mantell esperançat del sentit de l'humor.
El Liceu ofereix aquests dies un nou Figaro amb la proposta escènica de Marta Pazos en la seva versió del palau sevillà dels Almaviva convertit en un pastís nupcial, l'estructura en plantes del qual resumeix les jerarquies de classe que Mozart va voler reflectir precoçment. Com és ben sabut, el compositor va basar la seva versió original en l'obra literària La folle journée, de Beaumarchais, escriptor, espia i horticultor, enviat a presó per decisió directa de Lluís XVI.
Cartell de ´Le Nozze di Figaro´ al Gran Teatre del Liceu
Figaro, el criat, s'enfronta al comte i es casa amb Susanna (interpretada ara al Liceu per Anna Prohaska i Sara Blanch), una dona rebel i emancipada. Del fil conductor no es pot percebre qui és la prima donna, Susanna o la comtessa; el cant no deixa cap dubte. Pel que fa a Figaro (interpretat per Konstantin Krimmel i Alejandro Baliñas) no hi ha discussió. El servent encarna el mateix Mozart que va patir el tracte autoritari del príncep-arquebisbe Colloredo.
L'ambivalència de Cherubino pot amb tothom, tot i ser el més denostat i castigat. El seu aspecte masculí i la seva veu femenina encaixen probablement amb el fet d'estar enamorat de l'amor. És l'ésser dual, travestit per Susanna, en el segon acte.
Le Nozze expressa la fi de l'Ancien Régime. La marxa nupcial de Mozart —Ecco la marcia— representa una partitura en contra de la plètora conservadora que, gairebé un segle més tard, va complir a l'Espanya dels marquesos de Villamelón, el conegut personatge de Pequeñeces de Luis Coloma, el jesuïta de la causa alfonsina, amic del conspirador duc de Montpensier. Els ignasians d'aleshores, comandats per un autoritari general de l'orde, van ser expulsats de l'Església pel papa Climent XIV.
La vis conservadora jesuítica d'aquella època va assolir posteriorment la seva plenitud, de la mà d'un altre tonsurat de la mateixa orde, el pare Sardà i Salvany, autor del libel El liberalismo es pecado, defensor del corrent neocatòlic, al final del Sexenni Revolucionari de Prim, i precedent de les actuals corrents ultracatòliques espanyoles, al·legòriques i allunyades de l'exemple de Jesucrist.
Le Nozze i la masculinitat fràgil
Le Nozze és la masculinitat desenfrenada i justificada pels que manen, un relat que revela entre rialles la passió femenina tantes vegades negada per la ciència i que l'òpera posa sobre l'escenari vienès gairebé tres segles abans de Foucault, la Història de la sexualitat (Ed.Siglo XXI) del qual “no esmenta ni una vegada el clítoris femení”, com reflecteix Carlotta Gurt a Una aniquilació fallida (Ara Llibres, 2025).
La Barcelona mozartiana va reviure el 2020, a través de l'editorial Dinsic, les aproximacions divulgatives sobre les òperes de maduresa de Mozart, elaborades pel músic i professor d'anàlisi musical i piano Pere-Albert Balcells, i publicades primer per Duxelm, en edició bilingüe.
Balcells és un dels grans estudiosos espanyols de l'obra del compositor salzburguès, com va mostrar el seu Autoretrat de Mozart (1997), un encert indiscutible del prestigiós fons d'Acantilado. Balcells desenvolupa la solitud contemplativa de l'aristocràcia sevillana i una Susanna enfrontada a la misogínia; dibuixa la paciència gens innocent de Figaro i la inseguretat de l'enamoradís Cherubino.
El mite s'encarrega de tot, de les rialles i del destí final, però els personatges reflecteixen el dolor, mentre la trama avança enmig de confusions, habitacions, menjadors, llits, cortines i malentesos.
Mozart no menteix, com ho mostren les seves altres dues òperes bufes: Don Giovani i Cosi fan tute. L'argument de Figaro transcorre gairebé en un sol dia, congela el pas de les hores com L'home vell i la mar de Hemingway o l'Ulisses de Joyce. El temps deixa d'existir; tot es comprimeix sense oblidar la complexitat de cada moment i tot es torna calma en l'últim segon.
Una partitura inoblidable
Entre els moments musicals més destacats d'aquesta reposició de Le Nozze al Liceu, escoltem àries tan cèlebres com Non più andrai, farfallone amoroso de Figaro i les dues cançons sempre memorables de Susanna: Voi che sapete i Dove sono; són moments de compositor i de veu humana desplegats amb riquesa emocional i teatral.
L'immersió mozartiana, que, una vegada més, s'està reflectint ara a Barcelona, no és fruit d'un dia. S'ha anat concentrant, al llarg d'aquest 2026, en les visites a la Mostra dedicada a Mozart i a Viena, a la seu del Reial Cercle Artístic de Barcelona, al Barri Gòtic, entre les històriques parets del Palau Pignatelli, un edifici del segle XVI, reformat per Josep Fontserè a principis del XIX.
Vista com a part d'una atmosfera envoltant, la versió de Faust de Maria Pazos està pensada per anar revelant misteris a través de la veritat; la directora aixeca un edifici barroc a base de seducció. Els intèrprets busquen, de tant en tant i amb la cua de l'ull, una pinta de carei entre la platea del Gran Teatre. La busquen sense èxit, pensant que el temps passat sempre va ser millor.
Quan el món es veu immers en el caos, la gent busca alguna cosa a què aferrar-se. I el Festival Mozart de la ciutat alemanya de Wurzporburg, que enguany ha proposat com a lema “bellesa invocada”, és una ocasió connectada a Barcelona. Els músics de l'Orquestra Mozarteum de Salzburg interpreten a Wurzburg la penúltima simfonia de Mozart, i el programa inclou peces de Maurice Ravel i de Serguei Prokofiev, dos grans admiradors del compositor insuperable.
Després de la mort de Mozart el 1791, la seva esposa Constanze l'eleva a la categoria de geni. A principis del segle XIX, Europa es troba davant el col·lapse de l'antic sistema feudal, després de les guerres napoleòniques. Els ciutadans anhelaven la llibertat i la unitat nacional, mentre que els prínceps busquen restaurar l'absolutisme.
Aquesta ambivalència, posada en escena a Le Nozze, dóna lloc a la màgia de Mozart, que sobreviu i inspira dos segles i mig més tard.