Clint Eastwood té, o millor dit tenia, una presència imponent a la pantalla, però sobre les seves dots com a actor, l'última paraula la té Sergio Leone, que el va dirigir a El bo, el lleig i el dolent i altres spaguetti western rodats a Andalusia: "Clint té dues expressions: amb barret i sense barret".
És clar que això ho va dir quan Clint Eastwood era un jove actor novell, però diverses dècades després no es pot dir que hagi millorat gaire. El seu ventall expressiu es reduïa a algunes ganyotes de la boca i algun arrufament de celles quan tocava mostrar enuig o indignació.
Clint Eastwood
El seu fill (o un dels seus fills) acaba de comentar a París que l'ancià actor i director, que té 96 anys, ja no rodarà més pel·lícules. D'acord, doncs molt bé, Clint, adéu, tanca la porta en sortir.
Clint Eastwood ha dirigit dotzenes de pel·lícules, i abans també va actuar copiosament. Ara que es jubila sortiran molts articles assegurant que es retira no només un gegant, sinó un clàssic. Avancem-nos a aquestes mentides i expliquem la veritat de l'assumpte.
La seva última pel·lícula fins avui crec que és El jurat número 2. Vaig anar a veure-la al cinema Palafox, de Madrid, que és la millor sala de tot Espanya. Una sala comodíssima, però ni això va salvar l'experiència. Es tracta d'una pel·lícula només decorosament rodada, intel·lectualment nul·la, i que sembla dictada per la mandra o la fatiga o per les llegendàries ganes de l'ancià director d'acabar la jornada aviat per anar-se'n com més aviat millor a jugar a golf, que és el que de veritat li apassiona.
Pel·lícules com pizzes congelades
És un director sobrevalorat de pel·lícules com pizzes congelades: tenen tots els ingredients, però no tenen gust de res. Rarament veuràs un pla seqüència memorable. Ell tira de pla i contrapla, i algun que altre travelling, però sense passar-se. Els guions solen basar-se en novel·les competents... però les converteix en quelcom amorf, com en els casos de Mystic River o de Mitjanit al jardí del bé i del mal.
Sense perdó li va fer guanyar quatre premis Oscar, entre ells un a la millor direcció i un altre a la millor pel·lícula, però en la meva modesta opinió els deu a l'actuació del gran Gene Hackman, i a les de Richard Harris i de Morgan Freeman.
Clint Eastwood a Sense perdó
Eastwood per passar l'estona
A vegades un, cedint a un atavisme pueril, a una mena d'autoindulgència, de confort en la puerilitat, revisita a les plataformes alguna de les seves pel·lícules: “Aquesta nit estic mentalment exhaust, no vull pensar en res... Veuré una peli de Clint Eastwood!”
Llavors tires d'algun dels seus westerns, on encarna la sempiterna figura del pistoler adust, lacònic, introvertit i solitari que arriba a un poble amenaçat per la cobdícia d'un ric que ha contractat uns bandits per arrabassar-los les terres. Clint sembra la justícia, aniquila els malfactors i després se'n va del poble. Com que a tots ens agrada veure el triomf del bé i la humiliació del mal, aquests westerns trillats sempre resulten agradables. O bé alguna de les cinc pel·lícules del tinent Harry Callahan, “Harry, el brut”, de les quals la primera, de Don Siegel, és amb diferència la realitzada amb millor pols.
Un veu les pel·lícules de Harry el brut per entrar en uns codis narratius perfectament delimitats. I per gaudir de les vestimentes, els talls de cabell, els cotxes, al San Francisco dels anys setanta. Un espera el moment en què Clint diu una d'aquestes frases acerades, a vegades enginyoses, abans de treure la gran Magnum i, posant cara de repugnància, disparar quatre trets.
En aquestes pel·lícules, l'actor a qui li toqui encarnar el company de Harry patrullant la ciutat amb cotxe ja sap d'antuvi que Harry, al principi, el menysprearà, i després, quan li hagi agafat afecte, morirà en alguna balacera. És el tràgic destí de “l'amic del bo”. Però pot estar tranquil, que Harry el venjarà.
Especialment agradable és el moment —no pot faltar!— en què el cap de la policia retreu a Harry els seus modals expeditius en la detenció d'algun criminal. O aquest cap reuneix els seus agents i els crida, exasperat, que el governador l'està pressionant perquè es localitzi d'una vegada un perillós assassí:
--Sortiu aquí fora i no torneu sense portar-me aquest fill de puta!
O, fart ja de Harry, el retira del cas:
--Entrega'm la placa i la pistola!
Harry les llença, amb majestuós menyspreu, sobre l'escriptori del cap. És clar que a casa en té una altra. I, digui el que digui el cap, no descansarà fins atrapar el dolent. Quin personatge.