David E. Kelley ja té una llarga trajectòria com a creador de sèries de televisió, que li va permetre tancar el seu despatx d’advocats i dedicar-se únicament a escriure i produir: d’Ally McBeal a Big little lies, passant per Picket fences o Boston legal. Mai m’ha semblat un geni, però sí un tipus que sap fer que les coses funcionin a nivell comercial, mantenint sempre una certa qualitat.
Mai no sorprèn (no és David Lynch, ni tan sols Ryan Murphy) i mostra una certa propensió als espectacles amables, inofensius i pràcticament inodors, però agradables de veure, encara que s’oblidin als deu minuts.
La seva nova criatura és La Margo té problemes de diners (Apple, vuit episodis, renovada ja per a una segona temporada), una adaptació de la novel·la homònima de Rufi Thorpe (traduïda al castellà, però només en E Book), centrada en les desgràcies d’una mare soltera de dinou anys, la tal Margo (una excel·lent Elle Fanning, cada dia més interessant que la seva germana gran, Dakota), i la suposada ajuda que li presten els seus desastrosos progenitors, Shyanne, una dependenta de Bloomingdale’s tirant a xoni white trash (Michelle Pfeiffer, esposa, per cert, del senyor Kelley) i Jinx (que vol dir gafe), un ex campió de lluita lliure i ex heroinòman amb una certa tendència a recaure en els pitjors moments (Nick Offerman).
Imatge de 'La Margo té problemes de diners'
Completen el repartiment Greg Kinnear com a Kenny, un meapiles a l’estil Ned Flanders que s’enamora de la Shyanne, i Marcia Gay Harden com la terrorífica mare de l’imbècil que va deixar embarassada la Margo, un professor de literatura a qui ningú li va dir allò tan groller, però tan clarivident, que no s’ha de ficar la polla on tens l’olla.
Un problemón
La Margo té problemes de diners pot ser una sèrie molt entretinguda si no li demanes més del que et dóna. Els partidaris d’un humor més cru, a l’estil Larry David o Ricky Gervais, la podem trobar una mica tova i excessivament vital i optimista, però cal tenir present que estem davant d’això que els americans descriuen com una Feelgood comedy, és a dir, una comèdia d’aquelles que et fan sentir bé.
El material de La Margo té problemes de diners donava per a alguna cosa més crua del que veiem a la pantalla (no he llegit la novel·la, per tant desconec el punt de vista de la senyora Thorpe), però el senyor Kelley ha optat per la modalitat Amunt els cors! Vegem:
La Margo vol ser escriptora, però acaba encapritxada d’un poca-solta que dóna classes a la seva universitat i que li diu que té molt de talent amb la intenció de beneficiar-se’n, cosa que aconsegueix, encara que al preu de deixar-la embarassada: un problemón per a un tipus casat i amb dos fills.
Conclusió: a prendre pel sac la literatura i a pencar on sigui que permeti comprar biberons i bolquers. El pare i la mare són un desastre i el nou nòvio de la mare ho arregla tot resant. No s’hi veu gaire material per a una Feelgood comedy, però el senyor Kelley és evident que sí i que ha sortit força bé del repte, ja que si un amaga el seu ull crític, és fàcil passar-s’ho bé amb les tribulacions de la pobra Margo.
A un pas de la cursileria
Els devots de les comèdies amables gaudiran molt de La Margo té problemes de diners. I els entregats a un humor més esbojarrat i més cruel arrufaran el nas al principi, però si s’arrisquen a comportar-se com a persones normals, acabaran rebent el seu premi en forma d’una sèrie confortable en què és fàcil agafar afecte als seus destartalats protagonistes.
L’última criatura de David E. Kelley no renova el gènere de la comèdia ni ho pretén, però es mostra com una Feelgood comedy d’aquelles bones, a vegades a un pas de la cursileria, però sempre hàbil a l’hora de fer marxa enrere.
Cal destacar el repartiment sencer, especialment Fanning i Pfeiffer, encara que un trobi a faltar més presència de Kenny, el nou amor de la Shyanne (o quelcom semblant), perquè el contrast entre el seu estil de vida i el de la resta de personatges de la sèrie resulta tan estimulant com el que es dóna entre Ned Flanders i el seu veí, Homer Simpson.